Tradueix

Algunes definicions

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ordre Mundial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ordre Mundial. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de març del 2025

Escletxa d’oportunitat per als Països Catalans en l’escenari global

                                         

La situació geopolítica actual ens ofereix una finestra d’oportunitat que no podem ignorar. Enmig del desgavell de l’OTAN, la creació d’un exèrcit paneuropeu i la reconfiguració del poder mundial, els estats i els pobles que saben moure's amb intel·ligència estan trobant el seu espai. Nosaltres, els Països Catalans, hem de fer el mateix.

El que està passant a Ucraïna i les seves conseqüències geoestratègiques demostren que els moments de crisi global sempre han estat la llavor del naixement de nous estats. Ho hem vist al llarg de la història, i ara mateix, mentre els grans actors internacionals estan centrats en les seves pròpies tensions i guerres híbrides, hi ha un marge de maniobra que podem aprofitar.

Tanmateix, el nostre punt de partida és radicalment diferent del d’altres nacions emergents: som un poble colonitzat, sense govern propi i amb les nostres institucions capturades pels mateixos que ens sotmeten. No podem comptar amb cap dels qui ocupen el poder als nostres territoris, perquè no treballen per la nostra llibertat, sinó per perpetuar l’ordre establert.

Som el poble sol, però no som un poble derrotat.

Tenim una llengua pròpia que ha resistit segles de persecució, una cultura rica i una història mil·lenària que ens defineix. Som una potència econòmica dins l’Europa occidental i formem part d’un territori estratègic al Mediterrani. Tot i els intents de minoritzar-nos i diluir-nos amb onades migratòries dirigides, seguim vius. Però cal entendre que la nostra situació no és estable: ens volen fer desaparèixer com a nació i el temps no juga a favor nostre si no actuem.

 Què podem fer?

  • Assumir que no tenim Estat i no esperem res de qui ens governa. L’únic poder real que tenim és la nostra capacitat d’organització i mobilització. Qui esperi que el procés d’independència vindrà des de les institucions, només veurà com ens desmunten peça a peça.
  • Construir lideratges propis, des de la societat civil. Els nostres líders polítics ens han traït i s’han integrat al sistema colonial. Cal generar nous lideratges que treballin per la independència real, sense pactes amb l’enemic.
  • Internacionalitzar el nostre cas de manera intel·ligent. Ara que les estructures de poder a Europa es debiliten i l’atenció està centrada en altres conflictes, tenim l’oportunitat de situar-nos en el debat global sobre les nacions sense Estat. No com un simple "regionalisme", sinó com un poble colonitzat que reclama el seu dret a existir.
  • Crear estructures de resistència i sobirania. No podem esperar a tenir un Estat per actuar com un Estat. Necessitem construir xarxes pròpies d’intel·ligència, economia, defensa cultural i diplomàcia informal. Cada estructura que creem fora del control de l’enemic és un pas cap a la independència efectiva.
  • Observar i actuar en el moment adequat. Els equilibris de poder al món estan canviant ràpidament. Altres nacions com els kurds o els drusos ho estan intentant aprofitar. Quan hi hagi una crisi forta a Europa que desestabilitzi l’ordre actual, només sobreviuran aquells pobles que estiguin preparats per fer el pas.

📢 Ara és el moment de definir-nos. Si esperem que ens concedeixin res, desapareixerem. Però si ens organitzem i juguem bé les nostres cartes en aquest escenari de caos global, podem convertir aquesta crisi en l’inici de la nostra alliberació.

No esperem. Actuem. 🔥

dilluns, 27 de gener del 2025

L’Estat de l’Art de la Energia: Una Reflexió Estratègica per al Futur *

·       Una visió global del risc energètic

En un context global ple d’incertesa, el 2025 ens troba amb un risc imminent: el col·lapse energètic que podria derivar-se de la disminució de les reserves fòssils. El panorama reflecteix un dilema estratègic entre un Occident sense lideratge energètic coherent i una Xina que, silenciosament, s’anticipa al futur.

 ·       Els signes d’una crisi anunciada

La història recent ens mostra com les reserves fòssils estan disminuint més ràpidament del que es preveia fa pocs anys. Aquesta pèrdua accelera la necessitat de replantejar el model energètic global, especialment en economies dependents com Europa i els Estats Units. Aquests signes no són tan sols problemes tècnics, sinó també advertències polítiques i socials de canvis profunds.

 ·       La Xina, un model per analitzar

El que diferencia la Xina és la seva capacitat per actuar estratègicament i amb una visió a llarg termini. Aquest és un exemple de com un país pot utilitzar les circumstàncies adverses com a oportunitat per innovar i liderar. No obstant això, també ens recorda com les democràcies occidentals han quedat encallades en models pensats per al passat.

 ·       Conclusió: Una crida a la reflexió col·lectiva

Occident encara té oportunitat de reaccionar. Però aquesta reacció requereix canvis estructurals profunds i un enfocament clar cap al futur. Aquesta és la gran lliçó que ens deixa el contrast entre els dos models.


* Veure detall

diumenge, 12 de gener del 2025

La Crisi de la Democràcia a Occident: Una Reflexió Necessària

Vivim temps convulsos a Occident, marcats per una crisi profunda del sistema democràtic que, malgrat la seva aparent solidesa, s’està demostrant cada cop més fràgil i manipulat. Aquesta crisi no ha estat provocada per figures disruptives que desafien l’status quo, sinó per aquells que, des de fa dècades, utilitzen les estructures polítiques per protegir els seus propis interessos mentre emmascaren les seves accions sota la façana de la democràcia.

Democràcia: la carcassa i el buit

La democràcia occidental ha esdevingut una carcassa buida, una eina que serveix a les elits per mantenir el control del sistema. Els governs i partits polítics que haurien de garantir la representació ciutadana s’han convertit en administradors del poder, sense cap interès real en el progrés col·lectiu. Aquesta democràcia manipulada ha estat desnaturalitzada per l’abús de mecanismes com les llistes tancades, que redueixen la participació ciutadana a un pur tràmit formal.

El problema no és l’existència de la democràcia, sinó el seu ús com a eina per perpetuar un sistema oligàrquic. Els governs, sovint formats per polítics amb poca experiència més enllà de la política, fan i desfan dins el seu territori, protegint-se mútuament i desviant l’atenció dels problemes de fons amb estratègies de distracció i immediatesa. Aquesta manca de representació real és el veritable origen de la crisi democràtica, i no la presència de figures disruptives que s’atreveixen a qüestionar aquest model.


L’immediatisme com a estratègia

Un dels mecanismes clau d’aquesta manipulació és l’ús de la immediatesa per tapar les falles estructurals del sistema. La saturació informativa sobre temes com la inseguretat, la immigració o l’ocupació serveix per desviar l’atenció de qüestions fonamentals com la manca de representativitat, la corrupció o la desconnexió entre els governs i les necessitats reals de la població. Aquest ús constant de temes "fàcils" no només impedeix un debat profund i estructurat, sinó que també alimenta la frustració i la desconfiança ciutadana.


Figures disruptives: una oportunitat, no una amenaça

En aquest context, s’ha intentat demonitzar figures que, lluny de perpetuar aquest sistema disfuncional, treballen per desafiar-lo i buscar noves vies de progrés. Aquest és el cas de certs empresaris que han destacat pel seu lideratge innovador i pel seu compromís amb l’eficiència i la transformació social.

Contràriament al que s’afirma sovint, aquests actors no busquen enriquir-se més –ja han acumulat més riquesa de la que mai necessitaran– sinó que utilitzen els seus recursos per impulsar projectes ambiciosos que poden accelerar el progrés de la humanitat. En lloc de veure’ls com una amenaça, hauríem de reconèixer que aquestes figures no només parlen, sinó que fan. A diferència dels polítics, sovint atrapats en la dinàmica electoral i partidista, han demostrat una capacitat d’execució basada en resultats tangibles.

Empreses que aposten per la transició energètica, l’exploració espacial o la connectivitat global són exemples de com el capital privat pot ser un agent transformador, alliberant la societat de les limitacions imposades pels governs. Aquesta visió de futur contrasta amb la inacció dels polítics tradicionals, que prioritzen mantenir el poder a qualsevol preu.


Els moviments antisistema i la seva interpretació

El descontentament amb aquest sistema ha generat moviments arreu del món que sovint són etiquetats de manera pejorativa com a "ultradreta". Aquesta classificació, però, ignora les arrels profundes d’aquests moviments: la frustració legítima d’amplis sectors de la societat que se senten ignorats i abandonats pel sistema.

És cert que dins d’aquests moviments sovint es filtren polítics o grups amb tendències nacionals o fins i tot feixistes que aprofiten la situació per promoure les seves pròpies agendes. Això no només desvirtua el moviment antisistema, sinó que també és utilitzat per les esquerres per desacreditar aquests grups en el seu conjunt, simplificant el debat i etiquetant qualsevol oposició com a extremisme. Aquest enfocament evita abordar les causes reals del descontentament i alimenta encara més la polarització.

Lluny de ser simples expressions de reacció, molts d’aquests moviments són una resposta a dècades de polítiques que han concentrat el poder en mans d’unes poques elits globals. Aquesta realitat ha creat una desconnexió creixent entre els governs i els governats, i ha alimentat el desig de canvi. En aquest sentit, el descontentament que emergeix és un senyal que el sistema necessita una revisió profunda.


Construir una nova visió democràtica

El futur d’Occident depèn de la capacitat de reconèixer i abordar aquesta crisi democràtica. És necessari recuperar una democràcia real, que permeti la participació directa de la ciutadania i limiti l’abús de poder per part de governs i partits. Això passa per explorar sistemes alternatius com la insaculació o altres mecanismes de representació genuïna que posin fi a l’oligarquia disfressada de democràcia.

Figures disruptives que qüestionen l’status quo i treballen per crear solucions reals haurien de ser vistes com a aliats en aquest procés de canvi. La seva acció no només desafia les elits tradicionals, sinó que també inspira la societat a pensar més enllà del sistema actual.


Conclusió

La crisi de la democràcia a Occident no és un fenomen casual, ni tampoc el resultat de l’acció d’individus aïllats. És una crisi sistèmica provocada per dècades d’abús i manipulació per part de governs i elits. Reconèixer aquesta realitat és el primer pas per construir un futur millor, on la democràcia sigui més que una paraula buida i es converteixi en una eina real per al progrés i la llibertat col·lectiva. 

dimecres, 31 de juliol del 2024

Llibertat, democràcia i ... petroli

Quin es el mon en què vivim i en el que la Nova Nació catalana tindrà de ubicar-se? Es important tenir això en consideració perquè ja vàrem passar recentment per la experiència de que algú pensava que el mon ens mirava i estava disposat a defensar la nostra veritat només perquè nosaltres ho dèiem, sense considerar que el mon real el dels estats establerts es belluga amb altres paràmetres no sempre explicitats -o mes ben dit gairebé sempre amagats- i que responen a interessos per dir-ho suaument força mesquins.

El mon ha canviat i segueix canviant a un ritme que en tota la historia coneguda no havia passat mai. Estem en la era de la immediatesa, el que avui es novetat demà està caducat, ja sigui en tecnologia, política, economia, lleis, polítics, esport, turisme, etc.

Estem en un període de conflictes que son o ideològics -Israel vs Palestina- o de tipus geo-econòmics – Ucraïna vs Rússia – o purament de tipus econòmics -reconeixement o no de Resultats de les eleccions de Veneçuela- encara que tots tenen en comú que son vestits de que son en defensa de llibertats, i democràcia i en contra de dictadures.

Llibertat, democràcia i dictadura

El mon està molt convuls i res es clar. Hi ha conceptes que, al meu entendre, estan totalment descafeïnats: llibertat, democràcia i dictadura. Tots els països i polítics els fan servir a la mesura dels seus interessos i de la seva visió del “negoci”.

Ara estem vivint el procés postelectoral de Veneçuela. Després de tres dies de les eleccions no s’ha vist publicada cap acta electoral ni cap resultat fora la definició per part de la CNE de que en Maduro havia guanyat amb un 51% dels vots. Es va anunciar cinc o sis hores després de tancades les urnes i des de aleshores no ha aparegut cap nova dada oficial, ni actes que puguin referendar alguna cosa semblant als resultats de victòria de Maduro. L’endemà al mati, menys de vint-i-quatre hores després de tancar els col·legis electorals, la junta electoral va proclamar formalment la victòria d’en Maduro i li va entregar el “diploma” com a guanyador de les eleccions.

Fins aquí els fets, o millor dit el resum dels fets, que ens situen en el que va passar a Veneçuela. No es objectiu d’aquest comentari en fer una valoració de Veneçuela i si de les reaccions de la majoria dels estats del mon i totes clarament basades en els seus interessos. Mai sabrem de veritat què es el que en pensen perquè el que diuen, fan i publiquen es en funció dels seus interessos. Això sí s’omplen la boca parlant de llibertat, democràcia i dictadura per recolzar o desqualificar el resultat de les eleccions de Veneçuela.

Ara bé aquests conceptes de llibertat, democràcia i dictadura sembla que son molt elàstics i adaptables a les necessitats, interessos i opinions  de cadascú, ja sigui persona, estat o col·lectiu.

Normalment hi ha alguns estats que tenen interessos clarament definits, normalment de indole econòmica i de objectius estratègics. Vestint la seva intervenció de defensa de la democràcia, dels drets humans i de la llibertat dels pobles actuen en contra del poder instituït en determinats països que estan en el seu objectiu. Quan això passa sempre hi ha una cort de altres països que segueixen les pautes marcades pels poderosos que dominen les operacions.

Quan les coses que passen son evidentment impresentables però afecta a algun “amic” la consigna sempre es “esperar i mantenir la cautela”. Dit d’altre manera cal que esperin les instruccions -o discretes senyals- del estat que lidera la cort i de moment el que fan es nadar i guardar la roba. Després, les condemnes seran mediatitzades depenent de les instruccions del líder.

Així funciona el mon a data d’avui.

Sembla que hi ha uns estats que son els que tenen la autoritat de definir quins son els criteris de llibertat, democràcia i dictadura donant o prenent la qualificació d'estat democràtic o dictadura, tanmateix també son els que defineixen si hi ha llibertat o no pels seus ciutadans.

A títol d’exemple podem veure el diferent tracte que reben països com Aràbia Saudita o ara mateix Veneçuela. El tracte es normal a Aràbia tot i la misogínia i el diferencia que hi ha depenent del gènere de les persones. En aquest grup podem posar-hi altres emirats de la península àrab com Qatar o Emirats Àrabs que estan rebent el recolzament de la majoria d’altres països al nivell de, fins i tot, haver pogut organitzar campionat del mon de futbol o rebre molts equips i campionats de països com Espanya que hi fa cada any el campionat de la “Supercopa de futbol”.

No es coneixen eleccions de cap tipus en aquests estats per la elecció dels seus governs. Però així i tot aquests països no son posats en dubte ni reben restriccions o penalitats per part del xerif del mon  ni , òbviament, per tota la claqué de estats que es belluguen al seu voltant.

Ara podem tornar al tema de Veneçuela... Rússia, Xina i algun altre estat han declarat el ple reconeixement del resultat de les eleccions i en canvi Estats Units, entre molts altres, no els reconeixen i també estan amenaçant. A data d'avui, no sé com acabarà la situació, però quelcom fa pudor de podrit.

Anem a pams. Aràbia Saudita es el segon país amb mes reserves comprovades de petroli en el mon i la proximitat estratègia de molts estats amb Aràbia i els altres emirats clarament dictatorials de la península aràbiga amb reserves de petroli es una clara prioritat per part de molts països . Aquesta amistat assegura als Estats Units l’aprovisionament per unes quantes dècades mentre desenvolupen fonts d’energies suficients per respondre a l’augment de consum que es produeix especialment als EEUU. Això fa que els Estats Units i tots els països de la seva orbita -aquest grup anomenat occident, que segueixen les seves directrius, Europa inclosa- mirin cap un altre costat quan es produeixen excessos per part d’aquests països. Cal recordar que els Estats Units té un creixement de consum de energia molt superior a pràcticament tots els països desenvolupats.

Veneçuela es el país amb mes reserves de petroli del mon. Aquest detall ajuda a entendre el gran interès que sota el paraigües de la llibertat, la democràcia i contra la dictadura els Estats Units estan liderant els països que volen un canvi diuen “democràtic” a Veneçuela. Rússia i la Xina ràpidament han reconegut els resultats de les eleccions. Rússia ha estat ajudant a Veneçuela durant les darreres dècades per superar les restriccions que els Estats Units han liderat l'aplicació a Veneçuela. Per raons estratègiques, clarament Rússia no vol que Estats Units i els seus estats “amics” controlin o tinguin incidència al govern de Veneçuela i els prengui el control de les reserves de petroli per les properes dècades. Estats Units ajudaran qualsevol moviment que pugui fer fora el actual govern de Veneçuela.

No estem ni pretenem fer cap judici de valor, nomes pretenem posar de manifest que a tot el mon es prenen decisions i s’incentiven moviments multinacionals per estabilitzar o desestabilitzar alguns d’aquest estats.

 Al problema es que tots plegats estan intentant vendre que es un problema de llibertat o de democràcia versus dictadura. Sis plau, prou d’intentar enganyar al mon.

 I ara pregunto jo, això no es un problema intern de la mateixa manera que el mon va decidir que ho era el tema de la validesa dels resultats de les eleccions americanes del 2020 tot i que el Trump en  denunciava la seva invalidesa, o tal com van decidir que les massacres fetes pel govern d’Espanya l’any 2017 amb els independentistes de Catalunya era un problema intern?... aleshores la llibertat, la democràcia o la dictadura sembla que es mesuraven de maneres diferents.

Estats Units té un problema molt gros

Si, els Estats Units tenen un problema molt gros a mig termini que està incidint plenament en moltes de les decisions que han portat a algunes de les situacions conflictives avui actives – a diferents nivells - arreu del mon. Aquest problema té un nom: Petroli - o millor podríem dir combustibles fòssils-.


Actualment el consum d’energia a tot el mon està creixent de forma exponencial debut entre altres coses al continu creixement del nombre de vehicles, l'increment de electrificació de l'activitat quotidiana i el creixement de la població, amb el conseqüent creixement del consum de energia “per capità”. 

Cal considerar que els combustibles fòssils no es regeneren al mateix ritme que es consumeixen. Així en els darrers dos-cents anys s’han consumit el 80% de les reserves que existien al començament de la revolució industrial allà pels voltants del any 1800. Recordem que per generar-se van ser necessaris aproximadament quatre-cents milions d’anys. O sigui que quan s’acabin s’han acabat, i això segons diferents estudis passarà en la segona meitat del segle XXI, o sigui d’aquí a quatre dies.


I què té veure aquest problema, que es un problema diguem-ne global, amb que Estats Units tingui un problema molt gros? Doncs molt senzill, el nivell de consum de petroli per Estats Units, si nomes consumis petroli procedent de les seves reserves comprovades i considerant el nivell d’aquestes reserves pròpies -cosa que no es així perquè en consumeix molt de petroli comprat a altres països-, gastaria totes les seves reserves comprovades en aproximadament vuit anys.

Aquest es el gran problema que tenen els Estats Units. Necessiten disposar de països “amics” amb reserves comprovades de petroli suficient per respondre a les seves necessitats de combustibles fòssils per unes quantes dècades mes fins a resoldre la disponibilitat de energies alternatives, que puguin substituir el petroli com a combustible.

En els gràfics adjunts mostrem els quinze països amb les majors reserves comprovades de tot el mon, els anys de disponibilitat de petroli si nomes consumeixen el petroli de les seves reserves, el consum anual de petroli en barrils per aquests països i finalment les reserves comprovades d’aquests països.


Analitzant aquests gràfics es poden percebre molts dels arguments “ocults” per involucrar-se en situacions d’altres països i vestir-los de llibertat, democràcia i denuncia de dictadures, o per mirar cap a un altre costat quan algun país amic amb “reserves” estigui involucrat en temes de falta de llibertat, inexistència de democràcia o una dictadura consolidada.

Com actuarien els Estats Units per exemple en vers Cuba si en lloc de tenir grans produccions de sucre i tabac tinguessin les majors reserves de petroli del mon, els deixarien amb aquesta pseudo-democràcia i tranquil·lament en l’orbita de Rússia o provocarien la inestabilitat amb l’objectiu de canviar el govern i posar-hi algú proper a ells que els afavorís amb els contractes i gestió de les reserves de petroli?


dimarts, 21 de maig del 2024

La Xina treballa a llarg termini ... i occident?

 Últimament el mon dit Occidental està força revolucionat i especialment preocupat per la “competència” xinesa en alguns dels sectors estratègics pel futur immediat de la evolució de la societat en el nostre planeta.

Els sectors clau son els quatre pilars actuals de la estratègia xinesa com a base de futur: cotxes elèctrics, emmagatzematge de energia, generació de energia fotovoltaica, tecnologia de la informació (especialment xips).

No entraré aquí a analitzar específicament el sector armamentista que penso requereix un tractament específic.

Quan parlem de “competència” ho fem en els dos significats de la paraula:

Competència comercial respecte els productors europeus i americans ja que estan competint en el mercat global i darrerament en aquests quatre pilars els productes xinesos estan assolint unes quotes de mercat que fan trontollar els productors occidentals i específicament els seus comptes de resultats.

Competència estratègica en el que es refereix a la capacitat de produir amb una eficiència molt superior a la dels productors occidentals. Per exemple controlant tot el cicle de producció, començant en el control de les primeres matèries i processos optimitzats. Ara els fabricants xinesos dels quatre pilars estratègics estan començant a implantar unitats productives per tot el món competint amb el mateix cost del factor treball, i així i tot els seus costos de producció segueixen sent molt inferiors els de la majoria dels seus competidors occidentals.

Ens hem de preguntar perquè els xinesos poden aconseguir aquests resultats i els occidentals no.

Tot i que hi ha moltes variables que incideixen en el procés la clau de tot plegat esta en el “planejament a llarg termini” que els xinesos de manera homogènia i rigorosa estan aplicant com a forma quotidiana de treballar.

Es un fet que durant dècades han aprés mètodes, tecnologies i models de producció dels occidentals. Però amb això no n’hi ha prou, i han afegit rigor i perseverança mirant endavant a llarg termini i fent els plans estratègics a llarg, que convenien, i duent-los rigorosament a la practica, cosa que els occidentals no son capaços de fer.

A occident es fan plans a mig i llarg termini i normalment abans de que es compleixin els terminis, i sense resultats, els plans i les estratègies ja es canvien en funció de interessos de curt termini de grups econòmics de pressió, o polítiques oportunistes i inestables que afecten a la continuïtat de estratègies que permetin mantenir nivells de competitivitat.

Actualment la capacitat productiva de la Xina excedeix les necessitats de consum intern, cosa que li permet incrementar més encara la seva competitivitat.

Aquests darrers dies es parla molt d’aquesta situació, i vaig trobar especialment encertada l'afirmació apareguda en aquesta notícia publicada a Espanya en què es deia "La Xina compta amb un sistema polític que permet planificar i implementar programes econòmics i d'inversió a molt llarg termini, sense risc que un nou govern sortit d'unes eleccions paralitzi aquests programes d'inversions”.

Segur que aquest es un dels el factors principals, si no el principal, que genera el problema que té occident. Aleshores  el que cal començar a fer es treballar per intentar corregir-ho o el  model de societat no tindrà futur. Cal dir que corregir aquest tema no vol dir que defensi règims autoritaris, però si una mica de rigor en els governs per mantenir la estabilitat de decisions estratègiques a llarg termini sense que el ball de governs es converteixi en un factor de inestabilitat que obligui anar a remolc del que succeeix a cada moment i en conseqüència donar avantatge els competidors que sí tenen aquesta estabilitat. Segur que la heterogeneïtat de països, governs i cultures de Europa no faciliten aquest camí, però o es fa aquest esforç o Europa ho passarà malament, molt malament i els Estats Units també – menys això si, però també patiran-.

Cal començar a buscar solucions democràtiques a aquests problemes, damunt la base de participació ciutadana aplicant formules que facilitin aquesta necessària estabilitat en decisions estratègiques a llarg termini, que son IMPRESCINDIBLES.

dijous, 21 de setembre del 2023

Estan venint canvis en l’ordre mundial

Aquest any es un any amb molts canvis en l’ordre mundial, potser encara no es veuen clarament, però si que es percep que hi ha coses que estan canviant de forma accelerada, i que en les properes dècades el mon serà molt diferent de com el coneixem ara.

De canvis sempre hi ha hagut, això se’n diu evolució. El que passa en aquests moments es que els canvis que venen son molt grans i transcendentals per la humanitat i a més l’experiència acumulada, la informació disponible i eines tecnològiques que tenim a l’abast ens ajuden a intuir molts d’aquests canvis com no havia passat mai en èpoques anteriors. I això continuarà sent així en el futur. Aquí van algunes de les coses que estan canviant:

Geopolítica

·       Xina es confirma com a líder d’un blog competència del liderat pels EEUU.

·       Europa esta renunciant a tenir un paper de lideratge mundial

·       Brasil apareix com un nou gran Player global

·       Rússia segueix demostrant que el pes de la seva historia li dona forces

·       EEUU veuen com el seu lideratge i paper de sheriff global va lligat a comprar voluntats.

Medi ambient

·       L’escalfament global ha arribat

·       Creix la població conscient de la necessitat de preservar el planeta

TICE – Tecnologia de la informació, Comunicacions i energia

·       La IA comença el seu caminar com a eina d’us massiu

·       Les tecnologies adscrites a Sunthereum consoliden el seu progrés

·       Ja se sap que els combustibles fòssils tenen data de caducitat

·       La mobilitat es confirma que serà renovable i bàsicament elèctrica

Model econòmic / social

·       El capitalisme cada vegada mes dubtós com a model de futur

·       El dolar pot deixar de ser la moneda de referencia global

·       Economia col·laborativa

·       Economia circular

·       Drets humans i dels treballadors

Cultura, esport i lleure

·       Popularització de la cultura, qualsevol pot fer un blog, llibre digital i publicar.

·       Conversió de les Xarxes socials a plataformes multi negocis

·       Diaris, llibres, fotografia i vídeo digital confirma la mort del mitjà paper

·       Cultura del lleure, culte al cos i “treballar per viure”.

Comportament humà

·       Immediatesa, esforç pel resultat immediat

 Tanmateix, hi ha coses que de moment no es percep que vagin a canviar en el futur proper:

Autodestrucció dels humans

·       Industria armamentista com a base de guerres

·       Corrupció per defensar interessos inconfessables

Properament seguirem parlant d’aquests temes i veien com van desenvolupant-se en n context global.

dimarts, 20 de juny del 2023

La revolució de la energia

Lligant Sunthereum amb el manifest de Theodore J. Kaczynski “La societat industrial i el seu futur” valoro la hipòtesi de que un potencial BSE en la segona meitat del segle XXI pugui ser el desencadenant de la “Revolució” que acabi amb la societat industrial i torni la humanitat a una situació que permeti mantenir la vida en el planeta per molts segles més i amb mes llibertat pels individus..

Denuncia la pèrdua continua i accelerada de llibertats des de l’existència de la “Societat Industrial”. A mesura que hi ha mes tecnologia els humans gaudim de menys llibertat, i això nomes ho para una revolució (no te per que ser violenta) massiva contra la societat industrial, revertint la situació a moments en que la llibertat era molt enraigada a la societat, sense limitacions que en els últims dos segles han anat apareixen de forma constant i progressiva reduint el nivell de llibertat del humans en el mateix ritme que es va deteriorant el planeta.

En la estratègia que dissenya en Kaczynski per tal de crear l’atmosfera propicia a la revolució que pugi parar aquest deteriorament del planeta parla de dos nivells per desenvolupar aquesta ideologia revolucionaria:

1.     En un nivell més sofisticat, la ideologia hauria d'adreçar-se a persones intel·ligents, reflexives i racionals. L'objectiu hauria de ser crear un nucli de persones que s'oposin al sistema industrial de manera racional, pensada, amb plena valoració dels problemes i ambigüitats que comporta el sistema, i del preu que s'ha de pagar per desfer-se'n.[i]

2.     En un segon nivell, la ideologia s'hauria de propagar d'una forma simplificada que permeti a la majoria irreflexiva veure el conflicte entre tecnologia i naturalesa en termes inequívocs.

En tot el manifest en Kaczynski li falta el element que activi els humans per dur a terme la revolució. Sense aquest element serà pràcticament impossible de activar la revolució convertint en irreversible el deteriorament i la inhabitabilitat del planeta.

I es aquí on lliguem aquesta visió del futur del planeta amb la energia. Com queda evidenciat en el blog de Sunthereum[ii], la possibilitat de que en la segona meitat del segle XXI es produeixi el BSE es una possibilitat real. Quan això succeeixi, si succeeix, seria el moment en que es pot dur a terme la “revolució de la energia” que pot tenir com a conclusió de que per alleujar la pressió sobre la natura no caldria crear un tipus especial de sistema, només caldria desfer-se de la societat industrial.



[i] Theodore J. Kaczynski, “La societat industrial i el seu futur”, Enviat al The New York Times I al The Washington Post al Juny de 1995, paràgraf 187 I 188. Pot accedirs al manifest aquí: https://archive.nytimes.com/  www.nytimes.com/library/national/unabom-manifesto-1.html

[ii] BSE: El risc de no anticipar-nos https://sunthereum.blogspot.com/p/bse-1.html#