Decolonitzar Catalunya: el temps de les paraules s’ha acabat

Entre la teoria i la supervivència d’un poble, cal triar. Catalunya no necessita més discursos decolonials: necessita descolonitzar-se de debò.

Hi ha paraules que, de tan repetides, acaben esdevenint miralls bruts. Reflecteixen formes, però no deixen veure res. Decolonialisme és avui una d’aquestes paraules gastades: ha perdut la força de la veritat per convertir-se en una etiqueta acadèmica, còmoda per a qui vol parlar de l’opressió sense embrutar-se les mans amb la realitat.
Llegint l’article publicat a ParlemClar.cat sota el títol “Decolonialisme”, vaig reconèixer una d’aquelles mirades que intenten posar ordre en el caos conceptual. El text traça amb precisió la distància entre el vell anticolonialisme, que unia pobles contra tota opressió, i aquest decolonialisme contemporani, sovint reduït a una lectura racialitzada i simplista del món. L’autor té raó: aquesta mirada nova, més tancada que alliberadora, oblida que el colonialisme no té color ni continent; té poder, i el poder s’exerceix sempre sobre els més febles, siguin del to de pell que siguin.
Però, en acabar la lectura, vaig sentir la mateixa sensació que em recorre sempre que llegeixo articles ben escrits però insuficients: la buidor del diagnòstic sense acció. L’encert intel·lectual és innegable, però la realitat catalana no és un exercici teòric: és un crit.
Nosaltres no necessitem més reflexions des de la distància —necessitem mirar-nos al mirall de la nostra pròpia submissió i dir, sense eufemismes: Catalunya és un país colonitzat.

 El rostre del nostre colonialisme
 El colonialisme que patim no és un espectre del passat, sinó un sistema viu, articulat i deliberat.
Ha canviat d’uniforme, però no d’ànima.
Avui no arriba amb soldats, sinó amb funcionaris, jutges, lleis, televisions i fluxos migratoris que desdibuixen el rostre del país fins a fer-lo irreconeixible.
És el que a la trilogia Catalunya Descolonitzada —

• ·       L’Epifania Colonialista Catalana

• ·       L’Assumpció i

• ·       Cap a l’Alliberament

he anomenat colonialisme demogràfic: la substitució silenciosa, planificada, d’un poble per un altre; la dissolució premeditada de la identitat nacional mitjançant l’excés i la desmemoria.
Durant segles, el projecte castellà ha perseguit un únic objectiu: fer desaparèixer la catalanitat com a realitat política i cultural.
Primer, amb la força de les armes; després, amb la llei i amb la por; avui, amb la barreja i el desarrelament.
El resultat és un país que comença a no reconèixer-se: barris on el català és una curiositat, escoles on la llengua pròpia és l’excepció, institucions on la submissió s’ha disfressat de normalitat.
I el més greu és que molts dels qui s’autodenominen independentistes —o fins i tot decolonials— prefereixen continuar teoritzant, posant matisos i condicions, mentre la nació s’esvaeix sota els seus peus.

 El silenci dels qui haurien de parlar
Massa sovint, les paraules dels intel·lectuals s’han convertit en cortines de fum.
S’escriu sobre “diversitat”, “interculturalitat” i “hegemonies narratives” mentre s’oculta el genocidi cultural més antic d’Europa.
Es parla d’un “pluralisme enriquidor” quan, en realitat, el que tenim és una substitució planificada.
S’anomena “espai compartit” el que no és res més que una pèrdua deliberada d’arrel.
Aquest és el veritable drama: no és només que l’enemic continuï treballant amb la tenacitat de sempre, sinó que nosaltres hem après a justificar la nostra derrota amb paraules boniques.
Hem convertit la submissió en convivència, la dilució en tolerància, i la mort lenta d’una llengua en diversitat cultural.

La descolonització que cal i la que no serveix
Hi ha qui creu que descolonitzar és deconstruir teories. Nosaltres sabem que descolonitzar és reconstruir una nació.
La descolonització catalana no serà mai un debat d’aula: serà una empresa d’amor i risc, un procés que comença per l’ànima i acaba en la llibertat.
No es farà amb congressos ni amb subvencions, sinó amb consciència i amb acció.

• Cal descolonitzar la llengua, retornant-li la seva autoritat natural.

• Cal descolonitzar l’economia, aturant l’espoli que ens arrabassa 20.000 milions d’euros cada any.

• Cal descolonitzar la demografia, defensant el dret dels catalans a continuar essent majoria al seu propi territori.

• Cal descolonitzar la ment, deixant enrere la por i la submissió moral.

• I, per damunt de tot, cal descolonitzar la voluntat, perquè només un poble que decideix existir pot arribar a ser lliure

El final de la teoria, l’inici de la vida
El decolonialisme, com recorda amb lucidesa l’article de ParlemClar.cat, pot ser un instrument d’alliberament o una nova forma de narcòtic intel·lectual.
Als catalans, però, ja no ens calen més narcòtics.
Ens calen miralls nets, paraules clares i accions valentes.
Ens cal entendre que la llibertat no vindrà disfressada d’anàlisi, sinó d’alçament; que no es construeix amb congressos, sinó amb decisions.

El temps de les teories s’ha acabat.
Ara és l’hora de la descolonització real: aquella que es viu, que es lluita i que s’escriu amb els fets.
 Perquè les nacions, com les llengües, no moren: les maten.
I només la consciència desperta dels qui encara les estimen pot salvar-les.
 📚 Aquest article dialoga amb l’assaig “Decolonialisme” de ParlemClar.cat  i amb els tres volums de la trilogia "Catalunya Descolonitzada"

• ·       L’Epifania Colonialista Catalana,

• ·       L’Assumpció i

• ·       Cap a l’Alliberament

on s’explora amb profunditat el camí de la nostra descolonització com a nació. 

Ara toca actuar: la urgència de la unitat patriòtica

Hi ha moments en la història d’un poble en què el temps no és neutral. O avancem, o desapareixem. Els Països Catalans es troben avui davant d’aquest precipici. La nostra llengua retrocedeix cada dia, la cultura s’empetiteix a força de menyspreu institucional i, sobretot, la dilució demogràfica amenaça de convertir-nos en estranys dins de la nostra pròpia terra.

 No es tracta només de percentatges ni d’estadístiques: és la realitat viscuda. Milers i milers de nouvinguts no reben cap estímul per integrar-se a la nostra cultura i llengua; més aviat al contrari, se’ls empeny cap a la castellanització, amb el beneplàcit d’unes, mal anomenades, elits que es proclamen “progressistes” però que actuen com a corretja de transmissió de la colonització. Mentrestant, molts compatriotes viuen anestesiats, creient que el temps resoldrà allò que només la voluntat pot resoldre.

 El temps, però, juga en contra. Cada generació que passa sense recuperar consciència nacional és un pas més cap a la dissolució. I aquest és el crim més subtil i alhora més devastador: no calen batalles obertes quan es pot desfer un poble des de dins, convertint-lo en una suma d’individus sense memòria ni futur.

 Davant d’això, no n’hi ha prou amb ser espectadors. La història no la fan els comentaristes, sinó els que decideixen aixecar-se de la graderia i entrar al terreny de joc. Els patriotes catalans no podem limitar-nos a veure com polítics i adlàters gestionen la nostra desfeta amb discursos buits i pactes vergonyants. Cal passar de la passivitat a la presència activa.

 Això vol dir organitzar-se, pensar i actuar amb estratègia. Vol dir establir un lideratge col·lectiu on cadascú aporti generositat, coneixement i compromís, sense esperar messies que mai arriben. Vol dir recuperar la confiança que només la unitat patriòtica pot revertir l’ofensiva que ens condemna.

 Però sobretot vol dir reconquerir consciències. No amb la força bruta, sinó amb la força de la raó, de la cultura i de la veritat. Cal arribar als nostres germans que han estat colonitzats mentalment i recordar-los que aquesta terra té una història, una llengua i una dignitat que mereixen ser defensades. Que ser català no és un accident geogràfic, sinó una voluntat de ser.

 No ens enganyem: el temps no juga a favor nostre. O fem de la nostra generació el punt d’inflexió, o condemnem les futures a viure en un país sense ànima. La dilució demogràfica és un procés accelerat i planificat, i només l’acció decidida dels patriotes pot aturar-lo.

 Per això, aquest és un crit: deixem de ser espectadors i esdevinguem protagonistes. Fem que la nostra veu no sigui només record d’allò que vam ser, sinó anunci del que encara podem ser. Si hi ha un futur digne per als Països Catalans, només el veurem si som capaços de construir-lo junts, amb fermesa, amb raó i amb coratge.