Hi ha moments en què la història accelera i deixa de
dissimular. El que ha passat recentment a Veneçuela —el segrest del seu
president i la invasió, encara que presentada com a “temporal”, del territori
d’un estat sobirà per part dels Estats Units— no és un incident diplomàtic, ni
una operació puntual, ni un excés circumstancial. És un acte de força nua. I
com tota força nua, no necessita gaire justificació: només una necessitat
superior. En aquest cas, una necessitat que ja no és només econòmica, sinó existencial.
Els Estats Units han entrat clarament en mode control
energètic global. No com una hipòtesi, no com una sospita, sinó com una
pràctica oberta. Quan una potència decideix que pot segrestar un cap d’estat i
trepitjar el territori d’un altre país sense una guerra declarada, sense mandat
internacional real i sense conseqüències immediates, el missatge és inequívoc:
les regles han canviat. O millor dit, han deixat de ser universals. Ja no estem
en el terreny del dret internacional, sinó en el de la necessitat estratègica.
Veneçuela no és un país qualsevol. Mai ho ha estat. És una
peça clau del mapa energètic mundial, un immens dipòsit de petroli en un món
que encara viu, menja, produeix i es mou gràcies als combustibles fòssils,
malgrat tots els discursos sobre transició, sostenibilitat i futur verd. Sense
el petroli veneçolà, res del que estem veient hauria passat. Rotundament no. I
negar-ho és continuar jugant al teatre d’ombres que tant agrada a les
cancelleries i als titulars superficials.
Però reduir-ho tot al petroli com a mercaderia seria
quedar-se curt. El que està en joc no és només el control d’un recurs, sinó el
control del temps. El temps que queda abans que el sistema energètic global
entri en una fase de tensió irreversible. El temps abans que la realitat física
imposi límits que cap relat polític podrà maquillar. Aquí és on entra el
concepte que incomoda, que gairebé ningú vol pronunciar en veu alta: el
Blackout Stage Energy (BSE). No es tracta d’una ocurrència ni d’un eslògan,
sinó d’un marc d’anàlisi que he desenvolupat i explicat amb detall en diverses
publicacions, on s’exposa com l’esgotament progressiu dels combustibles
fòssils, combinat amb un consum energètic creixent, condueix inevitablement a
una fase de tensió sistèmica global. Per a qui vulgui aprofundir-hi, el
concepte està desenvolupat de manera clara i accessible en aquest article.
El BSE no és una teoria catastrofista ni una especulació
llunyana. És la conseqüència lògica d’un fet tan simple com implacable: les
reserves de combustibles fòssils no es regeneren a escala humana, mentre que el
seu consum creix de manera constant i estructural. Cada dia es cremen milions
de barrils de petroli que no tornaran. Cada any, el sistema necessita més
energia per sostenir una civilització hiperconnectada, digitalitzada i
aparentment infinita. Aquest desequilibri no pot durar indefinidament. No per
ideologia, sinó per física.
Quan aquest punt s’acosta —i ja ens hi acostem— el control
de les reserves deixa de ser una qüestió econòmica i es converteix en una
qüestió de subsistència sistèmica. Qui controla l’energia controla
l’estabilitat. Qui la perd, entra en una espiral de vulnerabilitat. És en
aquest context que cal llegir l’acció dels Estats Units a Veneçuela. No com una
aberració, sinó com un assaig general del que vindrà.
El segrest d’un president i la invasió d’un país sobirà no
són només un atac a Veneçuela; són un avís al món. Un avís que diu que, quan
l’energia escassegi o es percebi com a escassa, els mecanismes habituals de la
diplomàcia seran substituïts per l’acció directa. Que el discurs sobre
democràcia, drets i legalitat quedarà subordinat a la lògica del control dels
fluxos energètics. I que aquesta lògica no farà distincions morals quan entri
en joc la supervivència del sistema.
Hi ha qui encara vol creure que tot això és excepcional, que
Veneçuela és un cas aïllat, que la tensió es dissoldrà amb el temps. És una
il·lusió confortable, però una il·lusió al cap i a la fi. El que estem veient
no és el final de res, sinó el començament. El començament d’un segle en què la
geopolítica estarà cada vegada més condicionada per l’energia, en què els
conflictes es disfressaran de disputes polítiques però tindran arrels
profundament materials, i en què el silenci sobre el BSE serà tan eloqüent com
inquietant.
Perquè del BSE gairebé no se’n parla. Es parla de transició
energètica, de renovables, de tecnologia salvadora, però s’evita la pregunta
incòmoda: què passa si el sistema entra en tensió abans que la transició sigui
realment efectiva? Què passa si la finestra de temps és més curta del que ens
agradaria admetre? El silenci no és ingenu. Reconèixer el BSE implica acceptar
que el model actual té una data de caducitat i que el futur exigirà canvis
estructurals, no pedaços ni discursos tranquil·litzadors.
Aquesta lectura no neix d’un impuls recent ni d’una reacció
en calent als esdeveniments actuals. Ja al juliol de 2024 vaig plantejar, amb
tota claredat, que la relació entre llibertat, democràcia i petroli era molt
més fràgil del que es volia admetre, i que el control dels recursos energètics
acabaria imposant-se per damunt de qualsevol relat polític o moral. Aquella
reflexió, amb dades, publicada mesos abans dels fets que avui sacsegen
Veneçuela, apuntava ja cap a aquest escenari de tensió estructural que ara
comença a fer-se visible. Per a qui vulgui llegir aquell text fundacional, és
accessible aquí: https://tinyurl.com/5n8c9pxh
Aquest article no neix amb la voluntat de dir “ja ho vèiem
venir”, ni molt menys de penjar-se cap medalla intel·lectual. Neix perquè
l’acció dels Estats Units a Veneçuela ha fet evident allò que molts prefereixen
ignorar: que el món ja es mou sota paràmetres nous, més crus, més directes i
menys retòrics. Que el control energètic global ha passat de ser una estratègia
discreta a una pràctica oberta. I que el BSE no és una amenaça llunyana, sinó
l’horitzó que comença a dibuixar-se davant nostre.
El que ve no serà còmode, ni lineal, ni amable. Però
ignorar-ho no ho farà desaparèixer. Entendre-ho, en canvi, pot ser el primer
pas per afrontar-ho amb lucidesa, responsabilitat i, sobretot, amb la
consciència que això que avui veiem a Veneçuela no és una excepció: és un
preludi.
Per a aquells lectors que vulguin aprofundir amb més detall
en el concepte de Blackout Stage Energy (BSE), el seu origen, les seves causes
estructurals i les implicacions reals per al futur energètic i geopolític
global, aquest article ofereix una exposició clara i accessible del marc
conceptual:
L’estat de l’art
de l’energia renovable i el risc del BSE a començaments del 2025.
Algunes d’aquestes idees, portades més enllà de l’anàlisi
immediata i desenvolupades des d’una mirada personal i prospectiva, han estat
treballades amb més profunditat en el llibre Col·lapse – BSE, Sunthereum i la
Construcció d’un Futur Energètic, on s’explora com podria evolucionar el món
energètic en les properes dècades davant l’esgotament progressiu dels recursos
i la incapacitat del sistema actual per anticipar-s’hi. No com una predicció
tancada, sinó com una invitació a pensar el futur amb rigor i responsabilitat.
El llibre és accessible aquí
