Però potser ha arribat l’hora de mirar-la de prop.
D’observar si realment duu la bena ben posada. I si la balança, encara, pesa
amb justesa. Quan un s’hi acosta amb mirada neta, s’adona que potser la
Justícia ja no és cega... sinó que espia per un ull obert. I aquest ull, sempre
vigilant, no mira el poble, sinó el poder.
I la balança? Ja no és equilibrada. Un plat penja pesat,
carregat d’interessos, privilegis i blindatges. L’altre, el de la ciutadania,
es gronxa buit, gairebé simbòlic. Com si la igualtat davant la llei fos només
una frase bonica per imprimir a la portada d’un llibre de dret constitucional.
📜 El somni de Montesquieu
i la promesa trencada
Ens van explicar que la democràcia moderna s’aixeca sobre
una arquitectura sòlida: la separació de poders. Un triangle harmònic format
pel legislatiu, l’executiu i el judicial. Cadascun amb funcions pròpies,
cadascun amb límits, cadascun amb el deure de controlar els altres.
En teoria, aquest equilibri hauria de ser la garantia contra
els abusos. El fre a l’ambició, la contenció de la tirania. Però la teoria, com
sovint passa, no resisteix el pes de la realitat.
A la pràctica, aquests poders ja no es controlen mútuament,
sinó que es protegeixen. No es fiscalitzen, sinó que es donen la mà darrere el
teló. I en lloc de garantir la llibertat, asseguren la supervivència del
sistema que els sosté.
🇪🇸 Espanya: quan
la Justícia desobeeix
Hi ha casos que parlen per si sols. A Espanya, el Tribunal
Suprem s’ha permès negar-se a aplicar una llei d’amnistia aprovada pel
legislatiu i avalada pel Tribunal Constitucional. És a dir: el poder judicial
posa en dubte la legitimitat d’una norma emanada de les institucions
democràtiques i ratificada pel màxim òrgan de garanties constitucionals.
Això, que hauria de provocar un terratrèmol institucional,
es presenta amb naturalitat. Amb solemnitat. Amb robes negres i frases formals.
Però en el fons, és una desobediència institucional en majúscules. Una mostra
de fins a quin punt la Justícia pot actuar com un actor polític sense passar
per cap urna ni rendir comptes a ningú.
🇧🇷 Brasil: una
Justícia que decideix què es pot dir
A Brasil, el panorama tampoc és gaire millor. El STF
(Supremo Tribunal Federal) ha assumit un paper que va més enllà de la
interpretació de la llei: ara vol regular què es pot dir i què no a les xarxes
socials. El pretext és la lluita contra la desinformació. Però, com acostuma a
passar, la frontera entre protegir i censurar és molt prima... i fàcil de
traspassar.
En paral·lel, el Congrés brasiler gestiona milers de milions
de reals en "emendas parlamentares", uns fons públics que permeten
als diputats executar projectes de forma directa. És a dir, el legislatiu actua
com si fos executiu, en una mena de clientelisme institucionalitzat, que
serveix més per comprar lleialtats que no pas per millorar la vida de la gent.
La separació de poders, aquí, s’ha convertit en un simple
decorat. Una façana que tapa un sistema on tot es barreja i res no és realment
independent.
🇺🇸 Els EUA: corts
ideologitzades per dècades
Als Estats Units, el Tribunal Suprem està format per jutges
que són nomenats pel president i ratificats pel Senat. La idea original era
garantir una composició equilibrada i duradora. Però el que ha passat és que, a
la pràctica, cada president intenta imposar la seva ideologia al màxim òrgan
judicial del país.
Els jutges nomenats són de per vida. Això vol dir que una
elecció concreta —potser influïda per la por, el populisme o la desinformació—
pot deixar una empremta ideològica a la cort durant dècades. El resultat?
Decisions profundament polítiques en temes com l’avortament, el control
d’armes, la immigració o el finançament electoral.
Aquí, la Justícia no només té un ull obert, sinó que porta
ulleres amb el color del partit que la va posar al poder.
🎭 El gran teatre
institucional
Davant d’això, la pregunta inevitable és: com pot ser que la
ciutadania no ho vegi? I la resposta és senzilla: perquè ens han muntat un gran
teatre institucional. Un decorat on els poders sembla que es fiscalitzen, on
les robes judicials amaguen interessos, on les rodes de premsa parlen de
neutralitat mentre els despatxos cuinen estratègies.
És una obra ben assajada. Amb guions, actors i escenografia.
Però és un teatre. I la realitat, que es viu fora del teatre, és molt més crua
i menys equilibrada.
⚠️ Quan la Justícia es
converteix en poder absolut
El gran perill no és només la manca d’independència. És que
el poder judicial ha passat de ser un garant de drets a ser un poder sense
contrapès. Quan un jutge pot fer caure una llei aprovada pel poble, censurar un
mitjà, empresonar un dissident o protegir un corrupte... i tot això sense que
ningú el pugui apartar, estem davant d’un poder absolut.
Un poder que no ha estat escollit. Que no respon davant
l’electorat. Que no té oposició. I això, en qualsevol altre context, en diríem
dictadura judicial.
🧭 I ara què?
Assumir això pot ser incòmode. Pot generar desencís. Però és
imprescindible per començar a reconstruir la democràcia des de la veritat i no
des de la ficció. Només si mirem amb ulls oberts podrem reclamar una justícia
realment justa. I això vol dir:
· Que els jutges siguin escollits per mèrit i transparència, no per afinitat política.
· Que el poder judicial tingui mecanismes de control ciutadà.
· Que la separació de poders sigui efectiva i no decorativa.
· Que la llei serveixi per protegir, no per castigar selectivament.
🌱 Epíleg: la llavor de la
consciència
Potser aquest text no canviarà el món. Però potser encén una
espurna. Una llumeta que il·lumina un racó fosc d’aquest sistema que ens han
venut com a perfecte. Si aconseguim, com a societat, mirar de cara la Justícia
amb un sol ull obert i la balança inclinada, ja haurem fet un pas. Perquè la
veritable democràcia no comença amb eleccions, sinó amb consciència crítica i
voluntat de justícia real.
I això, encara, està a les nostres mans.