Tradueix

Algunes definicions

diumenge, 28 de setembre del 2025

Patriotes i No Patriotes: la frontera invisible que decideix el nostre futur


Hi ha paraules que porten dins seu un pes històric i moral immens. Una d’aquestes paraules és PATRIOTA. Dir d’algú que és patriota català no és simplement reconèixer-li un sentiment, ni tampoc un mer desig: és assenyalar una actitud vital, una manera de ser i d’actuar arrelada en la consciència que els Països Catalans són una nació colonitzada, sotmesa i espoliada, i que cal lluitar per posar fi a aquesta situació.

 El patriota no és aquell que s’omple la boca de banderes o proclames buides. El patriota és qui, amb coherència, coratge i compromís, reconeix que vivim colonitzats i s’hi enfronta, cadascú a la seva manera i amb les seves forces. Pot ser un militant actiu o un ciutadà anònim; pot actuar en l’espai polític, en el cultural, en l’econòmic o en el social; pot resistir parlant sempre en català o construint estructures alternatives. Però el que defineix el patriota és, sobretot, la seva consciència i la seva determinació a caminar cap a la llibertat.

 Ara bé, davant d’aquesta realitat, hi ha qui no pot ser considerat patriota. I no parlem d’etiquetar persones per caprici o per venjança, sinó de fer evident que, en una nació sotmesa, hi ha una frontera que separa aquells que volen la llibertat dels que, de manera voluntària o involuntària, contribueixen a perpetuar la colonització.

 Dins d’aquest camp dels NO PATRIOTES trobem tres perfils que cal conèixer i entendre: els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats.

 Els enemics: la cara visible de la dominació

 Els enemics són fàcils d’identificar, perquè actuen a cara descoberta. No amaguen el seu objectiu: volen Catalunya sotmesa i integrada a Espanya o a França.

 Ells són els qui neguen el dret a l’autodeterminació i criminalitzen qualsevol intent d’exercir-lo. Són els qui redacten lleis i sentències que retallen els nostres drets, que ataquen la llengua i la cultura catalanes, que intenten convertir-nos en una comunitat folklòrica sense veu pròpia. Són també els qui vesteixen toga o uniforme i utilitzen el poder judicial o la força policial per reprimir, multar i empresonar catalans pel simple fet de defensar la seva nació.

 Però la seva acció no s’acaba aquí. Els enemics són també els qui defensen i executen l’espoli econòmic que cada any drena desenes de milers de milions d’euros de Catalunya cap a altres territoris. Són els qui impulsen polítiques de substitució cultural i lingüística, fent del castellà o del francès les llengües dominants i relegant el català a un paper secundari. I, més enllà de tot això, són aquells que promouen polítiques migratòries pensades no per integrar persones, sinó per diluir demogràficament la població catalana fins a desdibuixar-la.

 L’enemic no dissimula: et diu a la cara que no ets lliure i que no tens dret a ser-ho.

 Els traïdors: l’engany més corrosiu

 Més difícils de detectar, però sovint més perillosos, són els traïdors. Perquè no es presenten com a enemics, sinó com a patriotes.

 El traïdor parla d’independència, però sempre ambigüament. Sempre és massa d’hora o massa tard. Sempre falta alguna condició abans d’actuar. El traïdor proclama grans paraules mentre es dedica a gestionar obedientment les institucions autonòmiques imposades pel colonitzador, com si aquestes fossin sobirania real.

 Ells són els que, en nom de la llibertat, han ofert al poble fulls de ruta que mai no han conduït enlloc. Són els qui han pactat amb els governs espanyols o francesos a canvi d’engrunes, d’uns pressupostos o d’unes cadires. Són els qui, quan la repressió colpeja, miren cap a una altra banda o redueixen el patiment dels represaliats a una anècdota.

 El traïdor té un paper essencial per a l’enemic: és el que manté viu l’autoengany. És qui aconsegueix que molts catalans creguin que la llibertat és a tocar, mentre a la pràctica tot queda paralitzat. El traïdor és l’engany fet persona: fa veure que és patriota, però treballa perquè mai no ho siguem.

 Els mentalment colonitzats: la gàbia invisible

 Finalment hi ha un tercer perfil, sovint més silenciós però molt extens: els mentalment colonitzats. No són enemics declarats ni traïdors que actuen amb mala fe, però tampoc poden ser considerats patriotes.

 Són els qui han crescut dins el relat imposat per l’Estat i l’han assumit com a normalitat. Veuen l’autonomia com un règim just i suficient. Es defineixen com a espanyols o francesos sense qüestionar què hi ha darrere d’aquestes identitats polítiques. Alguns parlen majoritàriament en castellà o en francès, però també n’hi ha molts que parlen sempre en català i, tot i així, no són conscients que viuen en un país colonitzat.

 Aquest és un punt important: no cal parlar castellà per ser mentalment colonitzat. Es pot parlar català cada dia i, alhora, acceptar la colonització com si fos natural. El que defineix el colonitzat no és la llengua que usa, sinó la manca de consciència.

 El mentalment colonitzat viu dins una gàbia invisible. No veu que l’Estat li pren recursos, li reprimeix la llengua i li nega el dret a existir com a nació. Per això, no actua. Però hi ha un element esperançador: si arriba a prendre consciència de la colonització, té tots els números per esdevenir patriota.

 No es tracta de catalogar, sinó de despertar consciències

 Ara bé, cal ser clars: l’objectiu d’aquesta reflexió no és repartir carnets ni establir un registre fix que classifiqui catalans entre bons i dolents. El propòsit és molt més profund i molt més noble: ajudar cada persona a posar-se davant del mirall de la seva consciència i decidir en quin costat vol estar.

 Perquè la frontera que separa els patriotes dels no patriotes no és un mur de pedra, sinó una línia moral i de consciència. I cadascú té la llibertat de travessar-la.

El que volem és que tothom reflexioni:

  •  Ets conscient que vius en una nació colonitzada?
  •  Vols sortir d’aquesta situació o et conformes amb ella?
  •  Et reconeixes en el discurs dels enemics, en les promeses buides dels traïdors o en la comoditat inconscient dels colonitzats?
  •  O bé vols ser part d’aquells que, amb totes les dificultats, lluiten per la llibertat?

 No es tracta de jutjar amb el dit acusador, sinó de despertar consciències adormides.

 La frontera decisiva

 En definitiva, hi ha una frontera que defineix el nostre futur com a poble: PATRIOTA o NO PATRIOTA.

  •  El patriota sap que els Països Catalans són colonitzats i treballa per alliberar-los.
  •  El no patriota, sigui enemic, traïdor o mentalment colonitzat, contribueix amb la seva acció o amb la seva inacció a mantenir la cadena.

 El repte que tenim no és només assenyalar enemics i traïdors, sinó sobretot aconseguir que els mentalment colonitzats obrin els ulls i facin el pas cap a la consciència. Perquè cada català que desperta i es reconeix patriota és un graó més en el camí de la descolonització.

 La independència no serà mai fruit de quatre líders, sinó d’un poble sencer que sap qui és i què vol. I per això és tan important posar en valor aquesta paraula: PATRIOTA. Perquè no hi ha major honor ni major responsabilitat que ser-ho.



 Conclusió

 Catalunya no serà lliure mentre els enemics, els traïdors i els mentalment colonitzats marquin el ritme de la nostra història. La llibertat només arribarà quan els patriotes, conscients i decidits, siguin majoria i actuïn amb fermesa.

 Aquest article no vol condemnar ningú, sinó convidar a tothom a fer-se una pregunta senzilla i alhora decisiva: on vols estar?

Vols viure còmode dins la colonització o vols lluitar, amb dignitat, per sortir-ne?

 La resposta a aquesta pregunta és la que ens definirà, com a persones i com a nació.