El món ha assistit a
un gir inesperat però revelador en l'escenari polític internacional. El
president Donald Trump ha parlat amb el president Vladimir Putin i han decidit
seure a negociar el final de la guerra d’Ucraïna. Però la gran sorpresa no és
només la voluntat de negociació, sinó els actors que han quedat exclosos
d’aquesta taula: ni la Unió Europea ni el govern ucraïnès hi seran presents.
Aquesta decisió no és un fet aïllat ni una anècdota política, sinó la
constatació d’una realitat geopolítica que ja fa temps que es va consolidant:
la Unió Europea no pinta absolutament res en l’escena global. És un ens
burocràtic gegantí, desconnectat de la realitat, que malgasta els recursos dels
ciutadans mentre segueix el dictat de poders externs, sense capacitat de
decisió pròpia ni influència real sobre els grans esdeveniments mundials.
El paper de la UE en la guerra d’Ucraïna ha estat, des del
primer moment, el d’una simple corretja de transmissió dels interessos
nord-americans a través de l’OTAN. Lluny de buscar una mediació o de tenir un
paper actiu en la construcció d’una solució negociada, la UE s’ha limitat a
seguir les ordres dictades des de Washington. Ha subministrat armes, ha
finançat la resistència ucraïnesa amb quantitats ingents de diners i ha imposat
sancions econòmiques draconianes a Rússia. Però quin ha estat el resultat de
tot això? Lluny de guanyar pes a la taula de negociacions, la Unió Europea s’ha
anat empetitint, convertint-se en un actor irrellevant. La decisió de Trump i
Putin d’excloure Brussel·les de les converses de pau no és un accident: és la
culminació d’una degradació política i geoestratègica que la UE s’ha guanyat a
pols.
La gran damnificada d’aquest conflicte no ha estat ni Rússia
ni els Estats Units, sinó Europa. La crisi energètica que ha esclatat arran de
la guerra ha posat contra les cordes els ciutadans europeus, que han hagut de
pagar factures desorbitades pel gas i l’electricitat mentre la seva indústria
es veia afectada per una manca de subministrament i uns costos impossibles
d’assumir. A tot això cal afegir-hi l’arribada massiva de refugiats ucraïnesos,
un esforç humanitari que ha sobrecarregat els sistemes de benestar dels països
europeus, incrementant la pressió sobre els recursos públics. Els governs de la
UE, en comptes de prioritzar les necessitats dels seus ciutadans, han destinat
milers de milions d’euros a comprar armes, han incrementat les seves despeses
militars i han posat la seva economia al servei d’un conflicte que, al final,
només ha beneficiat aquells que tenen la guerra lluny de casa. El resultat és
una Europa afeblida, dependent de les decisions que es prenen a Washington i
incapaç d’actuar amb autonomia.
Davant d’aquest panorama, la decisió de Trump i Putin és un
missatge clar: la Unió Europea no és un actor estratègic en l’escenari mundial.
La seva submissió als interessos nord-americans i la seva incapacitat de
liderar una política exterior pròpia han deixat Brussel·les sense cap mena de
pes real. Si Europa no pinta res en la negociació per acabar amb un conflicte
que ha devastat el seu propi territori, quina utilitat té mantenir una
estructura gegantina, ineficaç i burocràtica com la UE? Per què els ciutadans
europeus han d’acceptar que els seus governs estiguin subordinats a
institucions que no els protegeixen ni defensen els seus interessos? És hora
d’assumir que aquest model de governança ha fracassat i que cal una
transformació profunda. No podem seguir mantenint un monstre de 28 caps que
només sap viure en un núvol de burocràcia i ineficiència, on les decisions i la
gestió dels recursos públics es troben en mans de persones que no han estat
escollides directament pels ciutadans, sinó per un entramat institucional sense
control democràtic real, on ningú ha de donar comptes de les seves accions ni
del destí dels diners que manegen.
Aquí és on entra en joc la necessitat d’una revolució en la
manera com s’organitza el poder a Europa. La #Glovolution no és només una idea,
sinó una necessitat urgent per recuperar el control sobre la governança i
eliminar els mecanismes que han portat la Unió Europea al fracàs. El model DOGE
(Department of Government Efficiency) podria ser la resposta a aquesta crisi
estructural. Un sistema que prioritzi l’eficiència, la transparència i la
rendibilitat dels recursos públics, eliminant càrregues burocràtiques
innecessàries i retornant el poder real als ciutadans. Perquè cap govern hauria
de prendre decisions sense ser directament responsable davant dels qui l’han
elegit. No pot ser que els qui gestionen els diners públics no hagin d'explicar
en què els gasten, ni que es permeti que les institucions esdevinguin refugis
d’interessos privats i lobbies aliens al control democràtic.
Aquest canvi de paradigma no afecta només la Unió Europea en
conjunt, sinó que també obre una oportunitat immensa per als Països Catalans.
La crisi de la UE i la seva incapacitat per resoldre els grans problemes
globals haurien de fer reflexionar el moviment independentista: té sentit
buscar la sobirania només per entregar-la a Brussel·les? Catalunya hauria de
contemplar seriosament una via pròpia, independent d’aquestes estructures
fallides, i construir un model de govern eficient, allunyat de la burocràcia
inoperant de la Unió Europea. La descolonització no passa només per
alliberar-se d’Espanya, sinó també per evitar caure en la teranyina de la UE,
un sistema que, lluny de garantir la prosperitat dels pobles que en formen
part, només perpetua una xarxa de control i submissió. Si realment es vol la
llibertat, cal garantir que el futur Estat català funcioni amb un model on els
governants siguin escollits directament pels ciutadans i no per un sistema de
nomenaments opacs que perpetuï una elit burocràtica que no rendeix comptes a
ningú.
El fet que Trump i Putin puguin pensar en negociar la pau
d’Ucraïna sense la UE hauria de ser l’alarma definitiva per a tots els
europeus. La guerra ha estat un desastre per a Europa i els seus ciutadans,
però aquest desastre pot ser una oportunitat. És el moment de qüestionar un
sistema de governança que ha demostrat ser inútil i d’exigir una transformació
radical en la manera com es prenen les decisions. La #Glovolution és
l’alternativa real a aquest fracàs institucional. És l’oportunitat de construir
un nou model de govern que substitueixi la burocràcia per l’eficiència i que
situï el benestar dels ciutadans per sobre de les lluites de poder entre
tecnòcrates i buròcrates. Catalunya, en aquest context, pot i ha de liderar
aquest nou enfocament. La independència no ha de ser només un objectiu
nacional, sinó també una aposta per una nova manera de governar que deixi
enrere les velles estructures obsoletes i ineficients.
Els ciutadans europeus han d’escollir si volen continuar
sent simples espectadors o si estan disposats a prendre el control del seu
futur. No podem seguir tolerant que institucions fallides continuïn decidint el
nostre destí. La #Glovolution no és només un crit de canvi, és la necessitat de
posar fi a una era de mediocritat i d’encetar-ne una de nova, basada en la
responsabilitat, l’eficiència i la sobirania real dels pobles i les persones.
