El Tarifasso de Trump: una revolució econòmica en marxa

Hi ha esdeveniments que aparenten ser una reacció visceral i, en canvi, són l’avantsala d’un canvi
estructural. El Tarifasso imposat per Donald Trump l’agost del 2025 és un d’aquests casos. Mentre la majoria de governs i mitjans internacionals s’afanyen a titllar les noves tarifes nord-americanes com una bogeria inflacionària o un gest electoralista, la realitat és molt més profunda i inquietant: estem assistint a una redefinició de l’ordre econòmic global impulsada per la potència que, paradoxalment, més s’hi havia beneficiat… i que ara decideix posar fi al joc amb les seves pròpies regles.

Amb aquest moviment, els Estats Units no només estan apujant tarifes: estan activant una estratègia de reindustrialització forçada, d’eficiència governamental, i d’hegemonia global per via econòmica, a expenses dels altres. El que sembla una barrera aranzelària és, en realitat, una porta giratòria dissenyada per fer entrar capital, producció i tecnologia dins del territori americà, obligant la resta del món a reposicionar-se.

🔸 El relat fals de la inflació

La reacció instintiva de molts analistes ha estat clara: aquestes tarifes —de fins al 50% en alguns casos, com el Brasil— portaran inflació interna i perjudicaran els consumidors nord-americans. Però aquesta anàlisi ignora una cosa essencial: el món no està aturat. I el mercat, quan vol, es mou.

Els consumidors americans poden adaptar els seus hàbits ràpidament. Molts dels productes importats tenen equivalents nacionals. Però el factor clau és un altre: els proveïdors estrangers poden —i de fet ja ho estan fent— reduir els seus marges per continuar sent competitius. Amb costos de producció baixos, i l’amenaça de perdre el mercat més gran del planeta, molts optaran per vendre menys car, acceptant menys beneficis per unitat a canvi de no desaparèixer del mapa.

Així, els EUA poden esquivar gran part de l’efecte inflacionari, mentre el cost real del Tarifasso el paga… l’altre. L’exportador. El país afectat. El treballador d’un país dependent del comerç exterior. La PIME que deixa de vendre als EUA. El govern que veu caure les seves exportacions.

🔸 Reacció estratègica dels EUA: menys dependència, més control

Amb aquesta política, els EUA inicien un procés de sobirania econòmica real, en què ja no volen ser el consumidor passiu de tot el món, sinó el centre actiu de producció, innovació i mercat. És un moviment que encaixa plenament amb la doctrina DOGE (Department of Government Efficiency), ja aplicada en altres àmbits del país.

Aquest no és el proteccionisme dels anys 30. No és aïllacionisme. És una reestructuració de les regles, per fer que la potència dominant recuperi les cadenes de valor, els llocs de treball i el control del seu futur industrial. I ho fa no per por, sinó des de la força.

Ja s’estan veient moviments concrets:

• Multinacionals que comencen a relocalitzar producció als EUA
• Empreses com Embraer, que malgrat estar exemptes de tarifes, inverteixen massivament als EUA (1.000 milions de dòlars, anunciats el mateix dia d’entrada en vigor del Tarifasso al Brasil) per evitar riscos futurs
• Consumidors nord-americans que accepten pagar una mica més per productes nacionals, si això suposa més estabilitat i treball intern

🔸 L’impacte real: el món perd quota i veu perillar la seva posició

Els grans damnificats d’aquesta revolució no són els EUA, sinó els altres. Especialment aquells països que han construït el seu creixement basant-se en vendre als americans. Com Brasil, que ara veu com els seus productes tenen un aranzel del 50%. O l’Índia, penalitzada amb la mateixa tarifa per seguir comprant petroli a Rússia. O la Unió Europea, amb tarifes més baixes però igualment doloroses per a sectors clau com l’automoció, la maquinària o l’agroalimentació.

Alguns governs intenten reaccionar. El Brasil ja ha iniciat accions a l’OMC i busca una resposta conjunta amb l’Índia i la Xina. Però el consens és fràgil. La Xina, tot i ser el blanc original del Tarifasso de 2018, ha optat per una actitud pragmàtica i silenciosa. Sap que en aquest nou escenari multipolar, més li val resistir que confrontar.

A Europa, la resposta ha estat tímida. França i Alemanya tenen interessos divergents. El Regne Unit busca una aliança bilateral amb els EUA. I la resta simplement calla o espera. Com Espanya, que observa com el seu sector agroalimentari pot quedar arraconat, sense gairebé capacitat de resposta.

🔸 Proveïdors pressionats, marges sacrificats

Tota aquesta dinàmica genera una conseqüència poc comentada però fonamental: molts proveïdors estrangers —des d’empreses xineses fins a exportadors de cafè, maquinària o tèxtil— optaran per reduir els seus marges per no perdre quota als EUA.

És una carrera a la baixa on:

• Els més petits poden quedar fora de joc
• Els més forts poden sobreviure, però facturant menys
• Els més intel·ligents buscaran maneres d’instal·lar-se als EUA o negociar aliances locals

Aquest mecanisme provoca una redistribució de la càrrega econòmica: mentre els EUA consoliden el seu poder, la resta s’empobreix lentament, a base de pressió comercial indirecta.

🔸 I si el món no reacciona?

Si els països afectats no cooperen i no articulen un front comú, el risc no és només perdre vendes. El risc és perdre influència estructural. Perdre capacitat de generar riquesa interna. Perdre sobirania. I, sobretot, perdre el tren d’una economia més eficient, menys burocratitzada i més orientada a resultats: la que promou el DOGE als EUA.

En aquest sentit, el Tarifasso pot ser l’inici de la Glovolution: una nova etapa en què els estats redueixen càrregues, optimitzen gestió pública, atreuen producció i redueixen dependències. I on, si no t’hi adaptes, et quedes enrere.

🔸 Un nou mapa econòmic global?

La pregunta ja no és si aquestes tarifes són justes o no. La pregunta és: què passarà si es consoliden?
I la resposta és incòmoda: es podria acabar imposant un model americà d’economia autosuficient i selectiva, mentre la resta del món s’esguerra per mantenir el seu accés a un mercat que ja no és tan obert ni tan passiu com abans.

S’ha trencat el pacte implícit que va definir la globalització dels últims 40 anys: “els EUA compren, la resta produeix”. Ara, els EUA volen produir, consumir i controlar. I els altres… hauran de redefinir el seu paper.

🔸 Possible escletxa per als catalans lliures

En aquest escenari multipolar que el Tarifasso està accelerant, fins i tot territoris sense estat propi poden trobar finestres d’oportunitat. Per als catalans lliures, la reconfiguració de blocs, la tendència a tractes directes entre regions potents i actors internacionals, i l’estrès fiscal i institucional d’estats ineficients com Espanya, poden obrir escletxes per guanyar reconeixement funcional, teixir aliances econòmiques i construir capacitat institucional pròpia malgrat l’oposició del propi govern autonòmic. Encara és aviat per saber si aquestes escletxes s’obriran prou com per accelerar el camí cap a la independència dels Països Catalans, però el nou context global fa més plausible que mai que l’eficiència, la utilitat estratègica i la connexió internacional puguin pesar més que la rigidesa dels estats actuals.

🔻 Conclusió

El Tarifasso no és un simple aranzel. És una declaració de poder.
Un cop sobre la taula global que obliga tothom a reordenar fitxes. Els Estats Units han decidit jugar a una altra lliga. I ho fan amb una barreja de força bruta, eficiència estratègica i pragmatisme calculat.

La resta del món només té dues opcions: adaptar-se i contraatacar de manera intel·ligent… o quedar relegat a la perifèria econòmica d’un nou ordre multipolar que ja s’està traçant.

La Justícia amb un Ull Obert

 Reflexions sobre un poder que ha deixat de ser imparcial

 Diuen que la Justícia és cega. Que porta una bena als ulls per garantir que no es deixi influenciar per qui té al davant. Que pesa amb balança, no amb emocions. Que actua amb la fredor d’un principi i la força d’un valor. Aquesta és la imatge que ens han gravat des de petits, sovint idealitzada, quasi sagrada.

Però potser ha arribat l’hora de mirar-la de prop. D’observar si realment duu la bena ben posada. I si la balança, encara, pesa amb justesa. Quan un s’hi acosta amb mirada neta, s’adona que potser la Justícia ja no és cega... sinó que espia per un ull obert. I aquest ull, sempre vigilant, no mira el poble, sinó el poder.

I la balança? Ja no és equilibrada. Un plat penja pesat, carregat d’interessos, privilegis i blindatges. L’altre, el de la ciutadania, es gronxa buit, gairebé simbòlic. Com si la igualtat davant la llei fos només una frase bonica per imprimir a la portada d’un llibre de dret constitucional.

 

📜 El somni de Montesquieu i la promesa trencada

Ens van explicar que la democràcia moderna s’aixeca sobre una arquitectura sòlida: la separació de poders. Un triangle harmònic format pel legislatiu, l’executiu i el judicial. Cadascun amb funcions pròpies, cadascun amb límits, cadascun amb el deure de controlar els altres.

En teoria, aquest equilibri hauria de ser la garantia contra els abusos. El fre a l’ambició, la contenció de la tirania. Però la teoria, com sovint passa, no resisteix el pes de la realitat.

A la pràctica, aquests poders ja no es controlen mútuament, sinó que es protegeixen. No es fiscalitzen, sinó que es donen la mà darrere el teló. I en lloc de garantir la llibertat, asseguren la supervivència del sistema que els sosté.

 

🇪🇸 Espanya: quan la Justícia desobeeix

Hi ha casos que parlen per si sols. A Espanya, el Tribunal Suprem s’ha permès negar-se a aplicar una llei d’amnistia aprovada pel legislatiu i avalada pel Tribunal Constitucional. És a dir: el poder judicial posa en dubte la legitimitat d’una norma emanada de les institucions democràtiques i ratificada pel màxim òrgan de garanties constitucionals.

Això, que hauria de provocar un terratrèmol institucional, es presenta amb naturalitat. Amb solemnitat. Amb robes negres i frases formals. Però en el fons, és una desobediència institucional en majúscules. Una mostra de fins a quin punt la Justícia pot actuar com un actor polític sense passar per cap urna ni rendir comptes a ningú.

 

🇧🇷 Brasil: una Justícia que decideix què es pot dir

A Brasil, el panorama tampoc és gaire millor. El STF (Supremo Tribunal Federal) ha assumit un paper que va més enllà de la interpretació de la llei: ara vol regular què es pot dir i què no a les xarxes socials. El pretext és la lluita contra la desinformació. Però, com acostuma a passar, la frontera entre protegir i censurar és molt prima... i fàcil de traspassar.

En paral·lel, el Congrés brasiler gestiona milers de milions de reals en "emendas parlamentares", uns fons públics que permeten als diputats executar projectes de forma directa. És a dir, el legislatiu actua com si fos executiu, en una mena de clientelisme institucionalitzat, que serveix més per comprar lleialtats que no pas per millorar la vida de la gent.

La separació de poders, aquí, s’ha convertit en un simple decorat. Una façana que tapa un sistema on tot es barreja i res no és realment independent.

 

🇺🇸 Els EUA: corts ideologitzades per dècades

Als Estats Units, el Tribunal Suprem està format per jutges que són nomenats pel president i ratificats pel Senat. La idea original era garantir una composició equilibrada i duradora. Però el que ha passat és que, a la pràctica, cada president intenta imposar la seva ideologia al màxim òrgan judicial del país.

Els jutges nomenats són de per vida. Això vol dir que una elecció concreta —potser influïda per la por, el populisme o la desinformació— pot deixar una empremta ideològica a la cort durant dècades. El resultat? Decisions profundament polítiques en temes com l’avortament, el control d’armes, la immigració o el finançament electoral.

Aquí, la Justícia no només té un ull obert, sinó que porta ulleres amb el color del partit que la va posar al poder.

 

🎭 El gran teatre institucional

Davant d’això, la pregunta inevitable és: com pot ser que la ciutadania no ho vegi? I la resposta és senzilla: perquè ens han muntat un gran teatre institucional. Un decorat on els poders sembla que es fiscalitzen, on les robes judicials amaguen interessos, on les rodes de premsa parlen de neutralitat mentre els despatxos cuinen estratègies.

És una obra ben assajada. Amb guions, actors i escenografia. Però és un teatre. I la realitat, que es viu fora del teatre, és molt més crua i menys equilibrada.

 

⚠️ Quan la Justícia es converteix en poder absolut

El gran perill no és només la manca d’independència. És que el poder judicial ha passat de ser un garant de drets a ser un poder sense contrapès. Quan un jutge pot fer caure una llei aprovada pel poble, censurar un mitjà, empresonar un dissident o protegir un corrupte... i tot això sense que ningú el pugui apartar, estem davant d’un poder absolut.

Un poder que no ha estat escollit. Que no respon davant l’electorat. Que no té oposició. I això, en qualsevol altre context, en diríem dictadura judicial.

 

🧭 I ara què?

Assumir això pot ser incòmode. Pot generar desencís. Però és imprescindible per començar a reconstruir la democràcia des de la veritat i no des de la ficció. Només si mirem amb ulls oberts podrem reclamar una justícia realment justa. I això vol dir:

·       Que els jutges siguin escollits per mèrit i transparència, no per afinitat política.

·       Que el poder judicial tingui mecanismes de control ciutadà.

·       Que la separació de poders sigui efectiva i no decorativa.

·       Que la llei serveixi per protegir, no per castigar selectivament.

 

🌱 Epíleg: la llavor de la consciència

Potser aquest text no canviarà el món. Però potser encén una espurna. Una llumeta que il·lumina un racó fosc d’aquest sistema que ens han venut com a perfecte. Si aconseguim, com a societat, mirar de cara la Justícia amb un sol ull obert i la balança inclinada, ja haurem fet un pas. Perquè la veritable democràcia no comença amb eleccions, sinó amb consciència crítica i voluntat de justícia real.

 

I això, encara, està a les nostres mans.