Decolonitzar Catalunya: el temps de les paraules s’ha acabat

Entre la teoria i la supervivència d’un poble, cal triar. Catalunya no necessita més discursos decolonials: necessita descolonitzar-se de debò.

Hi ha paraules que, de tan repetides, acaben esdevenint miralls bruts. Reflecteixen formes, però no deixen veure res. Decolonialisme és avui una d’aquestes paraules gastades: ha perdut la força de la veritat per convertir-se en una etiqueta acadèmica, còmoda per a qui vol parlar de l’opressió sense embrutar-se les mans amb la realitat.
Llegint l’article publicat a ParlemClar.cat sota el títol “Decolonialisme”, vaig reconèixer una d’aquelles mirades que intenten posar ordre en el caos conceptual. El text traça amb precisió la distància entre el vell anticolonialisme, que unia pobles contra tota opressió, i aquest decolonialisme contemporani, sovint reduït a una lectura racialitzada i simplista del món. L’autor té raó: aquesta mirada nova, més tancada que alliberadora, oblida que el colonialisme no té color ni continent; té poder, i el poder s’exerceix sempre sobre els més febles, siguin del to de pell que siguin.
Però, en acabar la lectura, vaig sentir la mateixa sensació que em recorre sempre que llegeixo articles ben escrits però insuficients: la buidor del diagnòstic sense acció. L’encert intel·lectual és innegable, però la realitat catalana no és un exercici teòric: és un crit.
Nosaltres no necessitem més reflexions des de la distància —necessitem mirar-nos al mirall de la nostra pròpia submissió i dir, sense eufemismes: Catalunya és un país colonitzat.

 El rostre del nostre colonialisme
 El colonialisme que patim no és un espectre del passat, sinó un sistema viu, articulat i deliberat.
Ha canviat d’uniforme, però no d’ànima.
Avui no arriba amb soldats, sinó amb funcionaris, jutges, lleis, televisions i fluxos migratoris que desdibuixen el rostre del país fins a fer-lo irreconeixible.
És el que a la trilogia Catalunya Descolonitzada —

• ·       L’Epifania Colonialista Catalana

• ·       L’Assumpció i

• ·       Cap a l’Alliberament

he anomenat colonialisme demogràfic: la substitució silenciosa, planificada, d’un poble per un altre; la dissolució premeditada de la identitat nacional mitjançant l’excés i la desmemoria.
Durant segles, el projecte castellà ha perseguit un únic objectiu: fer desaparèixer la catalanitat com a realitat política i cultural.
Primer, amb la força de les armes; després, amb la llei i amb la por; avui, amb la barreja i el desarrelament.
El resultat és un país que comença a no reconèixer-se: barris on el català és una curiositat, escoles on la llengua pròpia és l’excepció, institucions on la submissió s’ha disfressat de normalitat.
I el més greu és que molts dels qui s’autodenominen independentistes —o fins i tot decolonials— prefereixen continuar teoritzant, posant matisos i condicions, mentre la nació s’esvaeix sota els seus peus.

 El silenci dels qui haurien de parlar
Massa sovint, les paraules dels intel·lectuals s’han convertit en cortines de fum.
S’escriu sobre “diversitat”, “interculturalitat” i “hegemonies narratives” mentre s’oculta el genocidi cultural més antic d’Europa.
Es parla d’un “pluralisme enriquidor” quan, en realitat, el que tenim és una substitució planificada.
S’anomena “espai compartit” el que no és res més que una pèrdua deliberada d’arrel.
Aquest és el veritable drama: no és només que l’enemic continuï treballant amb la tenacitat de sempre, sinó que nosaltres hem après a justificar la nostra derrota amb paraules boniques.
Hem convertit la submissió en convivència, la dilució en tolerància, i la mort lenta d’una llengua en diversitat cultural.

La descolonització que cal i la que no serveix
Hi ha qui creu que descolonitzar és deconstruir teories. Nosaltres sabem que descolonitzar és reconstruir una nació.
La descolonització catalana no serà mai un debat d’aula: serà una empresa d’amor i risc, un procés que comença per l’ànima i acaba en la llibertat.
No es farà amb congressos ni amb subvencions, sinó amb consciència i amb acció.

• Cal descolonitzar la llengua, retornant-li la seva autoritat natural.

• Cal descolonitzar l’economia, aturant l’espoli que ens arrabassa 20.000 milions d’euros cada any.

• Cal descolonitzar la demografia, defensant el dret dels catalans a continuar essent majoria al seu propi territori.

• Cal descolonitzar la ment, deixant enrere la por i la submissió moral.

• I, per damunt de tot, cal descolonitzar la voluntat, perquè només un poble que decideix existir pot arribar a ser lliure

El final de la teoria, l’inici de la vida
El decolonialisme, com recorda amb lucidesa l’article de ParlemClar.cat, pot ser un instrument d’alliberament o una nova forma de narcòtic intel·lectual.
Als catalans, però, ja no ens calen més narcòtics.
Ens calen miralls nets, paraules clares i accions valentes.
Ens cal entendre que la llibertat no vindrà disfressada d’anàlisi, sinó d’alçament; que no es construeix amb congressos, sinó amb decisions.

El temps de les teories s’ha acabat.
Ara és l’hora de la descolonització real: aquella que es viu, que es lluita i que s’escriu amb els fets.
 Perquè les nacions, com les llengües, no moren: les maten.
I només la consciència desperta dels qui encara les estimen pot salvar-les.
 📚 Aquest article dialoga amb l’assaig “Decolonialisme” de ParlemClar.cat  i amb els tres volums de la trilogia "Catalunya Descolonitzada"

• ·       L’Epifania Colonialista Catalana,

• ·       L’Assumpció i

• ·       Cap a l’Alliberament

on s’explora amb profunditat el camí de la nostra descolonització com a nació. 

Ara toca actuar: la urgència de la unitat patriòtica

Hi ha moments en la història d’un poble en què el temps no és neutral. O avancem, o desapareixem. Els Països Catalans es troben avui davant d’aquest precipici. La nostra llengua retrocedeix cada dia, la cultura s’empetiteix a força de menyspreu institucional i, sobretot, la dilució demogràfica amenaça de convertir-nos en estranys dins de la nostra pròpia terra.

 No es tracta només de percentatges ni d’estadístiques: és la realitat viscuda. Milers i milers de nouvinguts no reben cap estímul per integrar-se a la nostra cultura i llengua; més aviat al contrari, se’ls empeny cap a la castellanització, amb el beneplàcit d’unes, mal anomenades, elits que es proclamen “progressistes” però que actuen com a corretja de transmissió de la colonització. Mentrestant, molts compatriotes viuen anestesiats, creient que el temps resoldrà allò que només la voluntat pot resoldre.

 El temps, però, juga en contra. Cada generació que passa sense recuperar consciència nacional és un pas més cap a la dissolució. I aquest és el crim més subtil i alhora més devastador: no calen batalles obertes quan es pot desfer un poble des de dins, convertint-lo en una suma d’individus sense memòria ni futur.

 Davant d’això, no n’hi ha prou amb ser espectadors. La història no la fan els comentaristes, sinó els que decideixen aixecar-se de la graderia i entrar al terreny de joc. Els patriotes catalans no podem limitar-nos a veure com polítics i adlàters gestionen la nostra desfeta amb discursos buits i pactes vergonyants. Cal passar de la passivitat a la presència activa.

 Això vol dir organitzar-se, pensar i actuar amb estratègia. Vol dir establir un lideratge col·lectiu on cadascú aporti generositat, coneixement i compromís, sense esperar messies que mai arriben. Vol dir recuperar la confiança que només la unitat patriòtica pot revertir l’ofensiva que ens condemna.

 Però sobretot vol dir reconquerir consciències. No amb la força bruta, sinó amb la força de la raó, de la cultura i de la veritat. Cal arribar als nostres germans que han estat colonitzats mentalment i recordar-los que aquesta terra té una història, una llengua i una dignitat que mereixen ser defensades. Que ser català no és un accident geogràfic, sinó una voluntat de ser.

 No ens enganyem: el temps no juga a favor nostre. O fem de la nostra generació el punt d’inflexió, o condemnem les futures a viure en un país sense ànima. La dilució demogràfica és un procés accelerat i planificat, i només l’acció decidida dels patriotes pot aturar-lo.

 Per això, aquest és un crit: deixem de ser espectadors i esdevinguem protagonistes. Fem que la nostra veu no sigui només record d’allò que vam ser, sinó anunci del que encara podem ser. Si hi ha un futur digne per als Països Catalans, només el veurem si som capaços de construir-lo junts, amb fermesa, amb raó i amb coratge.

1 d’Octubre – Dia de la Pàtria Catalana

 

“L’1 d’Octubre de 2017 el poble català no va demanar: va exercir. No va preguntar: va decidir.”

 

🌟 Un dia fundacional

 Avui fa vuit anys que el poble català va escriure una de les pàgines més transcendents de la seva història contemporània. L’1 d’Octubre de 2017, malgrat la violència i la repressió, els catalans i les catalanes vam sortir al carrer, vam protegir les urnes i vam votar.

No va ser un gest simbòlic, ni una consulta per demanar permís: va ser un acte sobirà, una decisió vinculant i clara. Aquell dia, la Pàtria Catalana va ser proclamada a les urnes.

La violència emprada per les forces de l’enemic contra un poble desarmat i pacífic no va poder aturar la decisió col·lectiva; al contrari, en va reforçar la legitimitat i la validesa als ulls del món.

🏛️ Per què un “Dia de la Pàtria Catalana”?

 Fins ara, la nostra diada nacional ha estat l’11 de setembre, una data que ens recorda una derrota. Però tot poble que vol ser lliure necessita fonamentar-se també en les seves victòries.

L’1 d’Octubre de 2017 va ser la nostra gran victòria col·lectiva: la demostració que som un poble capaç de superar la por i alçar-se en nom de la llibertat.

El Dia de la Pàtria Catalana vol ser, doncs:

·       La data fundacional del nostre futur lliure, que recorda que Catalunya ja es va autodeterminar.

·       Una jornada d’unitat i orgull, que supera diferències i divisions.
·       Un compromís viu amb la dignitat, perquè cada any ens recordi que el mandat del poble no caduca.

 

🔥 Memòria i futur

 Cada 1 d’Octubre hem de tornar a posar al centre la força d’aquell moment. No és només un record emocionant; és la prova que som capaços de fer el que molts deien impossible.

Les imatges d’aquell dia —la gent defensant les escoles, les urnes amagades i rescatades, els carrers plens de dignitat— són la llavor d’una Pàtria lliure que ja ningú pot esborrar.

 

✊ Crida col·lectiva

 Avui és temps de commemorar, però també de reafirmar. El futur de Catalunya no depèn de pactes impossibles ni de promeses buides, sinó de la força que vam demostrar aquell 1 d’Octubre.

Que aquest 1 d’Octubre i tots els que vindran siguin, per sempre més, la nostra jornada nacional de victòria. La jornada de la dignitat. La jornada fundacional de la Pàtria Catalana.

 

Visca la Pàtria Catalana. Visca Catalunya lliure.

Patriotes i No Patriotes: la frontera invisible que decideix el nostre futur

Hi ha paraules que porten dins seu un pes històric i moral immens. Una d’aquestes paraules és PATRIOTA. Dir d’algú que és patriota català no és simplement reconèixer-li un sentiment, ni tampoc un mer desig: és assenyalar una actitud vital, una manera de ser i d’actuar arrelada en la consciència que els Països Catalans són una nació colonitzada, sotmesa i espoliada, i que cal lluitar per posar fi a aquesta situació.

 El patriota no és aquell que s’omple la boca de banderes o proclames buides. El patriota és qui, amb coherència, coratge i compromís, reconeix que vivim colonitzats i s’hi enfronta, cadascú a la seva manera i amb les seves forces. Pot ser un militant actiu o un ciutadà anònim; pot actuar en l’espai polític, en el cultural, en l’econòmic o en el social; pot resistir parlant sempre en català o construint estructures alternatives. Però el que defineix el patriota és, sobretot, la seva consciència i la seva determinació a caminar cap a la llibertat.

 Ara bé, davant d’aquesta realitat, hi ha qui no pot ser considerat patriota. I no parlem d’etiquetar persones per caprici o per venjança, sinó de fer evident que, en una nació sotmesa, hi ha una frontera que separa aquells que volen la llibertat dels que, de manera voluntària o involuntària, contribueixen a perpetuar la colonització.

 Dins d’aquest camp dels NO PATRIOTES trobem tres perfils que cal conèixer i entendre: els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats.

 Els enemics: la cara visible de la dominació

 Els enemics són fàcils d’identificar, perquè actuen a cara descoberta. No amaguen el seu objectiu: volen Catalunya sotmesa i integrada a Espanya o a França.

 Ells són els qui neguen el dret a l’autodeterminació i criminalitzen qualsevol intent d’exercir-lo. Són els qui redacten lleis i sentències que retallen els nostres drets, que ataquen la llengua i la cultura catalanes, que intenten convertir-nos en una comunitat folklòrica sense veu pròpia. Són també els qui vesteixen toga o uniforme i utilitzen el poder judicial o la força policial per reprimir, multar i empresonar catalans pel simple fet de defensar la seva nació.

 Però la seva acció no s’acaba aquí. Els enemics són també els qui defensen i executen l’espoli econòmic que cada any drena desenes de milers de milions d’euros de Catalunya cap a altres territoris. Són els qui impulsen polítiques de substitució cultural i lingüística, fent del castellà o del francès les llengües dominants i relegant el català a un paper secundari. I, més enllà de tot això, són aquells que promouen polítiques migratòries pensades no per integrar persones, sinó per diluir demogràficament la població catalana fins a desdibuixar-la.

 L’enemic no dissimula: et diu a la cara que no ets lliure i que no tens dret a ser-ho.

 Els traïdors: l’engany més corrosiu

 Més difícils de detectar, però sovint més perillosos, són els traïdors. Perquè no es presenten com a enemics, sinó com a patriotes.

 El traïdor parla d’independència, però sempre ambigüament. Sempre és massa d’hora o massa tard. Sempre falta alguna condició abans d’actuar. El traïdor proclama grans paraules mentre es dedica a gestionar obedientment les institucions autonòmiques imposades pel colonitzador, com si aquestes fossin sobirania real.

 Ells són els que, en nom de la llibertat, han ofert al poble fulls de ruta que mai no han conduït enlloc. Són els qui han pactat amb els governs espanyols o francesos a canvi d’engrunes, d’uns pressupostos o d’unes cadires. Són els qui, quan la repressió colpeja, miren cap a una altra banda o redueixen el patiment dels represaliats a una anècdota.

 El traïdor té un paper essencial per a l’enemic: és el que manté viu l’autoengany. És qui aconsegueix que molts catalans creguin que la llibertat és a tocar, mentre a la pràctica tot queda paralitzat. El traïdor és l’engany fet persona: fa veure que és patriota, però treballa perquè mai no ho siguem.

 Els mentalment colonitzats: la gàbia invisible

 Finalment hi ha un tercer perfil, sovint més silenciós però molt extens: els mentalment colonitzats. No són enemics declarats ni traïdors que actuen amb mala fe, però tampoc poden ser considerats patriotes.

 Són els qui han crescut dins el relat imposat per l’Estat i l’han assumit com a normalitat. Veuen l’autonomia com un règim just i suficient. Es defineixen com a espanyols o francesos sense qüestionar què hi ha darrere d’aquestes identitats polítiques. Alguns parlen majoritàriament en castellà o en francès, però també n’hi ha molts que parlen sempre en català i, tot i així, no són conscients que viuen en un país colonitzat.

 Aquest és un punt important: no cal parlar castellà per ser mentalment colonitzat. Es pot parlar català cada dia i, alhora, acceptar la colonització com si fos natural. El que defineix el colonitzat no és la llengua que usa, sinó la manca de consciència.

 El mentalment colonitzat viu dins una gàbia invisible. No veu que l’Estat li pren recursos, li reprimeix la llengua i li nega el dret a existir com a nació. Per això, no actua. Però hi ha un element esperançador: si arriba a prendre consciència de la colonització, té tots els números per esdevenir patriota.

 No es tracta de catalogar, sinó de despertar consciències

 Ara bé, cal ser clars: l’objectiu d’aquesta reflexió no és repartir carnets ni establir un registre fix que classifiqui catalans entre bons i dolents. El propòsit és molt més profund i molt més noble: ajudar cada persona a posar-se davant del mirall de la seva consciència i decidir en quin costat vol estar.

 Perquè la frontera que separa els patriotes dels no patriotes no és un mur de pedra, sinó una línia moral i de consciència. I cadascú té la llibertat de travessar-la.

El que volem és que tothom reflexioni:

•  Ets conscient que vius en una nació colonitzada?
•  Vols sortir d’aquesta situació o et conformes amb ella?
•  Et reconeixes en el discurs dels enemics, en les promeses buides dels traïdors o en la comoditat inconscient dels colonitzats?
•  O bé vols ser part d’aquells que, amb totes les dificultats, lluiten per la llibertat?

 No es tracta de jutjar amb el dit acusador, sinó de despertar consciències adormides.

 La frontera decisiva

 En definitiva, hi ha una frontera que defineix el nostre futur com a poble: PATRIOTA o NO PATRIOTA.

•  El patriota sap que els Països Catalans són colonitzats i treballa per alliberar-los.
•  El no patriota, sigui enemic, traïdor o mentalment colonitzat, contribueix amb la seva acció o amb la seva inacció a mantenir la cadena.

 El repte que tenim no és només assenyalar enemics i traïdors, sinó sobretot aconseguir que els mentalment colonitzats obrin els ulls i facin el pas cap a la consciència. Perquè cada català que desperta i es reconeix patriota és un graó més en el camí de la descolonització.

 La independència no serà mai fruit de quatre líders, sinó d’un poble sencer que sap qui és i què vol. I per això és tan important posar en valor aquesta paraula: PATRIOTA. Perquè no hi ha major honor ni major responsabilitat que ser-ho.

 Conclusió

 Catalunya no serà lliure mentre els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats marquin el ritme de la nostra història. La llibertat només arribarà quan els patriotes, conscients i decidits, siguin majoria i actuïn amb fermesa.

 Aquest article no vol condemnar ningú, sinó convidar a tothom a fer-se una pregunta senzilla i alhora decisiva: on vols estar?

Vols viure còmode dins la colonització o vols lluitar, amb dignitat, per sortir-ne?

 La resposta a aquesta pregunta és la que ens definirà, com a persones i com a nació.

Escletxa d’oportunitat per als Països Catalans en l’escenari global

                                         

La situació geopolítica actual ens ofereix una finestra d’oportunitat que no podem ignorar. Enmig del desgavell de l’OTAN, la creació d’un exèrcit paneuropeu i la reconfiguració del poder mundial, els estats i els pobles que saben moure's amb intel·ligència estan trobant el seu espai. Nosaltres, els Països Catalans, hem de fer el mateix.

El que està passant a Ucraïna i les seves conseqüències geoestratègiques demostren que els moments de crisi global sempre han estat la llavor del naixement de nous estats. Ho hem vist al llarg de la història, i ara mateix, mentre els grans actors internacionals estan centrats en les seves pròpies tensions i guerres híbrides, hi ha un marge de maniobra que podem aprofitar.

Tanmateix, el nostre punt de partida és radicalment diferent del d’altres nacions emergents: som un poble colonitzat, sense govern propi i amb les nostres institucions capturades pels mateixos que ens sotmeten. No podem comptar amb cap dels qui ocupen el poder als nostres territoris, perquè no treballen per la nostra llibertat, sinó per perpetuar l’ordre establert.

Som el poble sol, però no som un poble derrotat.

Tenim una llengua pròpia que ha resistit segles de persecució, una cultura rica i una història mil·lenària que ens defineix. Som una potència econòmica dins l’Europa occidental i formem part d’un territori estratègic al Mediterrani. Tot i els intents de minoritzar-nos i diluir-nos amb onades migratòries dirigides, seguim vius. Però cal entendre que la nostra situació no és estable: ens volen fer desaparèixer com a nació i el temps no juga a favor nostre si no actuem.

✅ Què podem fer?

• Assumir que no tenim Estat i no esperem res de qui ens governa. L’únic poder real que tenim és la nostra capacitat d’organització i mobilització. Qui esperi que el procés d’independència vindrà des de les institucions, només veurà com ens desmunten peça a peça.
• Construir lideratges propis, des de la societat civil. Els nostres líders polítics ens han traït i s’han integrat al sistema colonial. Cal generar nous lideratges que treballin per la independència real, sense pactes amb l’enemic.
• Internacionalitzar el nostre cas de manera intel·ligent. Ara que les estructures de poder a Europa es debiliten i l’atenció està centrada en altres conflictes, tenim l’oportunitat de situar-nos en el debat global sobre les nacions sense Estat. No com un simple "regionalisme", sinó com un poble colonitzat que reclama el seu dret a existir.
• Crear estructures de resistència i sobirania. No podem esperar a tenir un Estat per actuar com un Estat. Necessitem construir xarxes pròpies d’intel·ligència, economia, defensa cultural i diplomàcia informal. Cada estructura que creem fora del control de l’enemic és un pas cap a la independència efectiva.
• Observar i actuar en el moment adequat. Els equilibris de poder al món estan canviant ràpidament. Altres nacions com els kurds o els drusos ho estan intentant aprofitar. Quan hi hagi una crisi forta a Europa que desestabilitzi l’ordre actual, només sobreviuran aquells pobles que estiguin preparats per fer el pas.

📢 Ara és el moment de definir-nos. Si esperem que ens concedeixin res, desapareixerem. Però si ens organitzem i juguem bé les nostres cartes en aquest escenari de caos global, podem convertir aquesta crisi en l’inici de la nostra alliberació.

No esperem. Actuem. 🔥

Carta oberta de resposta a @KRLS - President Carles Puigdemont

Aquesta es la meva resposta a la Carta del M.H. President Carles Puigdemont (@KRLS) publicada en el dia d’avui a Vilaweb.

Benvolgut Carles voldria aclarir alguns punts i fer algunes precisions que considero importants. No sé si hi han pocs o molts catalans que les comparteixin. Senzillament es la meva opinió, la visió que tinc jo i no voldria que ens desviéssim de la missió que ens hem encomanat un grup de catalans. Aquestes opinions son les meves.

Parles del conflicte entre Catalunya i Espanya, comencem malament el conflicte a que suposo et refereixes es el conflicte que hi ha des de fa mes de Tres-cents anys entre catalans del Països Catalans (PPCC) i els colonitzadors del que actualment en diem Espanya i França.

En la meva opinió no es té de parlar de res que no sigui de la independència, cosa que nomes s’aconseguirà el dia que es puguin expulsar els colonitzadors de tots el Països Catalans. Parlar d’objectius i èxits amb amnisties, indults i coses d’aquestes només es de traïdors i covards. No es va fer el 1O per guanyar indults i amnisties. Es va fer per guanyar la independència, la resta es desviar l’atenció d’un fracàs personal dels nostres polítics amb tu al davant.

Parlar d’internacionalització es molt maco i valuós pels qui nomes us mireu el melic, però el mon es molt gran i pots estar segur que, tot i els teus esforços per convèncer-nos del contrari, ara no hi ha cap país -tret d’Espanya i podria ser que França- que tingui alguna agenda amb la descolonització i alliberament dels Països Catalans.

Plega, ja has fet feina, no gaire bona ni exitosa però molta. Estàs envoltat de “vividors professionals de la política” que tot el que fan es embolicar tot el que te a veure amb la independència i descolonització del Països Catalans.

La decisió d’ERC de votar un president socialista anticatalà -i vergonyosament defensor del 155- es tant rastrera com la de l’any passat  de votar a un president a Espanya per assegurar-ne la governabilitat i deixant-te enganyar múltiples vegades amb falses promeses -de les que a dia d’avui no s’ha complert cap- seguides i tot per guanyar cadires i pagues. Egoistes !!!

La teva detenció a mi no em fa ni fred ni calor. Ets el paio que va entusiasmar els catalans de bona fe amb la possibilitat de la independència i després sense cap raó -com no sigui la teva covardia i traïció- ens vas negar tota possibilitat de veure aquest somni fet realitat, i el que es pitjor després d’haver estat apallissats i menyspreats per les forces d’ocupació. Això nomes té un nom: TRAICIÓ.

Estic segur que n’estàs penedit, però ja es tard, passaràs a la historia de Catalunya com el “traïdor president dels vergonyants 7 minuts d’independència”. Ho sento, parlen els fets i no hi ha retòrica que pugui modificar-los.

No et desitjo cap mal, però tampoc bellugaré un dit per tu. Només hi ha un objectiu prioritari i aquest es la independència i descolonització dels Països Catalans.

Et demano que no facis cap “numeret” que pugui fer-nos perdre el temps i distreure’ns del gran OBJECTIU que es la INDEPENDENCIA.

Com deia el meu avi: “la cabra pels seus pecats du els genolls pelats”, com la resta de humans aplica-t’ho.

Alguns anem per feina.

Apa siau!

 

P.D. Nosaltres anem per feina, no ens distreguis. Catalans, si algun dia esteu fora de qualsevol partit, podrem trobar-nos a la @XarxaNOCALLIS – Nosaltres els Patriotes Catalans Lliures.