La Justícia amb un Ull Obert

 Reflexions sobre un poder que ha deixat de ser imparcial

 Diuen que la Justícia és cega. Que porta una bena als ulls per garantir que no es deixi influenciar per qui té al davant. Que pesa amb balança, no amb emocions. Que actua amb la fredor d’un principi i la força d’un valor. Aquesta és la imatge que ens han gravat des de petits, sovint idealitzada, quasi sagrada.

Però potser ha arribat l’hora de mirar-la de prop. D’observar si realment duu la bena ben posada. I si la balança, encara, pesa amb justesa. Quan un s’hi acosta amb mirada neta, s’adona que potser la Justícia ja no és cega... sinó que espia per un ull obert. I aquest ull, sempre vigilant, no mira el poble, sinó el poder.

I la balança? Ja no és equilibrada. Un plat penja pesat, carregat d’interessos, privilegis i blindatges. L’altre, el de la ciutadania, es gronxa buit, gairebé simbòlic. Com si la igualtat davant la llei fos només una frase bonica per imprimir a la portada d’un llibre de dret constitucional.

 

📜 El somni de Montesquieu i la promesa trencada

Ens van explicar que la democràcia moderna s’aixeca sobre una arquitectura sòlida: la separació de poders. Un triangle harmònic format pel legislatiu, l’executiu i el judicial. Cadascun amb funcions pròpies, cadascun amb límits, cadascun amb el deure de controlar els altres.

En teoria, aquest equilibri hauria de ser la garantia contra els abusos. El fre a l’ambició, la contenció de la tirania. Però la teoria, com sovint passa, no resisteix el pes de la realitat.

A la pràctica, aquests poders ja no es controlen mútuament, sinó que es protegeixen. No es fiscalitzen, sinó que es donen la mà darrere el teló. I en lloc de garantir la llibertat, asseguren la supervivència del sistema que els sosté.

 

🇪🇸 Espanya: quan la Justícia desobeeix

Hi ha casos que parlen per si sols. A Espanya, el Tribunal Suprem s’ha permès negar-se a aplicar una llei d’amnistia aprovada pel legislatiu i avalada pel Tribunal Constitucional. És a dir: el poder judicial posa en dubte la legitimitat d’una norma emanada de les institucions democràtiques i ratificada pel màxim òrgan de garanties constitucionals.

Això, que hauria de provocar un terratrèmol institucional, es presenta amb naturalitat. Amb solemnitat. Amb robes negres i frases formals. Però en el fons, és una desobediència institucional en majúscules. Una mostra de fins a quin punt la Justícia pot actuar com un actor polític sense passar per cap urna ni rendir comptes a ningú.

 

🇧🇷 Brasil: una Justícia que decideix què es pot dir

A Brasil, el panorama tampoc és gaire millor. El STF (Supremo Tribunal Federal) ha assumit un paper que va més enllà de la interpretació de la llei: ara vol regular què es pot dir i què no a les xarxes socials. El pretext és la lluita contra la desinformació. Però, com acostuma a passar, la frontera entre protegir i censurar és molt prima... i fàcil de traspassar.

En paral·lel, el Congrés brasiler gestiona milers de milions de reals en "emendas parlamentares", uns fons públics que permeten als diputats executar projectes de forma directa. És a dir, el legislatiu actua com si fos executiu, en una mena de clientelisme institucionalitzat, que serveix més per comprar lleialtats que no pas per millorar la vida de la gent.

La separació de poders, aquí, s’ha convertit en un simple decorat. Una façana que tapa un sistema on tot es barreja i res no és realment independent.

 

🇺🇸 Els EUA: corts ideologitzades per dècades

Als Estats Units, el Tribunal Suprem està format per jutges que són nomenats pel president i ratificats pel Senat. La idea original era garantir una composició equilibrada i duradora. Però el que ha passat és que, a la pràctica, cada president intenta imposar la seva ideologia al màxim òrgan judicial del país.

Els jutges nomenats són de per vida. Això vol dir que una elecció concreta —potser influïda per la por, el populisme o la desinformació— pot deixar una empremta ideològica a la cort durant dècades. El resultat? Decisions profundament polítiques en temes com l’avortament, el control d’armes, la immigració o el finançament electoral.

Aquí, la Justícia no només té un ull obert, sinó que porta ulleres amb el color del partit que la va posar al poder.

 

🎭 El gran teatre institucional

Davant d’això, la pregunta inevitable és: com pot ser que la ciutadania no ho vegi? I la resposta és senzilla: perquè ens han muntat un gran teatre institucional. Un decorat on els poders sembla que es fiscalitzen, on les robes judicials amaguen interessos, on les rodes de premsa parlen de neutralitat mentre els despatxos cuinen estratègies.

És una obra ben assajada. Amb guions, actors i escenografia. Però és un teatre. I la realitat, que es viu fora del teatre, és molt més crua i menys equilibrada.

 

⚠️ Quan la Justícia es converteix en poder absolut

El gran perill no és només la manca d’independència. És que el poder judicial ha passat de ser un garant de drets a ser un poder sense contrapès. Quan un jutge pot fer caure una llei aprovada pel poble, censurar un mitjà, empresonar un dissident o protegir un corrupte... i tot això sense que ningú el pugui apartar, estem davant d’un poder absolut.

Un poder que no ha estat escollit. Que no respon davant l’electorat. Que no té oposició. I això, en qualsevol altre context, en diríem dictadura judicial.

 

🧭 I ara què?

Assumir això pot ser incòmode. Pot generar desencís. Però és imprescindible per començar a reconstruir la democràcia des de la veritat i no des de la ficció. Només si mirem amb ulls oberts podrem reclamar una justícia realment justa. I això vol dir:

·       Que els jutges siguin escollits per mèrit i transparència, no per afinitat política.

·       Que el poder judicial tingui mecanismes de control ciutadà.

·       Que la separació de poders sigui efectiva i no decorativa.

·       Que la llei serveixi per protegir, no per castigar selectivament.

 

🌱 Epíleg: la llavor de la consciència

Potser aquest text no canviarà el món. Però potser encén una espurna. Una llumeta que il·lumina un racó fosc d’aquest sistema que ens han venut com a perfecte. Si aconseguim, com a societat, mirar de cara la Justícia amb un sol ull obert i la balança inclinada, ja haurem fet un pas. Perquè la veritable democràcia no comença amb eleccions, sinó amb consciència crítica i voluntat de justícia real.

 

I això, encara, està a les nostres mans.

14 de juny de 2025 — 40 anys de Schengen

 EU: El gegant amb peus de fang

Quaranta anys enrere, Europa es descalçava. Deixava caure les botes pesants de les fronteres interiors i
s’imaginava avançant descalça, lliure, lleugera. El Tractat de Schengen, signat aquell 14 de juny de 1985, simbolitzava més que un acord: era una promesa de confiança, una declaració de futur. Es dibuixava una Europa que seria espai i no trinxera, pont i no barrera. I, per un temps, va semblar que realment avançava. Els passaports van perdre pes, els controls es van fer més discrets, i la idea d’un continent sense murs ni filats va començar a arrelar en l’imaginari de molts.

Però quaranta anys poden ser suficients per construir un gegant… o per descobrir que té peus de fang.

Avui, la Unió Europea mostra les esquerdes d’un projecte que ha perdut l’empenta, la claredat i fins i tot el relat. La seva estructura monumental es manté dreta, però es mou amb rigidesa, com si cada pas comportés l’amenaça de la fractura. I és que sota la solemnitat institucional i la retòrica dels valors comuns, s’amaga una realitat menys heroica, més terrenal: la de les tensions constants, els desacords eterns i el progressiu allunyament dels ciutadans.

La guerra d’Ucraïna, tot i ser externa a la Unió, l’ha afectada com si fos interna. No només per la proximitat geogràfica, sinó perquè ha obligat Europa a definir-se en termes que potser no estava preparada per assumir. Ja no n’hi ha prou amb la diplomàcia ni amb l’economia. Ara es parla obertament de crear un exèrcit europeu. No un símbol, no un gest: una realitat pressupostada amb 800.000 milions d’euros. El que havia estat un projecte de pau ha començat a parlar amb la veu de les armes. I ho fa mentre el vell continent es fragmenta en visions contraposades, ritmes desiguals i interessos divergents.

El Brexit no va ser un accident ni una extravagància anglesa. Va ser un cop de puny sobre la taula que encara ressona. Un poble va decidir marxar. Va preferir el desconegut a la inèrcia. I molts ciutadans, dins la Unió, no han deixat mai de mirar aquell gest amb una barreja d’incomprensió i enveja. No pel resultat, sinó per l’audàcia de poder escollir. Perquè la sensació de molts és que avui Europa no s’escull, simplement s’arrossega. Els seus dirigents no es coneixen, les decisions no es comprenen, i les institucions es perceben cada cop més com una superestructura hermètica, incapaç d’emocionar, incapaç de connectar.

Però potser el veritable trencament —el més profund, el més silenciós— ha arribat per la via de les migracions. L’Europa oberta de Schengen ha estat també una Europa exposada. Les grans onades migratòries han desbordat fronteres, sistemes d’acollida i consensos polítics. I allà on abans hi havia la promesa d’universalitat, ara hi creix la por, el replegament, i en molts casos, el ressentiment. Són molts els territoris que, de forma accelerada, han vist diluir-se el seu perfil demogràfic tradicional, i amb ell, la seva identitat cultural, la seva llengua, les seves formes de vida. Els governs europeus, incapaços de gestionar-ho amb una sola veu, han anat improvisant polítiques contradictòries, i entre estats que haurien de caminar junts, només hi ha divergència. Aquesta incapacitat d’articular una resposta comuna ha estat combustible per a moviments que fins fa poc eren marginals, i que avui entren amb força als parlaments, als debats, als governs.

Mentre la Unió intenta sobreviure a la seva pròpia paràlisi, el ciutadà europeu —el de peu, el real— mira cap a Europa sense veure-s’hi. No hi reconeix ni la veu ni la mirada. No hi sent orgull, ni pertinença, ni projecte. L’eurocràcia ha esdevingut una llengua estranya, dita amb veu plana i mirada perduda. Els valors fundacionals han esdevingut eslògans de convencions. I els somnis del passat no tenen successors.

El gegant es manté dret, sí. Però ja ningú li pregunta cap a on va.

Avui, quan celebrem quaranta anys de Schengen, potser caldria menys cerimònia i més veritat. Potser no caldria tornar al passat, sinó recuperar-ne la força. El que va fer gran el projecte europeu no va ser la seva arquitectura, sinó la seva intenció. El desig de deixar enrere l’horror i d’imaginar una altra manera de ser poble entre pobles. Potser encara hi som a temps. Però això només serà possible si es deixa de fingir que tot va bé, i es comença a mirar als ulls de qui ja fa temps que ha deixat de creure-hi.

Perquè Europa, si no sap escoltar la seva gent, si no sap entendre els seus límits, si no sap reconèixer les seves pors i anhels, no serà només un gegant amb peus de fang. Serà un gegant sol.
I un gegant sol no és perillós. És trist. I inútil.

L’Estat de l’Art de la Energia: Una Reflexió Estratègica per al Futur *

·       Una visió global del risc energètic

En un context global ple d’incertesa, el 2025 ens troba amb un risc imminent: el col·lapse energètic que podria derivar-se de la disminució de les reserves fòssils. El panorama reflecteix un dilema estratègic entre un Occident sense lideratge energètic coherent i una Xina que, silenciosament, s’anticipa al futur.

 ·       Els signes d’una crisi anunciada

La història recent ens mostra com les reserves fòssils estan disminuint més ràpidament del que es preveia fa pocs anys. Aquesta pèrdua accelera la necessitat de replantejar el model energètic global, especialment en economies dependents com Europa i els Estats Units. Aquests signes no són tan sols problemes tècnics, sinó també advertències polítiques i socials de canvis profunds.

 ·       La Xina, un model per analitzar

El que diferencia la Xina és la seva capacitat per actuar estratègicament i amb una visió a llarg termini. Aquest és un exemple de com un país pot utilitzar les circumstàncies adverses com a oportunitat per innovar i liderar. No obstant això, també ens recorda com les democràcies occidentals han quedat encallades en models pensats per al passat.

 ·       Conclusió: Una crida a la reflexió col·lectiva

Occident encara té oportunitat de reaccionar. Però aquesta reacció requereix canvis estructurals profunds i un enfocament clar cap al futur. Aquesta és la gran lliçó que ens deixa el contrast entre els dos models.

* Veure detall

Les Xarxes Socials i la Dilució del Quart Poder: El Cinquè Poder en l’Escenari Global

En l’era digital, les xarxes socials han esdevingut un fenomen transformador que redefineix les dinàmiques de poder i comunicació en les nostres societats. El que va començar com una plataforma per intercanviar idees i connectar persones ha evolucionat cap a un terreny complex on la llibertat d'expressió, la desinformació i la censura s’entrecreuen, exposant tensions profundes entre els governs, els mitjans tradicionals i els ciutadans. Però darrere d’aquest escenari aparentment caòtic, es mouen forces més profundes, com la "Fonsfera", que exerceixen un control determinant sobre governs i mitjans, i que ara veuen amenaçada la seva hegemonia.

El Quart Poder en Crisi

Històricament, la premsa ha estat coneguda com el Quart Poder, un pilar fonamental per fiscalitzar les institucions i garantir la transparència democràtica. Però, en les últimes dècades, el seu paper s’ha erosionat per diverses raons: la concentració dels mitjans en poques mans, la dependència econòmica dels governs i corporacions, i una creixent pèrdua de credibilitat entre la ciutadania.

Un dels factors més rellevants d’aquesta pèrdua de credibilitat és la barreja d'informació i opinió. Els mitjans tradicionals han passat de presentar fets a integrar-hi interpretacions i opinions, esbiaixant la informació cap als seus interessos. Aquesta pràctica no només ha desdibuixat el paper informatiu dels mitjans, sinó que també ha alimentat la desconfiança del públic, que cada cop més busca canals alternatius per informar-se.

Les Xarxes Socials: Disrupció i Oportunitat

Les xarxes socials han emergit com a disruptores d’aquest ordre tradicional, oferint un espai obert i descentralitzat on qualsevol persona pot crear i difondre continguts. Aquesta democratització de la comunicació ha donat veu a col·lectius i individus abans marginats pels grans mitjans, creant un escenari de pluralitat i diversitat sense precedents.

No obstant això, aquesta llibertat també ha generat nous reptes. La manca d'intermediació en la publicació de continguts ha permès la proliferació de fake news, discursos d’odi i manipulacions massives. Això ha provocat que les plataformes socials esdevinguin un camp de batalla ideològic, on la veritat i la manipulació s’entrellacen constantment. Decisions com la de Meta i X (l’antiga Twitter) d’eliminar els seus equips de moderació han intensificat el debat sobre la necessitat de controlar els continguts sense comprometre la llibertat d’expressió.

Governança i Censura: Una Contradicció en Sí Mateixa

En aquest context, els governs han adoptat un paper aparentment paradoxal. Tot i que molts critiquen la manca de moderació a les xarxes, aquests mateixos governs han establert maquinàries comunicatives altament centralitzades per controlar narratives i projectar propaganda. Casos com el de Brasil, amb el president Lula da Silva, o Espanya, amb les seves estratègies de combat contra les fake news, exemplifiquen com els poders polítics utilitzen la justificació de la desinformació per reforçar el seu control sobre l’opinió pública.

Això planteja una pregunta fonamental: és aquesta lluita contra la desinformació un intent sincer de protegir la democràcia, o és una excusa per perpetuar el control ideològic?

La "Fonsfera": El Poder Ocult Darrere dels Fets

Darrere de les tensions evidents entre governs, mitjans i xarxes socials, hi ha un altre nivell de poder sovint ignorat: la "Fonsfera". Aquesta estructura de control invisible però omnipresent és clau per entendre la dinàmica actual. La "Fonsfera" exerceix una influència determinant sobre els governs i els mitjans tradicionals, assegurant que les narratives dominants s’ajustin als seus interessos. Això explica per què moltes de les decisions aparentment espontànies en matèria de censura i comunicació tenen un rerefons profundament estructurat.

La irrupció de les xarxes socials, amb la seva capacitat de trencar aquest monopoli narratiu, representa una amenaça directa a aquest poder ocult. Això explica l’atac coordinat contra la desregulació de les plataformes digitals, que posa en risc una part significativa de la seva hegemonia.

Cap al Cinquè Poder?

Les xarxes socials han començat a assumir un rol que transcendeix el seu propòsit original. En desafiar el control tradicional de la informació, han esdevingut un "Cinquè Poder" emergent, capaç d’equilibrar el joc democràtic, però també d’intensificar la polarització i la desinformació.

Aquest nou poder té el potencial de redefinir les regles del joc, però només si es gestiona amb responsabilitat. La llibertat que ofereixen les xarxes socials és una arma de doble tall: pot ser un motor per al canvi social positiu o una eina per perpetuar el caos informatiu.

Conclusió: Estem Preparats per a Aquesta Llibertat?

La democràcia en l’era digital es troba en un moment crític. Les xarxes socials han obert una porta a una participació ciutadana sense precedents, però també han exposat les nostres vulnerabilitats com a societat. La "Fonsfera", els governs i els mitjans tradicionals lluiten per mantenir el control en un món que s’escapa del seu abast, mentre els ciutadans han de fer front a la responsabilitat d’utilitzar aquesta llibertat amb ètica i consciència.

El futur de la democràcia no dependrà només de les institucions, sinó també de la capacitat dels individus per discernir, reflexionar i actuar de manera informada. Som davant d’un punt d’inflexió que definirà com s’articula el poder en les pròximes dècades. La pregunta, però, segueix oberta: estem preparats per assumir aquesta responsabilitat?

 

Occident... que es aquesta entelèquia? (text actualitzat)

 Fa temps que estic intrigat per la manera en què el món està dividit en Occident i "els altres". Tinc la sensació que algú, sentint-se superior, ha traçat una línia per diferenciar entre els bons i els dolents. Naturalment, qui va decidir fer aquesta divisió es col·loca a ell mateix no només al costat d'Occident, sinó com a líder d'Occident. Però anem a pams.

 

Qui està inclòs a Occident?

 Tradicionalment, Occident inclou els països de l'OTAN, les democràcies europees, els Estats Units, i alguns aliats més llunyans com Canadà, Austràlia, i Japó. És curiós com Japó, un país d'Àsia, es considera part d'Occident, cosa que demostra que aquest concepte va més enllà de la geografia i es basa en valors polítics, econòmics, i culturals compartits.

 

Per què s'utilitza aquest terme?

 Els Estats Units d'Amèrica, com el seu nom indica, estan a Amèrica (igual que Canadà), i han liderat aquest bloc amb la necessitat de crear un grup d'estats afins, la majoria a Europa. Però, com que aquests països no estan geogràficament junts, es va inventar aquest artefacte anomenat Occident. Aquesta etiqueta serveix per unir aquestes nacions sota una identitat comuna que sovint s'oposa a altres blocs, com Rússia o la Xina, etiquetats com a "l'altre".

 

I Àfrica?

 Quan pensem en Occident, sovint Àfrica no hi apareix, llevat potser de Sud-àfrica, que per raons històriques i econòmiques ha mantingut vincles estrets amb Europa i els Estats Units. No obstant això, la majoria dels països africans es veuen fora d'aquest grup, sovint relegats a l'etiqueta de "el Sud Global" o "els països en vies de desenvolupament". Aquesta exclusió suggereix una jerarquia global que reflecteix les desigualtats històriques i econòmiques, on Occident es veu com a superior.

 

I què passa amb Sud-amèrica?

 Sud-amèrica es troba en una posició ambigua respecte a Occident. Per una banda, molts països sud-americans comparteixen arrels culturals i religioses amb Europa a causa de la colonització, i estan estretament lligats als Estats Units en termes econòmics i polítics. No obstant això, també han estat sovint relegats a un segon pla dins d'Occident, veient-se més com a subordinats que com a iguals. Molts països sud-americans han estat tractats com a part del "patrimoni" d'Occident, en lloc de com a socis en peu d'igualtat, reflectint les dinàmiques de poder i influència que han marcat la història de la regió.

 

I els països asiàtics?

 Els països asiàtics tenen una relació complexa amb Occident. Nacions com Japó i Corea del Sud -i ara sembla que també Vietnam- han estat acceptades dins del bloc occidental gràcies a les seves aliances estratègiques amb els Estats Units i la seva adopció de models polítics i econòmics occidentals. Però la majoria dels països asiàtics, especialment la Xina i l'Índia, se situen fora d'Occident, sovint en oposició directa o en una posició de rivalitat. Aquest fet destaca que Occident és més un club selecte que un grup geogràfic o cultural homogeni, on l'adhesió depèn de factors polítics i econòmics més que de la proximitat geogràfica.

 

Conclusió

 La divisió del món entre Occident i els altres no és només una qüestió de geografia, sinó una construcció política i cultural que serveix per reforçar relacions de poder existents. Qui defineix aquesta divisió té la capacitat de dictar quins valors són considerats universals i quins països es consideren com a part del grup "bo". Així, aquesta divisió no és només una etiqueta, sinó una eina de control global, que perpetua desigualtats i dinàmiques de poder que continuen modelant les relacions internacionals.

La Xina treballa a llarg termini ... i occident?

 Últimament el mon dit Occidental està força revolucionat i especialment preocupat per la “competència” xinesa en alguns dels sectors estratègics pel futur immediat de la evolució de la societat en el nostre planeta.

Els sectors clau son els quatre pilars actuals de la estratègia xinesa com a base de futur: cotxes elèctrics, emmagatzematge de energia, generació de energia fotovoltaica, tecnologia de la informació (especialment xips).

No entraré aquí a analitzar específicament el sector armamentista que penso requereix un tractament específic.

Quan parlem de “competència” ho fem en els dos significats de la paraula:

Competència comercial respecte els productors europeus i americans ja que estan competint en el mercat global i darrerament en aquests quatre pilars els productes xinesos estan assolint unes quotes de mercat que fan trontollar els productors occidentals i específicament els seus comptes de resultats.

Competència estratègica en el que es refereix a la capacitat de produir amb una eficiència molt superior a la dels productors occidentals. Per exemple controlant tot el cicle de producció, començant en el control de les primeres matèries i processos optimitzats. Ara els fabricants xinesos dels quatre pilars estratègics estan començant a implantar unitats productives per tot el món competint amb el mateix cost del factor treball, i així i tot els seus costos de producció segueixen sent molt inferiors els de la majoria dels seus competidors occidentals.

Ens hem de preguntar perquè els xinesos poden aconseguir aquests resultats i els occidentals no.

Tot i que hi ha moltes variables que incideixen en el procés la clau de tot plegat esta en el “planejament a llarg termini” que els xinesos de manera homogènia i rigorosa estan aplicant com a forma quotidiana de treballar.

Es un fet que durant dècades han aprés mètodes, tecnologies i models de producció dels occidentals. Però amb això no n’hi ha prou, i han afegit rigor i perseverança mirant endavant a llarg termini i fent els plans estratègics a llarg, que convenien, i duent-los rigorosament a la practica, cosa que els occidentals no son capaços de fer.

A occident es fan plans a mig i llarg termini i normalment abans de que es compleixin els terminis, i sense resultats, els plans i les estratègies ja es canvien en funció de interessos de curt termini de grups econòmics de pressió, o polítiques oportunistes i inestables que afecten a la continuïtat de estratègies que permetin mantenir nivells de competitivitat.

Actualment la capacitat productiva de la Xina excedeix les necessitats de consum intern, cosa que li permet incrementar més encara la seva competitivitat.

Aquests darrers dies es parla molt d’aquesta situació, i vaig trobar especialment encertada l'afirmació apareguda en aquesta notícia publicada a Espanya en què es deia "La Xina compta amb un sistema polític que permet planificar i implementar programes econòmics i d'inversió a molt llarg termini, sense risc que un nou govern sortit d'unes eleccions paralitzi aquests programes d'inversions”.

Segur que aquest es un dels el factors principals, si no el principal, que genera el problema que té occident. Aleshores  el que cal començar a fer es treballar per intentar corregir-ho o el  model de societat no tindrà futur. Cal dir que corregir aquest tema no vol dir que defensi règims autoritaris, però si una mica de rigor en els governs per mantenir la estabilitat de decisions estratègiques a llarg termini sense que el ball de governs es converteixi en un factor de inestabilitat que obligui anar a remolc del que succeeix a cada moment i en conseqüència donar avantatge els competidors que sí tenen aquesta estabilitat. Segur que la heterogeneïtat de països, governs i cultures de Europa no faciliten aquest camí, però o es fa aquest esforç o Europa ho passarà malament, molt malament i els Estats Units també – menys això si, però també patiran-.

Cal començar a buscar solucions democràtiques a aquests problemes, damunt la base de participació ciutadana aplicant formules que facilitin aquesta necessària estabilitat en decisions estratègiques a llarg termini, que son IMPRESCINDIBLES.

Occident... que es aquesta entelèquia?

Fa temps que estic intrigat perquè el mon està dividit en Occident i el altres. tinc molt la sensació de que hi ha algú que sentint-se superior diferencia entre els bons i els dolents. Òbviament el qui va decidir fer aquesta divisió ell es col·loca, no solament al costat de Occident, sinó com a líder de Occident. Però anem a pams.

Qui està inclòs a Occident?

Sembla que Occident hi han els països de la OTAN, també i inclouen Japó (si Japó forma part del grup dels bons). O sigui utilitzen un terme geogràfic per definir un grup de estats encara que geogràficament no estiguin junts.

I tot plegat perquè?

Molt senzill els Estats Units de Amèrica estan, com el seu nom indica, a América (el Canada també) i tenen la necessitat de criar un grup amb els Estats que els hi son afins, la majoria a Europa, però no estan geogràficament junts aleshores s'inventen aquest nou artefacte anomenat Occident.

Ara la qüestió es els països de Àfrica quins son Occident i quins no? Si es que ni ha algun que estigui a Occident.