14 de juny de 2025 — 40 anys de Schengen

 EU: El gegant amb peus de fang

Quaranta anys enrere, Europa es descalçava. Deixava caure les botes pesants de les fronteres interiors i
s’imaginava avançant descalça, lliure, lleugera. El Tractat de Schengen, signat aquell 14 de juny de 1985, simbolitzava més que un acord: era una promesa de confiança, una declaració de futur. Es dibuixava una Europa que seria espai i no trinxera, pont i no barrera. I, per un temps, va semblar que realment avançava. Els passaports van perdre pes, els controls es van fer més discrets, i la idea d’un continent sense murs ni filats va començar a arrelar en l’imaginari de molts.

Però quaranta anys poden ser suficients per construir un gegant… o per descobrir que té peus de fang.

Avui, la Unió Europea mostra les esquerdes d’un projecte que ha perdut l’empenta, la claredat i fins i tot el relat. La seva estructura monumental es manté dreta, però es mou amb rigidesa, com si cada pas comportés l’amenaça de la fractura. I és que sota la solemnitat institucional i la retòrica dels valors comuns, s’amaga una realitat menys heroica, més terrenal: la de les tensions constants, els desacords eterns i el progressiu allunyament dels ciutadans.

La guerra d’Ucraïna, tot i ser externa a la Unió, l’ha afectada com si fos interna. No només per la proximitat geogràfica, sinó perquè ha obligat Europa a definir-se en termes que potser no estava preparada per assumir. Ja no n’hi ha prou amb la diplomàcia ni amb l’economia. Ara es parla obertament de crear un exèrcit europeu. No un símbol, no un gest: una realitat pressupostada amb 800.000 milions d’euros. El que havia estat un projecte de pau ha començat a parlar amb la veu de les armes. I ho fa mentre el vell continent es fragmenta en visions contraposades, ritmes desiguals i interessos divergents.

El Brexit no va ser un accident ni una extravagància anglesa. Va ser un cop de puny sobre la taula que encara ressona. Un poble va decidir marxar. Va preferir el desconegut a la inèrcia. I molts ciutadans, dins la Unió, no han deixat mai de mirar aquell gest amb una barreja d’incomprensió i enveja. No pel resultat, sinó per l’audàcia de poder escollir. Perquè la sensació de molts és que avui Europa no s’escull, simplement s’arrossega. Els seus dirigents no es coneixen, les decisions no es comprenen, i les institucions es perceben cada cop més com una superestructura hermètica, incapaç d’emocionar, incapaç de connectar.

Però potser el veritable trencament —el més profund, el més silenciós— ha arribat per la via de les migracions. L’Europa oberta de Schengen ha estat també una Europa exposada. Les grans onades migratòries han desbordat fronteres, sistemes d’acollida i consensos polítics. I allà on abans hi havia la promesa d’universalitat, ara hi creix la por, el replegament, i en molts casos, el ressentiment. Són molts els territoris que, de forma accelerada, han vist diluir-se el seu perfil demogràfic tradicional, i amb ell, la seva identitat cultural, la seva llengua, les seves formes de vida. Els governs europeus, incapaços de gestionar-ho amb una sola veu, han anat improvisant polítiques contradictòries, i entre estats que haurien de caminar junts, només hi ha divergència. Aquesta incapacitat d’articular una resposta comuna ha estat combustible per a moviments que fins fa poc eren marginals, i que avui entren amb força als parlaments, als debats, als governs.

Mentre la Unió intenta sobreviure a la seva pròpia paràlisi, el ciutadà europeu —el de peu, el real— mira cap a Europa sense veure-s’hi. No hi reconeix ni la veu ni la mirada. No hi sent orgull, ni pertinença, ni projecte. L’eurocràcia ha esdevingut una llengua estranya, dita amb veu plana i mirada perduda. Els valors fundacionals han esdevingut eslògans de convencions. I els somnis del passat no tenen successors.

El gegant es manté dret, sí. Però ja ningú li pregunta cap a on va.

Avui, quan celebrem quaranta anys de Schengen, potser caldria menys cerimònia i més veritat. Potser no caldria tornar al passat, sinó recuperar-ne la força. El que va fer gran el projecte europeu no va ser la seva arquitectura, sinó la seva intenció. El desig de deixar enrere l’horror i d’imaginar una altra manera de ser poble entre pobles. Potser encara hi som a temps. Però això només serà possible si es deixa de fingir que tot va bé, i es comença a mirar als ulls de qui ja fa temps que ha deixat de creure-hi.

Perquè Europa, si no sap escoltar la seva gent, si no sap entendre els seus límits, si no sap reconèixer les seves pors i anhels, no serà només un gegant amb peus de fang. Serà un gegant sol.
I un gegant sol no és perillós. És trist. I inútil.

Escletxa d’oportunitat per als Països Catalans en l’escenari global

                                         

La situació geopolítica actual ens ofereix una finestra d’oportunitat que no podem ignorar. Enmig del desgavell de l’OTAN, la creació d’un exèrcit paneuropeu i la reconfiguració del poder mundial, els estats i els pobles que saben moure's amb intel·ligència estan trobant el seu espai. Nosaltres, els Països Catalans, hem de fer el mateix.

El que està passant a Ucraïna i les seves conseqüències geoestratègiques demostren que els moments de crisi global sempre han estat la llavor del naixement de nous estats. Ho hem vist al llarg de la història, i ara mateix, mentre els grans actors internacionals estan centrats en les seves pròpies tensions i guerres híbrides, hi ha un marge de maniobra que podem aprofitar.

Tanmateix, el nostre punt de partida és radicalment diferent del d’altres nacions emergents: som un poble colonitzat, sense govern propi i amb les nostres institucions capturades pels mateixos que ens sotmeten. No podem comptar amb cap dels qui ocupen el poder als nostres territoris, perquè no treballen per la nostra llibertat, sinó per perpetuar l’ordre establert.

Som el poble sol, però no som un poble derrotat.

Tenim una llengua pròpia que ha resistit segles de persecució, una cultura rica i una història mil·lenària que ens defineix. Som una potència econòmica dins l’Europa occidental i formem part d’un territori estratègic al Mediterrani. Tot i els intents de minoritzar-nos i diluir-nos amb onades migratòries dirigides, seguim vius. Però cal entendre que la nostra situació no és estable: ens volen fer desaparèixer com a nació i el temps no juga a favor nostre si no actuem.

✅ Què podem fer?

• Assumir que no tenim Estat i no esperem res de qui ens governa. L’únic poder real que tenim és la nostra capacitat d’organització i mobilització. Qui esperi que el procés d’independència vindrà des de les institucions, només veurà com ens desmunten peça a peça.
• Construir lideratges propis, des de la societat civil. Els nostres líders polítics ens han traït i s’han integrat al sistema colonial. Cal generar nous lideratges que treballin per la independència real, sense pactes amb l’enemic.
• Internacionalitzar el nostre cas de manera intel·ligent. Ara que les estructures de poder a Europa es debiliten i l’atenció està centrada en altres conflictes, tenim l’oportunitat de situar-nos en el debat global sobre les nacions sense Estat. No com un simple "regionalisme", sinó com un poble colonitzat que reclama el seu dret a existir.
• Crear estructures de resistència i sobirania. No podem esperar a tenir un Estat per actuar com un Estat. Necessitem construir xarxes pròpies d’intel·ligència, economia, defensa cultural i diplomàcia informal. Cada estructura que creem fora del control de l’enemic és un pas cap a la independència efectiva.
• Observar i actuar en el moment adequat. Els equilibris de poder al món estan canviant ràpidament. Altres nacions com els kurds o els drusos ho estan intentant aprofitar. Quan hi hagi una crisi forta a Europa que desestabilitzi l’ordre actual, només sobreviuran aquells pobles que estiguin preparats per fer el pas.

📢 Ara és el moment de definir-nos. Si esperem que ens concedeixin res, desapareixerem. Però si ens organitzem i juguem bé les nostres cartes en aquest escenari de caos global, podem convertir aquesta crisi en l’inici de la nostra alliberació.

No esperem. Actuem. 🔥