Decolonitzar Catalunya: el temps de les paraules s’ha acabat

Entre la teoria i la supervivència d’un poble, cal triar. Catalunya no necessita més discursos decolonials: necessita descolonitzar-se de debò.

Hi ha paraules que, de tan repetides, acaben esdevenint miralls bruts. Reflecteixen formes, però no deixen veure res. Decolonialisme és avui una d’aquestes paraules gastades: ha perdut la força de la veritat per convertir-se en una etiqueta acadèmica, còmoda per a qui vol parlar de l’opressió sense embrutar-se les mans amb la realitat.
Llegint l’article publicat a ParlemClar.cat sota el títol “Decolonialisme”, vaig reconèixer una d’aquelles mirades que intenten posar ordre en el caos conceptual. El text traça amb precisió la distància entre el vell anticolonialisme, que unia pobles contra tota opressió, i aquest decolonialisme contemporani, sovint reduït a una lectura racialitzada i simplista del món. L’autor té raó: aquesta mirada nova, més tancada que alliberadora, oblida que el colonialisme no té color ni continent; té poder, i el poder s’exerceix sempre sobre els més febles, siguin del to de pell que siguin.
Però, en acabar la lectura, vaig sentir la mateixa sensació que em recorre sempre que llegeixo articles ben escrits però insuficients: la buidor del diagnòstic sense acció. L’encert intel·lectual és innegable, però la realitat catalana no és un exercici teòric: és un crit.
Nosaltres no necessitem més reflexions des de la distància —necessitem mirar-nos al mirall de la nostra pròpia submissió i dir, sense eufemismes: Catalunya és un país colonitzat.

 El rostre del nostre colonialisme
 El colonialisme que patim no és un espectre del passat, sinó un sistema viu, articulat i deliberat.
Ha canviat d’uniforme, però no d’ànima.
Avui no arriba amb soldats, sinó amb funcionaris, jutges, lleis, televisions i fluxos migratoris que desdibuixen el rostre del país fins a fer-lo irreconeixible.
És el que a la trilogia Catalunya Descolonitzada —

• ·       L’Epifania Colonialista Catalana

• ·       L’Assumpció i

• ·       Cap a l’Alliberament

he anomenat colonialisme demogràfic: la substitució silenciosa, planificada, d’un poble per un altre; la dissolució premeditada de la identitat nacional mitjançant l’excés i la desmemoria.
Durant segles, el projecte castellà ha perseguit un únic objectiu: fer desaparèixer la catalanitat com a realitat política i cultural.
Primer, amb la força de les armes; després, amb la llei i amb la por; avui, amb la barreja i el desarrelament.
El resultat és un país que comença a no reconèixer-se: barris on el català és una curiositat, escoles on la llengua pròpia és l’excepció, institucions on la submissió s’ha disfressat de normalitat.
I el més greu és que molts dels qui s’autodenominen independentistes —o fins i tot decolonials— prefereixen continuar teoritzant, posant matisos i condicions, mentre la nació s’esvaeix sota els seus peus.

 El silenci dels qui haurien de parlar
Massa sovint, les paraules dels intel·lectuals s’han convertit en cortines de fum.
S’escriu sobre “diversitat”, “interculturalitat” i “hegemonies narratives” mentre s’oculta el genocidi cultural més antic d’Europa.
Es parla d’un “pluralisme enriquidor” quan, en realitat, el que tenim és una substitució planificada.
S’anomena “espai compartit” el que no és res més que una pèrdua deliberada d’arrel.
Aquest és el veritable drama: no és només que l’enemic continuï treballant amb la tenacitat de sempre, sinó que nosaltres hem après a justificar la nostra derrota amb paraules boniques.
Hem convertit la submissió en convivència, la dilució en tolerància, i la mort lenta d’una llengua en diversitat cultural.

La descolonització que cal i la que no serveix
Hi ha qui creu que descolonitzar és deconstruir teories. Nosaltres sabem que descolonitzar és reconstruir una nació.
La descolonització catalana no serà mai un debat d’aula: serà una empresa d’amor i risc, un procés que comença per l’ànima i acaba en la llibertat.
No es farà amb congressos ni amb subvencions, sinó amb consciència i amb acció.

• Cal descolonitzar la llengua, retornant-li la seva autoritat natural.

• Cal descolonitzar l’economia, aturant l’espoli que ens arrabassa 20.000 milions d’euros cada any.

• Cal descolonitzar la demografia, defensant el dret dels catalans a continuar essent majoria al seu propi territori.

• Cal descolonitzar la ment, deixant enrere la por i la submissió moral.

• I, per damunt de tot, cal descolonitzar la voluntat, perquè només un poble que decideix existir pot arribar a ser lliure

El final de la teoria, l’inici de la vida
El decolonialisme, com recorda amb lucidesa l’article de ParlemClar.cat, pot ser un instrument d’alliberament o una nova forma de narcòtic intel·lectual.
Als catalans, però, ja no ens calen més narcòtics.
Ens calen miralls nets, paraules clares i accions valentes.
Ens cal entendre que la llibertat no vindrà disfressada d’anàlisi, sinó d’alçament; que no es construeix amb congressos, sinó amb decisions.

El temps de les teories s’ha acabat.
Ara és l’hora de la descolonització real: aquella que es viu, que es lluita i que s’escriu amb els fets.
 Perquè les nacions, com les llengües, no moren: les maten.
I només la consciència desperta dels qui encara les estimen pot salvar-les.
 📚 Aquest article dialoga amb l’assaig “Decolonialisme” de ParlemClar.cat  i amb els tres volums de la trilogia "Catalunya Descolonitzada"

• ·       L’Epifania Colonialista Catalana,

• ·       L’Assumpció i

• ·       Cap a l’Alliberament

on s’explora amb profunditat el camí de la nostra descolonització com a nació. 

Ara toca actuar: la urgència de la unitat patriòtica

Hi ha moments en la història d’un poble en què el temps no és neutral. O avancem, o desapareixem. Els Països Catalans es troben avui davant d’aquest precipici. La nostra llengua retrocedeix cada dia, la cultura s’empetiteix a força de menyspreu institucional i, sobretot, la dilució demogràfica amenaça de convertir-nos en estranys dins de la nostra pròpia terra.

 No es tracta només de percentatges ni d’estadístiques: és la realitat viscuda. Milers i milers de nouvinguts no reben cap estímul per integrar-se a la nostra cultura i llengua; més aviat al contrari, se’ls empeny cap a la castellanització, amb el beneplàcit d’unes, mal anomenades, elits que es proclamen “progressistes” però que actuen com a corretja de transmissió de la colonització. Mentrestant, molts compatriotes viuen anestesiats, creient que el temps resoldrà allò que només la voluntat pot resoldre.

 El temps, però, juga en contra. Cada generació que passa sense recuperar consciència nacional és un pas més cap a la dissolució. I aquest és el crim més subtil i alhora més devastador: no calen batalles obertes quan es pot desfer un poble des de dins, convertint-lo en una suma d’individus sense memòria ni futur.

 Davant d’això, no n’hi ha prou amb ser espectadors. La història no la fan els comentaristes, sinó els que decideixen aixecar-se de la graderia i entrar al terreny de joc. Els patriotes catalans no podem limitar-nos a veure com polítics i adlàters gestionen la nostra desfeta amb discursos buits i pactes vergonyants. Cal passar de la passivitat a la presència activa.

 Això vol dir organitzar-se, pensar i actuar amb estratègia. Vol dir establir un lideratge col·lectiu on cadascú aporti generositat, coneixement i compromís, sense esperar messies que mai arriben. Vol dir recuperar la confiança que només la unitat patriòtica pot revertir l’ofensiva que ens condemna.

 Però sobretot vol dir reconquerir consciències. No amb la força bruta, sinó amb la força de la raó, de la cultura i de la veritat. Cal arribar als nostres germans que han estat colonitzats mentalment i recordar-los que aquesta terra té una història, una llengua i una dignitat que mereixen ser defensades. Que ser català no és un accident geogràfic, sinó una voluntat de ser.

 No ens enganyem: el temps no juga a favor nostre. O fem de la nostra generació el punt d’inflexió, o condemnem les futures a viure en un país sense ànima. La dilució demogràfica és un procés accelerat i planificat, i només l’acció decidida dels patriotes pot aturar-lo.

 Per això, aquest és un crit: deixem de ser espectadors i esdevinguem protagonistes. Fem que la nostra veu no sigui només record d’allò que vam ser, sinó anunci del que encara podem ser. Si hi ha un futur digne per als Països Catalans, només el veurem si som capaços de construir-lo junts, amb fermesa, amb raó i amb coratge.

Patriotes i No Patriotes: la frontera invisible que decideix el nostre futur

Hi ha paraules que porten dins seu un pes històric i moral immens. Una d’aquestes paraules és PATRIOTA. Dir d’algú que és patriota català no és simplement reconèixer-li un sentiment, ni tampoc un mer desig: és assenyalar una actitud vital, una manera de ser i d’actuar arrelada en la consciència que els Països Catalans són una nació colonitzada, sotmesa i espoliada, i que cal lluitar per posar fi a aquesta situació.

 El patriota no és aquell que s’omple la boca de banderes o proclames buides. El patriota és qui, amb coherència, coratge i compromís, reconeix que vivim colonitzats i s’hi enfronta, cadascú a la seva manera i amb les seves forces. Pot ser un militant actiu o un ciutadà anònim; pot actuar en l’espai polític, en el cultural, en l’econòmic o en el social; pot resistir parlant sempre en català o construint estructures alternatives. Però el que defineix el patriota és, sobretot, la seva consciència i la seva determinació a caminar cap a la llibertat.

 Ara bé, davant d’aquesta realitat, hi ha qui no pot ser considerat patriota. I no parlem d’etiquetar persones per caprici o per venjança, sinó de fer evident que, en una nació sotmesa, hi ha una frontera que separa aquells que volen la llibertat dels que, de manera voluntària o involuntària, contribueixen a perpetuar la colonització.

 Dins d’aquest camp dels NO PATRIOTES trobem tres perfils que cal conèixer i entendre: els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats.

 Els enemics: la cara visible de la dominació

 Els enemics són fàcils d’identificar, perquè actuen a cara descoberta. No amaguen el seu objectiu: volen Catalunya sotmesa i integrada a Espanya o a França.

 Ells són els qui neguen el dret a l’autodeterminació i criminalitzen qualsevol intent d’exercir-lo. Són els qui redacten lleis i sentències que retallen els nostres drets, que ataquen la llengua i la cultura catalanes, que intenten convertir-nos en una comunitat folklòrica sense veu pròpia. Són també els qui vesteixen toga o uniforme i utilitzen el poder judicial o la força policial per reprimir, multar i empresonar catalans pel simple fet de defensar la seva nació.

 Però la seva acció no s’acaba aquí. Els enemics són també els qui defensen i executen l’espoli econòmic que cada any drena desenes de milers de milions d’euros de Catalunya cap a altres territoris. Són els qui impulsen polítiques de substitució cultural i lingüística, fent del castellà o del francès les llengües dominants i relegant el català a un paper secundari. I, més enllà de tot això, són aquells que promouen polítiques migratòries pensades no per integrar persones, sinó per diluir demogràficament la població catalana fins a desdibuixar-la.

 L’enemic no dissimula: et diu a la cara que no ets lliure i que no tens dret a ser-ho.

 Els traïdors: l’engany més corrosiu

 Més difícils de detectar, però sovint més perillosos, són els traïdors. Perquè no es presenten com a enemics, sinó com a patriotes.

 El traïdor parla d’independència, però sempre ambigüament. Sempre és massa d’hora o massa tard. Sempre falta alguna condició abans d’actuar. El traïdor proclama grans paraules mentre es dedica a gestionar obedientment les institucions autonòmiques imposades pel colonitzador, com si aquestes fossin sobirania real.

 Ells són els que, en nom de la llibertat, han ofert al poble fulls de ruta que mai no han conduït enlloc. Són els qui han pactat amb els governs espanyols o francesos a canvi d’engrunes, d’uns pressupostos o d’unes cadires. Són els qui, quan la repressió colpeja, miren cap a una altra banda o redueixen el patiment dels represaliats a una anècdota.

 El traïdor té un paper essencial per a l’enemic: és el que manté viu l’autoengany. És qui aconsegueix que molts catalans creguin que la llibertat és a tocar, mentre a la pràctica tot queda paralitzat. El traïdor és l’engany fet persona: fa veure que és patriota, però treballa perquè mai no ho siguem.

 Els mentalment colonitzats: la gàbia invisible

 Finalment hi ha un tercer perfil, sovint més silenciós però molt extens: els mentalment colonitzats. No són enemics declarats ni traïdors que actuen amb mala fe, però tampoc poden ser considerats patriotes.

 Són els qui han crescut dins el relat imposat per l’Estat i l’han assumit com a normalitat. Veuen l’autonomia com un règim just i suficient. Es defineixen com a espanyols o francesos sense qüestionar què hi ha darrere d’aquestes identitats polítiques. Alguns parlen majoritàriament en castellà o en francès, però també n’hi ha molts que parlen sempre en català i, tot i així, no són conscients que viuen en un país colonitzat.

 Aquest és un punt important: no cal parlar castellà per ser mentalment colonitzat. Es pot parlar català cada dia i, alhora, acceptar la colonització com si fos natural. El que defineix el colonitzat no és la llengua que usa, sinó la manca de consciència.

 El mentalment colonitzat viu dins una gàbia invisible. No veu que l’Estat li pren recursos, li reprimeix la llengua i li nega el dret a existir com a nació. Per això, no actua. Però hi ha un element esperançador: si arriba a prendre consciència de la colonització, té tots els números per esdevenir patriota.

 No es tracta de catalogar, sinó de despertar consciències

 Ara bé, cal ser clars: l’objectiu d’aquesta reflexió no és repartir carnets ni establir un registre fix que classifiqui catalans entre bons i dolents. El propòsit és molt més profund i molt més noble: ajudar cada persona a posar-se davant del mirall de la seva consciència i decidir en quin costat vol estar.

 Perquè la frontera que separa els patriotes dels no patriotes no és un mur de pedra, sinó una línia moral i de consciència. I cadascú té la llibertat de travessar-la.

El que volem és que tothom reflexioni:

•  Ets conscient que vius en una nació colonitzada?
•  Vols sortir d’aquesta situació o et conformes amb ella?
•  Et reconeixes en el discurs dels enemics, en les promeses buides dels traïdors o en la comoditat inconscient dels colonitzats?
•  O bé vols ser part d’aquells que, amb totes les dificultats, lluiten per la llibertat?

 No es tracta de jutjar amb el dit acusador, sinó de despertar consciències adormides.

 La frontera decisiva

 En definitiva, hi ha una frontera que defineix el nostre futur com a poble: PATRIOTA o NO PATRIOTA.

•  El patriota sap que els Països Catalans són colonitzats i treballa per alliberar-los.
•  El no patriota, sigui enemic, traïdor o mentalment colonitzat, contribueix amb la seva acció o amb la seva inacció a mantenir la cadena.

 El repte que tenim no és només assenyalar enemics i traïdors, sinó sobretot aconseguir que els mentalment colonitzats obrin els ulls i facin el pas cap a la consciència. Perquè cada català que desperta i es reconeix patriota és un graó més en el camí de la descolonització.

 La independència no serà mai fruit de quatre líders, sinó d’un poble sencer que sap qui és i què vol. I per això és tan important posar en valor aquesta paraula: PATRIOTA. Perquè no hi ha major honor ni major responsabilitat que ser-ho.

 Conclusió

 Catalunya no serà lliure mentre els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats marquin el ritme de la nostra història. La llibertat només arribarà quan els patriotes, conscients i decidits, siguin majoria i actuïn amb fermesa.

 Aquest article no vol condemnar ningú, sinó convidar a tothom a fer-se una pregunta senzilla i alhora decisiva: on vols estar?

Vols viure còmode dins la colonització o vols lluitar, amb dignitat, per sortir-ne?

 La resposta a aquesta pregunta és la que ens definirà, com a persones i com a nació.

Occident... que es aquesta entelèquia? (text actualitzat)

 Fa temps que estic intrigat per la manera en què el món està dividit en Occident i "els altres". Tinc la sensació que algú, sentint-se superior, ha traçat una línia per diferenciar entre els bons i els dolents. Naturalment, qui va decidir fer aquesta divisió es col·loca a ell mateix no només al costat d'Occident, sinó com a líder d'Occident. Però anem a pams.

 

Qui està inclòs a Occident?

 Tradicionalment, Occident inclou els països de l'OTAN, les democràcies europees, els Estats Units, i alguns aliats més llunyans com Canadà, Austràlia, i Japó. És curiós com Japó, un país d'Àsia, es considera part d'Occident, cosa que demostra que aquest concepte va més enllà de la geografia i es basa en valors polítics, econòmics, i culturals compartits.

 

Per què s'utilitza aquest terme?

 Els Estats Units d'Amèrica, com el seu nom indica, estan a Amèrica (igual que Canadà), i han liderat aquest bloc amb la necessitat de crear un grup d'estats afins, la majoria a Europa. Però, com que aquests països no estan geogràficament junts, es va inventar aquest artefacte anomenat Occident. Aquesta etiqueta serveix per unir aquestes nacions sota una identitat comuna que sovint s'oposa a altres blocs, com Rússia o la Xina, etiquetats com a "l'altre".

 

I Àfrica?

 Quan pensem en Occident, sovint Àfrica no hi apareix, llevat potser de Sud-àfrica, que per raons històriques i econòmiques ha mantingut vincles estrets amb Europa i els Estats Units. No obstant això, la majoria dels països africans es veuen fora d'aquest grup, sovint relegats a l'etiqueta de "el Sud Global" o "els països en vies de desenvolupament". Aquesta exclusió suggereix una jerarquia global que reflecteix les desigualtats històriques i econòmiques, on Occident es veu com a superior.

 

I què passa amb Sud-amèrica?

 Sud-amèrica es troba en una posició ambigua respecte a Occident. Per una banda, molts països sud-americans comparteixen arrels culturals i religioses amb Europa a causa de la colonització, i estan estretament lligats als Estats Units en termes econòmics i polítics. No obstant això, també han estat sovint relegats a un segon pla dins d'Occident, veient-se més com a subordinats que com a iguals. Molts països sud-americans han estat tractats com a part del "patrimoni" d'Occident, en lloc de com a socis en peu d'igualtat, reflectint les dinàmiques de poder i influència que han marcat la història de la regió.

 

I els països asiàtics?

 Els països asiàtics tenen una relació complexa amb Occident. Nacions com Japó i Corea del Sud -i ara sembla que també Vietnam- han estat acceptades dins del bloc occidental gràcies a les seves aliances estratègiques amb els Estats Units i la seva adopció de models polítics i econòmics occidentals. Però la majoria dels països asiàtics, especialment la Xina i l'Índia, se situen fora d'Occident, sovint en oposició directa o en una posició de rivalitat. Aquest fet destaca que Occident és més un club selecte que un grup geogràfic o cultural homogeni, on l'adhesió depèn de factors polítics i econòmics més que de la proximitat geogràfica.

 

Conclusió

 La divisió del món entre Occident i els altres no és només una qüestió de geografia, sinó una construcció política i cultural que serveix per reforçar relacions de poder existents. Qui defineix aquesta divisió té la capacitat de dictar quins valors són considerats universals i quins països es consideren com a part del grup "bo". Així, aquesta divisió no és només una etiqueta, sinó una eina de control global, que perpetua desigualtats i dinàmiques de poder que continuen modelant les relacions internacionals.

Xina preparant-se per la involució demogràfica

Molt s’està parlant el mon occidental de la possible crisis en que està entrant la Xina a rel del important retrocés que està tenint el mercat immobiliari els darrers anys a la Xina que ha costat la caiguda de dues de les mes grans empreses immobiliàries del mon sense que el govern Xinés bellugues un dit per donar-los-hi oxigen econòmic per salvar la situació tal i com havia anat fent tradicionalment, en les darreres dècades cada cop en que apareixia algun símptoma de crisis al sector.

Però ara, tot indica que el Govern xines no s’importa mes si el sector immobiliari s’enfonsa, i no està gens nerviós pel assumpte, cosa que des de el mon occidental sorprèn en gran manera i se’ns explica com un pas enrere de la economia xinesa i del seu poder global.

Això no es cert. Xina, com altres països asiàtics i a diferencia del mon occidental, com a cultures mil·lenàries que son miren a llarg termini, estan mirant a l’horitzó molt llunya, no s’immuten amb la visió a curt termini de 10 o 20 anys en que es mira el mon occidental. Xina està mirant molt més enllà, està veient el mon a finals del segle XXI i l’entrada del Segle XXII.

En un altre aspecte el sector immobiliari ha estat un dels motors del mon occidental, però això serà sempre així? Es seguiran construint cada vegada mes cases, apartaments, oficines a tots els països inflant bombolles especulatives? Perquè no oblidem que el gran incentiu de la inversió immobiliària està en la estabilitat i creixement del valor del actiu debut al creixement continu de les necessitats de noves cases, apartaments, oficines i altres tipus d’actius immobiliaris.

La resposta es que arribarà un moment en que això no serà així, es a dir el creixement demogràfic tindrà una caiguda en molts dels països occidentals i a la pròpia Xina -Estats Units se’n lliurarà i seguirà tenint un creixement demogràfic, mes baix però creixement al cap i a la fi- com es pot veure en els gràfics adjunts desant-nos en les dades provinents dels estudis elaborats per les Nacions unides.

Aquesta situació, que de fet ja ha començat a produir-se en molts països, generarà unes tensions immenses per aquells països que no estiguin preparats. Doncs bé, ja som al cap del camí, Xina ja està treballant en aquesta direcció de deixar de costat el creixement econòmic basant-se en el sector immobiliari i adreçant-se a altres sectors que seran estratègics en les properes dècades com son: generació renovable (generadors fotovoltaics i eòlics), emmagatzemen d’energia (bateries) i transformació elèctrica (cotxes elèctrics i d’altres). Aquí podeu veure perquè aquesta es una visió estratègica que o bé occident no està veient o està mirant cap un altre costat per interessos inconfessables. 

Creixement econòmic i decreixement demogràfic?

Estem davant de l’inici dels processos d’envelliment de la població mundial i (unes dècades) de la estabilització de la població mundial. Òbviament aquests processos seran diferents en les diferents regions, països i territoris del planeta, encara que de diferents formes sí que afectarà a tots els països.

Aquesta evolució ens portarà a nous models de vida, tant en el que es refereix a nivell de necessitats de serveis, de disponibilitat econòmica, capacitats productives, competitivitat, generant-se nous fluxos migratoris, actualment imprevisibles, tot plegat provocant canvis transcendentals en les properes generacions, i fins i tot probablement canvis en els models polítics, socials i econòmics.

Veiem algunes de les conseqüències que aniran produint-se en les properes dècades en diferents sectors d’activitat quotidiana. Veiem alguns casos que salten a la vista.

• ·       El sector immobiliari, que ha estat -i està- la base del desenvolupament econòmic de molts països, caldrà que es reinventi perquè reduirà el seu pes en el PIB, quan avui te un pes considerable per les economies de molts països. Si bé el fet de que la població no segueixi creixent com ho ha fet durant el segle XX passat significa directament que el creixement del parc immobiliari es reduirà, també ho es que el fet de l’envelliment de la població generarà noves oportunitats de models de residencia així com de serveis. Es important que els països vagin adaptant les seves economies a aquestes noves circumstancies que es produeixen i que duran el segle XXI aniran reforçant-se.
• · L’envelliment de la població cal analitzar-la bé perquè no es nomes que hi hagi cada vegada mes gent gran (en la edat de plata com es diu ara), també hi incideix el descens de la natalitat, pel que la franja de edat que es considera activa -de 16 a 60 anys- va perdent pes respecte el total de la població. Això vol dir que per exemple en el cas d’Espanya si ara hi han 52.36 persones passives (Edat de plata + joves) per cada 100 en edat activa, a finals del segle XXI n’hi hauran 98.67, amb el detall que la població haurà caigut de 47 Milions a 31, raó per a que el numero de població activa passarà dels 31.2 milions actuals a uns 15.5 milions a la frontera del segle XXII.[i]  Cal notar que en el que denominem població en edat activa, no es considera quin índex real d’aquesta població es activa i quina es realment productiva (es a dir treient els servidors públics, que administren però no generen riquesa per la comunitat).
• 

  
  

  

• ·     La pèrdua de efectius en edat activa evidentment incidirà en les capacitats productives. Que es veuran reduïdes aproximadament en un 50% respecte del potencial de població productiva actual. Si bé es cert que els avanços tecnològics permetran optimitzar el rendiment d’aquest factor productiu. Aquí cal considerar l’aportació de la Intel·ligència Artificial i la Robòtica que reduiran l’impacte de la reducció demogràfica sobre la generació de riquesa.
• ·       La necessitat de nous serveis....
• ·       I la pregunta de milió, es realista mantenir polítiques de creixement econòmic de forma il·limitada amb l’escenari que es pot produir d’aquí unes dècades fins a finals de segle?.

Ara cal preparar la societat per aquesta nova situació que està venint i que afectarà clarament al jovent i a les noves generacions d’aquest segle. Alguns dels factors que poden jugar a favor per evitar una major gravetat per la situació plantejada per la evolució demogràfica d’aquí a finals del segle XXI.

---

[i] United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. World Population Prospects: The 2015 Revision. (Medium variant)

United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. World Population Prospects: The 2019 Revision. (Medium variant)

United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. World Population Prospects: The 2022 Revision. (Medium variant)

United Nations, Department of Economic and Social Affairs (2013). Trends in International Migrant Stock: Migrants by Destination and Origin (United Nations database, POP/DB/MIG/Stock/Rev.2013