Hi ha moments en la història d’un poble en què el temps no
és neutral. O avancem, o desapareixem. Els Països Catalans es troben avui
davant d’aquest precipici. La nostra llengua retrocedeix cada dia, la cultura
s’empetiteix a força de menyspreu institucional i, sobretot, la dilució
demogràfica amenaça de convertir-nos en estranys dins de la nostra pròpia
terra.
No es tracta només de percentatges ni d’estadístiques: és la
realitat viscuda. Milers i milers de nouvinguts no reben cap estímul
per integrar-se a la nostra cultura i llengua; més aviat al contrari, se’ls
empeny cap a la castellanització, amb el beneplàcit d’unes, mal anomenades, elits que es
proclamen “progressistes” però que actuen com a corretja de transmissió de la
colonització. Mentrestant, molts compatriotes viuen anestesiats, creient que el
temps resoldrà allò que només la voluntat pot resoldre.
El temps, però, juga en contra. Cada generació que passa
sense recuperar consciència nacional és un pas més cap a la dissolució. I
aquest és el crim més subtil i alhora més devastador: no calen batalles obertes
quan es pot desfer un poble des de dins, convertint-lo en una suma d’individus
sense memòria ni futur.
Davant d’això, no n’hi ha prou amb ser espectadors. La
història no la fan els comentaristes, sinó els que decideixen aixecar-se de la
graderia i entrar al terreny de joc. Els patriotes catalans no podem
limitar-nos a veure com polítics i adlàters gestionen la nostra desfeta amb
discursos buits i pactes vergonyants. Cal passar de la passivitat a la
presència activa.
Això vol dir organitzar-se, pensar i actuar amb estratègia.
Vol dir establir un lideratge col·lectiu on cadascú aporti generositat,
coneixement i compromís, sense esperar messies que mai arriben. Vol dir
recuperar la confiança que només la unitat patriòtica pot revertir l’ofensiva
que ens condemna.
Però sobretot vol dir reconquerir consciències. No amb la
força bruta, sinó amb la força de la raó, de la cultura i de la veritat. Cal
arribar als nostres germans que han estat colonitzats mentalment i recordar-los
que aquesta terra té una història, una llengua i una dignitat que mereixen ser
defensades. Que ser català no és un accident geogràfic, sinó una voluntat de
ser.
No ens enganyem: el temps no juga a favor nostre. O fem de
la nostra generació el punt d’inflexió, o condemnem les futures a viure en un
país sense ànima. La dilució demogràfica és un procés accelerat i planificat, i
només l’acció decidida dels patriotes pot aturar-lo.
Per això, aquest és un crit: deixem de ser espectadors i
esdevinguem protagonistes. Fem que la nostra veu no sigui només record d’allò
que vam ser, sinó anunci del que encara podem ser. Si hi ha un futur digne per
als Països Catalans, només el veurem si som capaços de construir-lo junts, amb
fermesa, amb raó i amb coratge.
