14 de juny de 2025 — 40 anys de Schengen

 EU: El gegant amb peus de fang

Quaranta anys enrere, Europa es descalçava. Deixava caure les botes pesants de les fronteres interiors i
s’imaginava avançant descalça, lliure, lleugera. El Tractat de Schengen, signat aquell 14 de juny de 1985, simbolitzava més que un acord: era una promesa de confiança, una declaració de futur. Es dibuixava una Europa que seria espai i no trinxera, pont i no barrera. I, per un temps, va semblar que realment avançava. Els passaports van perdre pes, els controls es van fer més discrets, i la idea d’un continent sense murs ni filats va començar a arrelar en l’imaginari de molts.

Però quaranta anys poden ser suficients per construir un gegant… o per descobrir que té peus de fang.

Avui, la Unió Europea mostra les esquerdes d’un projecte que ha perdut l’empenta, la claredat i fins i tot el relat. La seva estructura monumental es manté dreta, però es mou amb rigidesa, com si cada pas comportés l’amenaça de la fractura. I és que sota la solemnitat institucional i la retòrica dels valors comuns, s’amaga una realitat menys heroica, més terrenal: la de les tensions constants, els desacords eterns i el progressiu allunyament dels ciutadans.

La guerra d’Ucraïna, tot i ser externa a la Unió, l’ha afectada com si fos interna. No només per la proximitat geogràfica, sinó perquè ha obligat Europa a definir-se en termes que potser no estava preparada per assumir. Ja no n’hi ha prou amb la diplomàcia ni amb l’economia. Ara es parla obertament de crear un exèrcit europeu. No un símbol, no un gest: una realitat pressupostada amb 800.000 milions d’euros. El que havia estat un projecte de pau ha començat a parlar amb la veu de les armes. I ho fa mentre el vell continent es fragmenta en visions contraposades, ritmes desiguals i interessos divergents.

El Brexit no va ser un accident ni una extravagància anglesa. Va ser un cop de puny sobre la taula que encara ressona. Un poble va decidir marxar. Va preferir el desconegut a la inèrcia. I molts ciutadans, dins la Unió, no han deixat mai de mirar aquell gest amb una barreja d’incomprensió i enveja. No pel resultat, sinó per l’audàcia de poder escollir. Perquè la sensació de molts és que avui Europa no s’escull, simplement s’arrossega. Els seus dirigents no es coneixen, les decisions no es comprenen, i les institucions es perceben cada cop més com una superestructura hermètica, incapaç d’emocionar, incapaç de connectar.

Però potser el veritable trencament —el més profund, el més silenciós— ha arribat per la via de les migracions. L’Europa oberta de Schengen ha estat també una Europa exposada. Les grans onades migratòries han desbordat fronteres, sistemes d’acollida i consensos polítics. I allà on abans hi havia la promesa d’universalitat, ara hi creix la por, el replegament, i en molts casos, el ressentiment. Són molts els territoris que, de forma accelerada, han vist diluir-se el seu perfil demogràfic tradicional, i amb ell, la seva identitat cultural, la seva llengua, les seves formes de vida. Els governs europeus, incapaços de gestionar-ho amb una sola veu, han anat improvisant polítiques contradictòries, i entre estats que haurien de caminar junts, només hi ha divergència. Aquesta incapacitat d’articular una resposta comuna ha estat combustible per a moviments que fins fa poc eren marginals, i que avui entren amb força als parlaments, als debats, als governs.

Mentre la Unió intenta sobreviure a la seva pròpia paràlisi, el ciutadà europeu —el de peu, el real— mira cap a Europa sense veure-s’hi. No hi reconeix ni la veu ni la mirada. No hi sent orgull, ni pertinença, ni projecte. L’eurocràcia ha esdevingut una llengua estranya, dita amb veu plana i mirada perduda. Els valors fundacionals han esdevingut eslògans de convencions. I els somnis del passat no tenen successors.

El gegant es manté dret, sí. Però ja ningú li pregunta cap a on va.

Avui, quan celebrem quaranta anys de Schengen, potser caldria menys cerimònia i més veritat. Potser no caldria tornar al passat, sinó recuperar-ne la força. El que va fer gran el projecte europeu no va ser la seva arquitectura, sinó la seva intenció. El desig de deixar enrere l’horror i d’imaginar una altra manera de ser poble entre pobles. Potser encara hi som a temps. Però això només serà possible si es deixa de fingir que tot va bé, i es comença a mirar als ulls de qui ja fa temps que ha deixat de creure-hi.

Perquè Europa, si no sap escoltar la seva gent, si no sap entendre els seus límits, si no sap reconèixer les seves pors i anhels, no serà només un gegant amb peus de fang. Serà un gegant sol.
I un gegant sol no és perillós. És trist. I inútil.

Escletxa d’oportunitat per als Països Catalans en l’escenari global

                                         

La situació geopolítica actual ens ofereix una finestra d’oportunitat que no podem ignorar. Enmig del desgavell de l’OTAN, la creació d’un exèrcit paneuropeu i la reconfiguració del poder mundial, els estats i els pobles que saben moure's amb intel·ligència estan trobant el seu espai. Nosaltres, els Països Catalans, hem de fer el mateix.

El que està passant a Ucraïna i les seves conseqüències geoestratègiques demostren que els moments de crisi global sempre han estat la llavor del naixement de nous estats. Ho hem vist al llarg de la història, i ara mateix, mentre els grans actors internacionals estan centrats en les seves pròpies tensions i guerres híbrides, hi ha un marge de maniobra que podem aprofitar.

Tanmateix, el nostre punt de partida és radicalment diferent del d’altres nacions emergents: som un poble colonitzat, sense govern propi i amb les nostres institucions capturades pels mateixos que ens sotmeten. No podem comptar amb cap dels qui ocupen el poder als nostres territoris, perquè no treballen per la nostra llibertat, sinó per perpetuar l’ordre establert.

Som el poble sol, però no som un poble derrotat.

Tenim una llengua pròpia que ha resistit segles de persecució, una cultura rica i una història mil·lenària que ens defineix. Som una potència econòmica dins l’Europa occidental i formem part d’un territori estratègic al Mediterrani. Tot i els intents de minoritzar-nos i diluir-nos amb onades migratòries dirigides, seguim vius. Però cal entendre que la nostra situació no és estable: ens volen fer desaparèixer com a nació i el temps no juga a favor nostre si no actuem.

✅ Què podem fer?

• Assumir que no tenim Estat i no esperem res de qui ens governa. L’únic poder real que tenim és la nostra capacitat d’organització i mobilització. Qui esperi que el procés d’independència vindrà des de les institucions, només veurà com ens desmunten peça a peça.
• Construir lideratges propis, des de la societat civil. Els nostres líders polítics ens han traït i s’han integrat al sistema colonial. Cal generar nous lideratges que treballin per la independència real, sense pactes amb l’enemic.
• Internacionalitzar el nostre cas de manera intel·ligent. Ara que les estructures de poder a Europa es debiliten i l’atenció està centrada en altres conflictes, tenim l’oportunitat de situar-nos en el debat global sobre les nacions sense Estat. No com un simple "regionalisme", sinó com un poble colonitzat que reclama el seu dret a existir.
• Crear estructures de resistència i sobirania. No podem esperar a tenir un Estat per actuar com un Estat. Necessitem construir xarxes pròpies d’intel·ligència, economia, defensa cultural i diplomàcia informal. Cada estructura que creem fora del control de l’enemic és un pas cap a la independència efectiva.
• Observar i actuar en el moment adequat. Els equilibris de poder al món estan canviant ràpidament. Altres nacions com els kurds o els drusos ho estan intentant aprofitar. Quan hi hagi una crisi forta a Europa que desestabilitzi l’ordre actual, només sobreviuran aquells pobles que estiguin preparats per fer el pas.

📢 Ara és el moment de definir-nos. Si esperem que ens concedeixin res, desapareixerem. Però si ens organitzem i juguem bé les nostres cartes en aquest escenari de caos global, podem convertir aquesta crisi en l’inici de la nostra alliberació.

No esperem. Actuem. 🔥

La UE i la seva Visió de la Democràcia: Crisi de Credibilitat i Intervencions Arbitràries

Els darrers esdeveniments revelen una preocupant tendència en el si de la Unió Europea, que afecta no només la percepció de la democràcia dins el continent, sinó també la legitimitat mateixa de les seves institucions. Les declaracions de Thierry Breton, excomissari europeu, en què admet intervencions per repetir eleccions a Romania i la possibilitat d’una acció similar a Alemanya, són un cop dur a la credibilitat de la UE i a la idea d’una Europa unida sota valors democràtics.

 Aquests comentaris, sumats a l’actitud permissiva envers la censura i el control ideològic, accentuen una crisi estructural que hem anat abordant en els nostres anteriors articles. És crucial analitzar com la Unió Europea, especialment la Comissió, està traçant un camí perillós cap a la deslegitimació de la seva pròpia autoritat.

1. Un Context de Censura i Control Ideològic

En el nostre article La censura i el control ideològic: un nou paradigma de repressió, vam destacar com les xarxes socials han estat transformades en eines de control. La UE, que tradicionalment es presentava com a defensora de la llibertat d’expressió, ha aprovat legislacions que obliguen les plataformes a actuar com a censors en nom del "control de desinformació". Aquesta estratègia, aparentment destinada a protegir els valors democràtics, ha esdevingut una arma de doble tall que limita el debat públic i exclou veus dissidents.

La justificació per aquestes accions sovint rau en la "protecció de la democràcia", però el resultat és una limitació del pluralisme. La censura, lluny de ser una eina per protegir els ciutadans, s’està convertint en un mecanisme de manteniment de l’statu quo polític.

2. El Paper de les Xarxes Socials en la Dilució de la Democràcia

En Les xarxes socials i la dilució del debat democràtic, vam subratllar com aquestes plataformes són manipulades tant pels governs com per les corporacions. La UE ha estat al capdavant d’iniciatives per regular les xarxes, amb normes opaques que sovint s’apliquen de manera desigual.

Les accions de la Comissió Europea en aquest context fan pensar en una institució més preocupada per controlar la narrativa que per garantir un veritable espai democràtic. La recent revelació que la UE podria anul·lar eleccions posa en evidència com aquest control traspassa el món digital i s’endinsa en la política electoral, alterant el curs democràtic de les nacions membres.

3. Una Crisi de la Democràcia Occidental

En el nostre article La crisi de la democràcia occidental: una democràcia a la carta, vam analitzar com Occident, liderat per institucions com la UE, està perdent els valors democràtics que proclama defensar. Aquesta crisi s’evidencia en la hipocresia de condemnar certs règims per la seva falta de llibertat, mentre es toleren o fins i tot s’empren pràctiques antidemocràtiques dins les seves pròpies fronteres.

L’admissió d’intervencions electorals a Romania, i la possible amenaça a Alemanya, exemplifiquen com la UE actua amb una lògica de poder i no pas amb el respecte a la sobirania dels estats membres. Aquesta contradicció mina la confiança dels ciutadans i exposa la debilitat d’una estructura que s’està convertint en un obstacle per a la mateixa democràcia que diu promoure.

4. La Sentència de Mort de la Comissió Europea?

Les institucions europees, especialment la Comissió, han passat de ser un instrument de cooperació i integració a un organisme percebut com a autoritari. Aquest canvi no només genera descontentament entre els ciutadans, sinó que fomenta moviments contraris a la UE.

Quan una institució assumeix el paper d’àrbitre ideològic i manipula processos democràtics, perd la seva legitimitat. La Comissió està jugant amb foc, i el preu d’aquestes decisions podria ser la fragmentació del projecte europeu tal com el coneixem. Els ciutadans, cada vegada més desil·lusionats, busquen alternatives fora de l’estructura de la UE, alimentant el creixement de partits que qüestionen la seva autoritat.

5. Conclusió: Quin Futur Per a Europa?

La Unió Europea es troba en una cruïlla. Si continua per aquest camí de censura, control ideològic i intervencions antidemocràtiques, no només s’aïllarà dels seus ciutadans, sinó que contribuirà a la seva pròpia desaparició com a projecte viable.

Europa necessita recordar els valors que van inspirar la seva creació: llibertat, democràcia i respecte per la sobirania dels estats membres. Qualsevol desviació d’aquests principis és un pas més cap a la seva decadència. Només una reorientació radical pot salvar la Unió de la seva crisi de credibilitat i assegurar-ne la supervivència en un món cada vegada més polaritzat. 

La Crisi de la Democràcia a Occident: Una Reflexió Necessària

Vivim temps convulsos a Occident, marcats per una crisi profunda del sistema democràtic que, malgrat la seva aparent solidesa, s’està demostrant cada cop més fràgil i manipulat. Aquesta crisi no ha estat provocada per figures disruptives que desafien l’status quo, sinó per aquells que, des de fa dècades, utilitzen les estructures polítiques per protegir els seus propis interessos mentre emmascaren les seves accions sota la façana de la democràcia.

Democràcia: la carcassa i el buit

La democràcia occidental ha esdevingut una carcassa buida, una eina que serveix a les elits per mantenir el control del sistema. Els governs i partits polítics que haurien de garantir la representació ciutadana s’han convertit en administradors del poder, sense cap interès real en el progrés col·lectiu. Aquesta democràcia manipulada ha estat desnaturalitzada per l’abús de mecanismes com les llistes tancades, que redueixen la participació ciutadana a un pur tràmit formal.

El problema no és l’existència de la democràcia, sinó el seu ús com a eina per perpetuar un sistema oligàrquic. Els governs, sovint formats per polítics amb poca experiència més enllà de la política, fan i desfan dins el seu territori, protegint-se mútuament i desviant l’atenció dels problemes de fons amb estratègies de distracció i immediatesa. Aquesta manca de representació real és el veritable origen de la crisi democràtica, i no la presència de figures disruptives que s’atreveixen a qüestionar aquest model.

---

L’immediatisme com a estratègia

Un dels mecanismes clau d’aquesta manipulació és l’ús de la immediatesa per tapar les falles estructurals del sistema. La saturació informativa sobre temes com la inseguretat, la immigració o l’ocupació serveix per desviar l’atenció de qüestions fonamentals com la manca de representativitat, la corrupció o la desconnexió entre els governs i les necessitats reals de la població. Aquest ús constant de temes "fàcils" no només impedeix un debat profund i estructurat, sinó que també alimenta la frustració i la desconfiança ciutadana.

---

Figures disruptives: una oportunitat, no una amenaça

En aquest context, s’ha intentat demonitzar figures que, lluny de perpetuar aquest sistema disfuncional, treballen per desafiar-lo i buscar noves vies de progrés. Aquest és el cas de certs empresaris que han destacat pel seu lideratge innovador i pel seu compromís amb l’eficiència i la transformació social.

Contràriament al que s’afirma sovint, aquests actors no busquen enriquir-se més –ja han acumulat més riquesa de la que mai necessitaran– sinó que utilitzen els seus recursos per impulsar projectes ambiciosos que poden accelerar el progrés de la humanitat. En lloc de veure’ls com una amenaça, hauríem de reconèixer que aquestes figures no només parlen, sinó que fan. A diferència dels polítics, sovint atrapats en la dinàmica electoral i partidista, han demostrat una capacitat d’execució basada en resultats tangibles.

Empreses que aposten per la transició energètica, l’exploració espacial o la connectivitat global són exemples de com el capital privat pot ser un agent transformador, alliberant la societat de les limitacions imposades pels governs. Aquesta visió de futur contrasta amb la inacció dels polítics tradicionals, que prioritzen mantenir el poder a qualsevol preu.

---

Els moviments antisistema i la seva interpretació

El descontentament amb aquest sistema ha generat moviments arreu del món que sovint són etiquetats de manera pejorativa com a "ultradreta". Aquesta classificació, però, ignora les arrels profundes d’aquests moviments: la frustració legítima d’amplis sectors de la societat que se senten ignorats i abandonats pel sistema.

És cert que dins d’aquests moviments sovint es filtren polítics o grups amb tendències nacionals o fins i tot feixistes que aprofiten la situació per promoure les seves pròpies agendes. Això no només desvirtua el moviment antisistema, sinó que també és utilitzat per les esquerres per desacreditar aquests grups en el seu conjunt, simplificant el debat i etiquetant qualsevol oposició com a extremisme. Aquest enfocament evita abordar les causes reals del descontentament i alimenta encara més la polarització.

Lluny de ser simples expressions de reacció, molts d’aquests moviments són una resposta a dècades de polítiques que han concentrat el poder en mans d’unes poques elits globals. Aquesta realitat ha creat una desconnexió creixent entre els governs i els governats, i ha alimentat el desig de canvi. En aquest sentit, el descontentament que emergeix és un senyal que el sistema necessita una revisió profunda.

---

Construir una nova visió democràtica

El futur d’Occident depèn de la capacitat de reconèixer i abordar aquesta crisi democràtica. És necessari recuperar una democràcia real, que permeti la participació directa de la ciutadania i limiti l’abús de poder per part de governs i partits. Això passa per explorar sistemes alternatius com la insaculació o altres mecanismes de representació genuïna que posin fi a l’oligarquia disfressada de democràcia.

Figures disruptives que qüestionen l’status quo i treballen per crear solucions reals haurien de ser vistes com a aliats en aquest procés de canvi. La seva acció no només desafia les elits tradicionals, sinó que també inspira la societat a pensar més enllà del sistema actual.

---

Conclusió

La crisi de la democràcia a Occident no és un fenomen casual, ni tampoc el resultat de l’acció d’individus aïllats. És una crisi sistèmica provocada per dècades d’abús i manipulació per part de governs i elits. Reconèixer aquesta realitat és el primer pas per construir un futur millor, on la democràcia sigui més que una paraula buida i es converteixi en una eina real per al progrés i la llibertat col·lectiva. 

Quo Vadis, Europa?

 Ens trobem en una situació esperpèntica al cor d’Europa. Després de dècades de compromís amb el tancament de les plantes nuclears, la guerra d’Ucraïna i el seguiment cec de les directrius dels Estats Units han conduït a una inesperada marxa enrere. Països com França i Alemanya han començat a reobrir o prorrogar el funcionament de velles instal·lacions nuclears que havien estat condemnades al tancament.

 Us en recordeu de l’eslògan “Nuclears NO, Gràcies” que va marcar les dècades dels 80 i 90? Curiosament, alguns dels que llavors van liderar aquell moviment avui miren cap a una altra banda. Una situació molt semblant a l’“OTAN, d’entrada NO”: grans proclames que acaben desdibuixades per decisions polítiques que, segons diuen, es prenen “pel bé comú.”

 A més, ara ja comencen a admetre que potser es van precipitar amb la normativa que fixava el 2035 com a data límit per la venda de vehicles amb motor de combustió. Ja es parla de revisar i endarrerir aquest cronograma, com si l’amenaça del canvi climàtic i l'esgotament de les reserves de petroli fossin qüestions fàcilment reversibles. Però no ho són. El canvi climàtic no s’ha aturat, i les reserves mundials de petroli no resistiran més enllà de la dècada del 2060 o 2070.

 Fins i tot avui, les dades de la Xina ens mostren una caiguda del consum de petroli d’un 7% anual. Mentre Europa debat, allà avancen cap a un nou model energètic. I mentrestant, aquí, a casa nostra, comencem a veure mesures proteccionistes per salvar una indústria europea que ha quedat obsoleta. Amb sectors com l’energia fotovoltaica, l’emmagatzematge d’energia o la producció de vehicles elèctrics, l’antiga Europa no pot competir en el mercat global. Una indústria acomodada en subvencions i ajuts, ha perdut l’empenta i la competitivitat que necessita per liderar el futur.

 I ara, deixo una pregunta a l’aire... Volem uns Països Catalans Lliures i Independents associats a aquesta Unió Europea?

 La resposta pot semblar senzilla, però haurem de reflexionar profundament. En pocs anys, els Països Catalans Lliures hauran de prendre decisions estratègiques vitals per al seu futur, un futur lliure de colonitzadors.

Llibertat, democràcia i ... petroli

Quin es el mon en què vivim i en el que la Nova Nació catalana tindrà de ubicar-se? Es important tenir això en consideració perquè ja vàrem passar recentment per la experiència de que algú pensava que el mon ens mirava i estava disposat a defensar la nostra veritat només perquè nosaltres ho dèiem, sense considerar que el mon real el dels estats establerts es belluga amb altres paràmetres no sempre explicitats -o mes ben dit gairebé sempre amagats- i que responen a interessos per dir-ho suaument força mesquins.

El mon ha canviat i segueix canviant a un ritme que en tota la historia coneguda no havia passat mai. Estem en la era de la immediatesa, el que avui es novetat demà està caducat, ja sigui en tecnologia, política, economia, lleis, polítics, esport, turisme, etc.

Estem en un període de conflictes que son o ideològics -Israel vs Palestina- o de tipus geo-econòmics – Ucraïna vs Rússia – o purament de tipus econòmics -reconeixement o no de Resultats de les eleccions de Veneçuela- encara que tots tenen en comú que son vestits de que son en defensa de llibertats, i democràcia i en contra de dictadures.

Llibertat, democràcia i dictadura

El mon està molt convuls i res es clar. Hi ha conceptes que, al meu entendre, estan totalment descafeïnats: llibertat, democràcia i dictadura. Tots els països i polítics els fan servir a la mesura dels seus interessos i de la seva visió del “negoci”.

Ara estem vivint el procés postelectoral de Veneçuela. Després de tres dies de les eleccions no s’ha vist publicada cap acta electoral ni cap resultat fora la definició per part de la CNE de que en Maduro havia guanyat amb un 51% dels vots. Es va anunciar cinc o sis hores després de tancades les urnes i des de aleshores no ha aparegut cap nova dada oficial, ni actes que puguin referendar alguna cosa semblant als resultats de victòria de Maduro. L’endemà al mati, menys de vint-i-quatre hores després de tancar els col·legis electorals, la junta electoral va proclamar formalment la victòria d’en Maduro i li va entregar el “diploma” com a guanyador de les eleccions.

Fins aquí els fets, o millor dit el resum dels fets, que ens situen en el que va passar a Veneçuela. No es objectiu d’aquest comentari en fer una valoració de Veneçuela i si de les reaccions de la majoria dels estats del mon i totes clarament basades en els seus interessos. Mai sabrem de veritat què es el que en pensen perquè el que diuen, fan i publiquen es en funció dels seus interessos. Això sí s’omplen la boca parlant de llibertat, democràcia i dictadura per recolzar o desqualificar el resultat de les eleccions de Veneçuela.

Ara bé aquests conceptes de llibertat, democràcia i dictadura sembla que son molt elàstics i adaptables a les necessitats, interessos i opinions  de cadascú, ja sigui persona, estat o col·lectiu.

Normalment hi ha alguns estats que tenen interessos clarament definits, normalment de indole econòmica i de objectius estratègics. Vestint la seva intervenció de defensa de la democràcia, dels drets humans i de la llibertat dels pobles actuen en contra del poder instituït en determinats països que estan en el seu objectiu. Quan això passa sempre hi ha una cort de altres països que segueixen les pautes marcades pels poderosos que dominen les operacions.

Quan les coses que passen son evidentment impresentables però afecta a algun “amic” la consigna sempre es “esperar i mantenir la cautela”. Dit d’altre manera cal que esperin les instruccions -o discretes senyals- del estat que lidera la cort i de moment el que fan es nadar i guardar la roba. Després, les condemnes seran mediatitzades depenent de les instruccions del líder.

Així funciona el mon a data d’avui.

Sembla que hi ha uns estats que son els que tenen la autoritat de definir quins son els criteris de llibertat, democràcia i dictadura donant o prenent la qualificació d'estat democràtic o dictadura, tanmateix també son els que defineixen si hi ha llibertat o no pels seus ciutadans.

A títol d’exemple podem veure el diferent tracte que reben països com Aràbia Saudita o ara mateix Veneçuela. El tracte es normal a Aràbia tot i la misogínia i el diferencia que hi ha depenent del gènere de les persones. En aquest grup podem posar-hi altres emirats de la península àrab com Qatar o Emirats Àrabs que estan rebent el recolzament de la majoria d’altres països al nivell de, fins i tot, haver pogut organitzar campionat del mon de futbol o rebre molts equips i campionats de països com Espanya que hi fa cada any el campionat de la “Supercopa de futbol”.

No es coneixen eleccions de cap tipus en aquests estats per la elecció dels seus governs. Però així i tot aquests països no son posats en dubte ni reben restriccions o penalitats per part del xerif del mon  ni , òbviament, per tota la claqué de estats que es belluguen al seu voltant.

Ara podem tornar al tema de Veneçuela... Rússia, Xina i algun altre estat han declarat el ple reconeixement del resultat de les eleccions i en canvi Estats Units, entre molts altres, no els reconeixen i també estan amenaçant. A data d'avui, no sé com acabarà la situació, però quelcom fa pudor de podrit.

Anem a pams. Aràbia Saudita es el segon país amb mes reserves comprovades de petroli en el mon i la proximitat estratègia de molts estats amb Aràbia i els altres emirats clarament dictatorials de la península aràbiga amb reserves de petroli es una clara prioritat per part de molts països . Aquesta amistat assegura als Estats Units l’aprovisionament per unes quantes dècades mentre desenvolupen fonts d’energies suficients per respondre a l’augment de consum que es produeix especialment als EEUU. Això fa que els Estats Units i tots els països de la seva orbita -aquest grup anomenat occident, que segueixen les seves directrius, Europa inclosa- mirin cap un altre costat quan es produeixen excessos per part d’aquests països. Cal recordar que els Estats Units té un creixement de consum de energia molt superior a pràcticament tots els països desenvolupats.

Veneçuela es el país amb mes reserves de petroli del mon. Aquest detall ajuda a entendre el gran interès que sota el paraigües de la llibertat, la democràcia i contra la dictadura els Estats Units estan liderant els països que volen un canvi diuen “democràtic” a Veneçuela. Rússia i la Xina ràpidament han reconegut els resultats de les eleccions. Rússia ha estat ajudant a Veneçuela durant les darreres dècades per superar les restriccions que els Estats Units han liderat l'aplicació a Veneçuela. Per raons estratègiques, clarament Rússia no vol que Estats Units i els seus estats “amics” controlin o tinguin incidència al govern de Veneçuela i els prengui el control de les reserves de petroli per les properes dècades. Estats Units ajudaran qualsevol moviment que pugui fer fora el actual govern de Veneçuela.

No estem ni pretenem fer cap judici de valor, nomes pretenem posar de manifest que a tot el mon es prenen decisions i s’incentiven moviments multinacionals per estabilitzar o desestabilitzar alguns d’aquest estats.

 Al problema es que tots plegats estan intentant vendre que es un problema de llibertat o de democràcia versus dictadura. Sis plau, prou d’intentar enganyar al mon.

 I ara pregunto jo, això no es un problema intern de la mateixa manera que el mon va decidir que ho era el tema de la validesa dels resultats de les eleccions americanes del 2020 tot i que el Trump en  denunciava la seva invalidesa, o tal com van decidir que les massacres fetes pel govern d’Espanya l’any 2017 amb els independentistes de Catalunya era un problema intern?... aleshores la llibertat, la democràcia o la dictadura sembla que es mesuraven de maneres diferents.

Estats Units té un problema molt gros

Si, els Estats Units tenen un problema molt gros a mig termini que està incidint plenament en moltes de les decisions que han portat a algunes de les situacions conflictives avui actives – a diferents nivells - arreu del mon. Aquest problema té un nom: Petroli - o millor podríem dir combustibles fòssils-.

Actualment el consum d’energia a tot el mon està creixent de forma exponencial debut entre altres coses al continu creixement del nombre de vehicles, l'increment de electrificació de l'activitat quotidiana i el creixement de la població, amb el conseqüent creixement del consum de energia “per capità”. 

Cal considerar que els combustibles fòssils no es regeneren al mateix ritme que es consumeixen. Així en els darrers dos-cents anys s’han consumit el 80% de les reserves que existien al començament de la revolució industrial allà pels voltants del any 1800. Recordem que per generar-se van ser necessaris aproximadament quatre-cents milions d’anys. O sigui que quan s’acabin s’han acabat, i això segons diferents estudis passarà en la segona meitat del segle XXI, o sigui d’aquí a quatre dies.

I què té veure aquest problema, que es un problema diguem-ne global, amb que Estats Units tingui un problema molt gros? Doncs molt senzill, el nivell de consum de petroli per Estats Units, si nomes consumis petroli procedent de les seves reserves comprovades i considerant el nivell d’aquestes reserves pròpies -cosa que no es així perquè en consumeix molt de petroli comprat a altres països-, gastaria totes les seves reserves comprovades en aproximadament vuit anys.

Aquest es el gran problema que tenen els Estats Units. Necessiten disposar de països “amics” amb reserves comprovades de petroli suficient per respondre a les seves necessitats de combustibles fòssils per unes quantes dècades mes fins a resoldre la disponibilitat de energies alternatives, que puguin substituir el petroli com a combustible.

En els gràfics adjunts mostrem els quinze països amb les majors reserves comprovades de tot el mon, els anys de disponibilitat de petroli si nomes consumeixen el petroli de les seves reserves, el consum anual de petroli en barrils per aquests països i finalment les reserves comprovades d’aquests països.

Analitzant aquests gràfics es poden percebre molts dels arguments “ocults” per involucrar-se en situacions d’altres països i vestir-los de llibertat, democràcia i denuncia de dictadures, o per mirar cap a un altre costat quan algun país amic amb “reserves” estigui involucrat en temes de falta de llibertat, inexistència de democràcia o una dictadura consolidada.

Com actuarien els Estats Units per exemple en vers Cuba si en lloc de tenir grans produccions de sucre i tabac tinguessin les majors reserves de petroli del mon, els deixarien amb aquesta pseudo-democràcia i tranquil·lament en l’orbita de Rússia o provocarien la inestabilitat amb l’objectiu de canviar el govern i posar-hi algú proper a ells que els afavorís amb els contractes i gestió de les reserves de petroli?

Occident... que es aquesta entelèquia? (text actualitzat)

 Fa temps que estic intrigat per la manera en què el món està dividit en Occident i "els altres". Tinc la sensació que algú, sentint-se superior, ha traçat una línia per diferenciar entre els bons i els dolents. Naturalment, qui va decidir fer aquesta divisió es col·loca a ell mateix no només al costat d'Occident, sinó com a líder d'Occident. Però anem a pams.

 

Qui està inclòs a Occident?

 Tradicionalment, Occident inclou els països de l'OTAN, les democràcies europees, els Estats Units, i alguns aliats més llunyans com Canadà, Austràlia, i Japó. És curiós com Japó, un país d'Àsia, es considera part d'Occident, cosa que demostra que aquest concepte va més enllà de la geografia i es basa en valors polítics, econòmics, i culturals compartits.

 

Per què s'utilitza aquest terme?

 Els Estats Units d'Amèrica, com el seu nom indica, estan a Amèrica (igual que Canadà), i han liderat aquest bloc amb la necessitat de crear un grup d'estats afins, la majoria a Europa. Però, com que aquests països no estan geogràficament junts, es va inventar aquest artefacte anomenat Occident. Aquesta etiqueta serveix per unir aquestes nacions sota una identitat comuna que sovint s'oposa a altres blocs, com Rússia o la Xina, etiquetats com a "l'altre".

 

I Àfrica?

 Quan pensem en Occident, sovint Àfrica no hi apareix, llevat potser de Sud-àfrica, que per raons històriques i econòmiques ha mantingut vincles estrets amb Europa i els Estats Units. No obstant això, la majoria dels països africans es veuen fora d'aquest grup, sovint relegats a l'etiqueta de "el Sud Global" o "els països en vies de desenvolupament". Aquesta exclusió suggereix una jerarquia global que reflecteix les desigualtats històriques i econòmiques, on Occident es veu com a superior.

 

I què passa amb Sud-amèrica?

 Sud-amèrica es troba en una posició ambigua respecte a Occident. Per una banda, molts països sud-americans comparteixen arrels culturals i religioses amb Europa a causa de la colonització, i estan estretament lligats als Estats Units en termes econòmics i polítics. No obstant això, també han estat sovint relegats a un segon pla dins d'Occident, veient-se més com a subordinats que com a iguals. Molts països sud-americans han estat tractats com a part del "patrimoni" d'Occident, en lloc de com a socis en peu d'igualtat, reflectint les dinàmiques de poder i influència que han marcat la història de la regió.

 

I els països asiàtics?

 Els països asiàtics tenen una relació complexa amb Occident. Nacions com Japó i Corea del Sud -i ara sembla que també Vietnam- han estat acceptades dins del bloc occidental gràcies a les seves aliances estratègiques amb els Estats Units i la seva adopció de models polítics i econòmics occidentals. Però la majoria dels països asiàtics, especialment la Xina i l'Índia, se situen fora d'Occident, sovint en oposició directa o en una posició de rivalitat. Aquest fet destaca que Occident és més un club selecte que un grup geogràfic o cultural homogeni, on l'adhesió depèn de factors polítics i econòmics més que de la proximitat geogràfica.

 

Conclusió

 La divisió del món entre Occident i els altres no és només una qüestió de geografia, sinó una construcció política i cultural que serveix per reforçar relacions de poder existents. Qui defineix aquesta divisió té la capacitat de dictar quins valors són considerats universals i quins països es consideren com a part del grup "bo". Així, aquesta divisió no és només una etiqueta, sinó una eina de control global, que perpetua desigualtats i dinàmiques de poder que continuen modelant les relacions internacionals.

Xina preparant-se per la involució demogràfica

Molt s’està parlant el mon occidental de la possible crisis en que està entrant la Xina a rel del important retrocés que està tenint el mercat immobiliari els darrers anys a la Xina que ha costat la caiguda de dues de les mes grans empreses immobiliàries del mon sense que el govern Xinés bellugues un dit per donar-los-hi oxigen econòmic per salvar la situació tal i com havia anat fent tradicionalment, en les darreres dècades cada cop en que apareixia algun símptoma de crisis al sector.

Però ara, tot indica que el Govern xines no s’importa mes si el sector immobiliari s’enfonsa, i no està gens nerviós pel assumpte, cosa que des de el mon occidental sorprèn en gran manera i se’ns explica com un pas enrere de la economia xinesa i del seu poder global.

Això no es cert. Xina, com altres països asiàtics i a diferencia del mon occidental, com a cultures mil·lenàries que son miren a llarg termini, estan mirant a l’horitzó molt llunya, no s’immuten amb la visió a curt termini de 10 o 20 anys en que es mira el mon occidental. Xina està mirant molt més enllà, està veient el mon a finals del segle XXI i l’entrada del Segle XXII.

En un altre aspecte el sector immobiliari ha estat un dels motors del mon occidental, però això serà sempre així? Es seguiran construint cada vegada mes cases, apartaments, oficines a tots els països inflant bombolles especulatives? Perquè no oblidem que el gran incentiu de la inversió immobiliària està en la estabilitat i creixement del valor del actiu debut al creixement continu de les necessitats de noves cases, apartaments, oficines i altres tipus d’actius immobiliaris.

La resposta es que arribarà un moment en que això no serà així, es a dir el creixement demogràfic tindrà una caiguda en molts dels països occidentals i a la pròpia Xina -Estats Units se’n lliurarà i seguirà tenint un creixement demogràfic, mes baix però creixement al cap i a la fi- com es pot veure en els gràfics adjunts desant-nos en les dades provinents dels estudis elaborats per les Nacions unides.

Aquesta situació, que de fet ja ha començat a produir-se en molts països, generarà unes tensions immenses per aquells països que no estiguin preparats. Doncs bé, ja som al cap del camí, Xina ja està treballant en aquesta direcció de deixar de costat el creixement econòmic basant-se en el sector immobiliari i adreçant-se a altres sectors que seran estratègics en les properes dècades com son: generació renovable (generadors fotovoltaics i eòlics), emmagatzemen d’energia (bateries) i transformació elèctrica (cotxes elèctrics i d’altres). Aquí podeu veure perquè aquesta es una visió estratègica que o bé occident no està veient o està mirant cap un altre costat per interessos inconfessables. 

Creixement econòmic i decreixement demogràfic?

Estem davant de l’inici dels processos d’envelliment de la població mundial i (unes dècades) de la estabilització de la població mundial. Òbviament aquests processos seran diferents en les diferents regions, països i territoris del planeta, encara que de diferents formes sí que afectarà a tots els països.

Aquesta evolució ens portarà a nous models de vida, tant en el que es refereix a nivell de necessitats de serveis, de disponibilitat econòmica, capacitats productives, competitivitat, generant-se nous fluxos migratoris, actualment imprevisibles, tot plegat provocant canvis transcendentals en les properes generacions, i fins i tot probablement canvis en els models polítics, socials i econòmics.

Veiem algunes de les conseqüències que aniran produint-se en les properes dècades en diferents sectors d’activitat quotidiana. Veiem alguns casos que salten a la vista.

• ·       El sector immobiliari, que ha estat -i està- la base del desenvolupament econòmic de molts països, caldrà que es reinventi perquè reduirà el seu pes en el PIB, quan avui te un pes considerable per les economies de molts països. Si bé el fet de que la població no segueixi creixent com ho ha fet durant el segle XX passat significa directament que el creixement del parc immobiliari es reduirà, també ho es que el fet de l’envelliment de la població generarà noves oportunitats de models de residencia així com de serveis. Es important que els països vagin adaptant les seves economies a aquestes noves circumstancies que es produeixen i que duran el segle XXI aniran reforçant-se.
• · L’envelliment de la població cal analitzar-la bé perquè no es nomes que hi hagi cada vegada mes gent gran (en la edat de plata com es diu ara), també hi incideix el descens de la natalitat, pel que la franja de edat que es considera activa -de 16 a 60 anys- va perdent pes respecte el total de la població. Això vol dir que per exemple en el cas d’Espanya si ara hi han 52.36 persones passives (Edat de plata + joves) per cada 100 en edat activa, a finals del segle XXI n’hi hauran 98.67, amb el detall que la població haurà caigut de 47 Milions a 31, raó per a que el numero de població activa passarà dels 31.2 milions actuals a uns 15.5 milions a la frontera del segle XXII.[i]  Cal notar que en el que denominem població en edat activa, no es considera quin índex real d’aquesta població es activa i quina es realment productiva (es a dir treient els servidors públics, que administren però no generen riquesa per la comunitat).
• 

  
  

  

• ·     La pèrdua de efectius en edat activa evidentment incidirà en les capacitats productives. Que es veuran reduïdes aproximadament en un 50% respecte del potencial de població productiva actual. Si bé es cert que els avanços tecnològics permetran optimitzar el rendiment d’aquest factor productiu. Aquí cal considerar l’aportació de la Intel·ligència Artificial i la Robòtica que reduiran l’impacte de la reducció demogràfica sobre la generació de riquesa.
• ·       La necessitat de nous serveis....
• ·       I la pregunta de milió, es realista mantenir polítiques de creixement econòmic de forma il·limitada amb l’escenari que es pot produir d’aquí unes dècades fins a finals de segle?.

Ara cal preparar la societat per aquesta nova situació que està venint i que afectarà clarament al jovent i a les noves generacions d’aquest segle. Alguns dels factors que poden jugar a favor per evitar una major gravetat per la situació plantejada per la evolució demogràfica d’aquí a finals del segle XXI.

---

[i] United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. World Population Prospects: The 2015 Revision. (Medium variant)

United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. World Population Prospects: The 2019 Revision. (Medium variant)

United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. World Population Prospects: The 2022 Revision. (Medium variant)

United Nations, Department of Economic and Social Affairs (2013). Trends in International Migrant Stock: Migrants by Destination and Origin (United Nations database, POP/DB/MIG/Stock/Rev.2013

 

I si la Xina ja està entrant al post-capitalisme i la resta del mon tant tranquils?

Es comencen a veure noticies[i] que d’entrada semblen una cosa però quan les llegeixes, contextualitzes i analitzes es veu clarament que al darrera hi ha o bé un gran desconeixement de la realitat del pensament i estratègia xinesa o una intencionalitat d’amagar que “ells” estan alguns passos per davant de la majoria de potencies mundials.

Cal considerar alguns esdeveniments estratègics globals que han passat durant les últimes dècades, i no penso que vagi ser per improvisació, sinó que el darrera hi ha hagut una estratègia pensada i dissenyada a llarg termini per part de la Xina.

Un fet es clar, per el desenvolupament, la evolució i la supervivència de la societat la energia es un bé imprescindible. Els combustibles fòssils estan en línia de reducció de les seves reserves i cal tenir alternatives de energies renovables, especialment la energia fotovoltaica. Però també cal tenir la capacitat de viure exclusivament amb elements que facin servir energies renovables..

Aquí tenim dos exemples clars en que es posa d’evidència que Xina, per un costat, ha treballat -està treballant- per buscar, dissenyar i aplicar actuacions orientades a ser autònoma en la disponibilitat de energies renovables i tenen la capacitat de producció de sistemes per la generació de energia fotovoltaica per davant de qualsevol altre país o col·lectiu del mon. Disposen de recursos necessaris per poder ser totalment autosuficients per seguir fabricant generadors d’energies renovables com cap altre país ni grups de països del mon han tingut la prevenció de fer durant les darreres dècades. Això està portant a que els preus del generadors fotovoltaics xinesos estan assolint rebaixes de aproximadament un 25% en els darrers mesos i tot indica que seguirà aquest camí.

Per altre costat també han treballat sense cap mena de dubte i amb ple convenciment de que es el que cal pel futur de la vida del planeta, tant des del punt de vista ambiental com econòmic. Així també son xinesos els fabricants de cotxes elèctrics que lideren el mercat en aquest sector, sense dubtes ni peatges a la industria convencional que tants beneficis i contrapartides esta obtenint tant als Estats Units com a Europa.

Es molt clar, per qui ho vulgui veure, que la prioritat de model econòmic / social no està en els plans de la estratègia xinesa i si la sostenibilitat del país i la protecció de la supervivència del planeta.

Aleshores, no ens enganyem la Xina ja no juga al partit del creixement continuat, sobre el increment constant del consumisme, i estan preparant-se pel futur immediat que està arribant actualment i que serà clau durant les properes dècades.

---

[i] https://www.businessinsider.com/china-xi-jinping-economy-real-estate-debt-bust-american-companies-2023-10?utm_source=Sailthru&utm_medium=email&utm_campaign=News%20Alerts:%20China%27s%20Economy%20-%2010/16/23&utm_term=News%20Alerts:%20Finance/Economy

Estan venint canvis en l’ordre mundial

Aquest any es un any amb molts canvis en l’ordre mundial, potser encara no es veuen clarament, però si que es percep que hi ha coses que estan canviant de forma accelerada, i que en les properes dècades el mon serà molt diferent de com el coneixem ara.

De canvis sempre hi ha hagut, això se’n diu evolució. El que passa en aquests moments es que els canvis que venen son molt grans i transcendentals per la humanitat i a més l’experiència acumulada, la informació disponible i eines tecnològiques que tenim a l’abast ens ajuden a intuir molts d’aquests canvis com no havia passat mai en èpoques anteriors. I això continuarà sent així en el futur. Aquí van algunes de les coses que estan canviant:

Geopolítica

·       Xina es confirma com a líder d’un blog competència del liderat pels EEUU.

·       Europa esta renunciant a tenir un paper de lideratge mundial

·       Brasil apareix com un nou gran Player global

·       Rússia segueix demostrant que el pes de la seva historia li dona forces

·       EEUU veuen com el seu lideratge i paper de sheriff global va lligat a comprar voluntats.

Medi ambient

·       L’escalfament global ha arribat

·       Creix la població conscient de la necessitat de preservar el planeta

TICE – Tecnologia de la informació, Comunicacions i energia

·       La IA comença el seu caminar com a eina d’us massiu

·       Les tecnologies adscrites a Sunthereum consoliden el seu progrés

·       Ja se sap que els combustibles fòssils tenen data de caducitat

·       La mobilitat es confirma que serà renovable i bàsicament elèctrica

Model econòmic / social

·       El capitalisme cada vegada mes dubtós com a model de futur

·       El dolar pot deixar de ser la moneda de referencia global

·       Economia col·laborativa

·       Economia circular

·       Drets humans i dels treballadors

Cultura, esport i lleure

·       Popularització de la cultura, qualsevol pot fer un blog, llibre digital i publicar.

·       Conversió de les Xarxes socials a plataformes multi negocis

·       Diaris, llibres, fotografia i vídeo digital confirma la mort del mitjà paper

·       Cultura del lleure, culte al cos i “treballar per viure”.

Comportament humà

·       Immediatesa, esforç pel resultat immediat

 Tanmateix, hi ha coses que de moment no es percep que vagin a canviar en el futur proper:

Autodestrucció dels humans

·       Industria armamentista com a base de guerres

·       Corrupció per defensar interessos inconfessables

Properament seguirem parlant d’aquests temes i veien com van desenvolupant-se en n context global.