Occident... que es aquesta entelèquia? (text actualitzat)

 Fa temps que estic intrigat per la manera en què el món està dividit en Occident i "els altres". Tinc la sensació que algú, sentint-se superior, ha traçat una línia per diferenciar entre els bons i els dolents. Naturalment, qui va decidir fer aquesta divisió es col·loca a ell mateix no només al costat d'Occident, sinó com a líder d'Occident. Però anem a pams.

 

Qui està inclòs a Occident?

 Tradicionalment, Occident inclou els països de l'OTAN, les democràcies europees, els Estats Units, i alguns aliats més llunyans com Canadà, Austràlia, i Japó. És curiós com Japó, un país d'Àsia, es considera part d'Occident, cosa que demostra que aquest concepte va més enllà de la geografia i es basa en valors polítics, econòmics, i culturals compartits.

 

Per què s'utilitza aquest terme?

 Els Estats Units d'Amèrica, com el seu nom indica, estan a Amèrica (igual que Canadà), i han liderat aquest bloc amb la necessitat de crear un grup d'estats afins, la majoria a Europa. Però, com que aquests països no estan geogràficament junts, es va inventar aquest artefacte anomenat Occident. Aquesta etiqueta serveix per unir aquestes nacions sota una identitat comuna que sovint s'oposa a altres blocs, com Rússia o la Xina, etiquetats com a "l'altre".

 

I Àfrica?

 Quan pensem en Occident, sovint Àfrica no hi apareix, llevat potser de Sud-àfrica, que per raons històriques i econòmiques ha mantingut vincles estrets amb Europa i els Estats Units. No obstant això, la majoria dels països africans es veuen fora d'aquest grup, sovint relegats a l'etiqueta de "el Sud Global" o "els països en vies de desenvolupament". Aquesta exclusió suggereix una jerarquia global que reflecteix les desigualtats històriques i econòmiques, on Occident es veu com a superior.

 

I què passa amb Sud-amèrica?

 Sud-amèrica es troba en una posició ambigua respecte a Occident. Per una banda, molts països sud-americans comparteixen arrels culturals i religioses amb Europa a causa de la colonització, i estan estretament lligats als Estats Units en termes econòmics i polítics. No obstant això, també han estat sovint relegats a un segon pla dins d'Occident, veient-se més com a subordinats que com a iguals. Molts països sud-americans han estat tractats com a part del "patrimoni" d'Occident, en lloc de com a socis en peu d'igualtat, reflectint les dinàmiques de poder i influència que han marcat la història de la regió.

 

I els països asiàtics?

 Els països asiàtics tenen una relació complexa amb Occident. Nacions com Japó i Corea del Sud -i ara sembla que també Vietnam- han estat acceptades dins del bloc occidental gràcies a les seves aliances estratègiques amb els Estats Units i la seva adopció de models polítics i econòmics occidentals. Però la majoria dels països asiàtics, especialment la Xina i l'Índia, se situen fora d'Occident, sovint en oposició directa o en una posició de rivalitat. Aquest fet destaca que Occident és més un club selecte que un grup geogràfic o cultural homogeni, on l'adhesió depèn de factors polítics i econòmics més que de la proximitat geogràfica.

 

Conclusió

 La divisió del món entre Occident i els altres no és només una qüestió de geografia, sinó una construcció política i cultural que serveix per reforçar relacions de poder existents. Qui defineix aquesta divisió té la capacitat de dictar quins valors són considerats universals i quins països es consideren com a part del grup "bo". Així, aquesta divisió no és només una etiqueta, sinó una eina de control global, que perpetua desigualtats i dinàmiques de poder que continuen modelant les relacions internacionals.

La Xina treballa a llarg termini ... i occident?

 Últimament el mon dit Occidental està força revolucionat i especialment preocupat per la “competència” xinesa en alguns dels sectors estratègics pel futur immediat de la evolució de la societat en el nostre planeta.

Els sectors clau son els quatre pilars actuals de la estratègia xinesa com a base de futur: cotxes elèctrics, emmagatzematge de energia, generació de energia fotovoltaica, tecnologia de la informació (especialment xips).

No entraré aquí a analitzar específicament el sector armamentista que penso requereix un tractament específic.

Quan parlem de “competència” ho fem en els dos significats de la paraula:

Competència comercial respecte els productors europeus i americans ja que estan competint en el mercat global i darrerament en aquests quatre pilars els productes xinesos estan assolint unes quotes de mercat que fan trontollar els productors occidentals i específicament els seus comptes de resultats.

Competència estratègica en el que es refereix a la capacitat de produir amb una eficiència molt superior a la dels productors occidentals. Per exemple controlant tot el cicle de producció, començant en el control de les primeres matèries i processos optimitzats. Ara els fabricants xinesos dels quatre pilars estratègics estan començant a implantar unitats productives per tot el món competint amb el mateix cost del factor treball, i així i tot els seus costos de producció segueixen sent molt inferiors els de la majoria dels seus competidors occidentals.

Ens hem de preguntar perquè els xinesos poden aconseguir aquests resultats i els occidentals no.

Tot i que hi ha moltes variables que incideixen en el procés la clau de tot plegat esta en el “planejament a llarg termini” que els xinesos de manera homogènia i rigorosa estan aplicant com a forma quotidiana de treballar.

Es un fet que durant dècades han aprés mètodes, tecnologies i models de producció dels occidentals. Però amb això no n’hi ha prou, i han afegit rigor i perseverança mirant endavant a llarg termini i fent els plans estratègics a llarg, que convenien, i duent-los rigorosament a la practica, cosa que els occidentals no son capaços de fer.

A occident es fan plans a mig i llarg termini i normalment abans de que es compleixin els terminis, i sense resultats, els plans i les estratègies ja es canvien en funció de interessos de curt termini de grups econòmics de pressió, o polítiques oportunistes i inestables que afecten a la continuïtat de estratègies que permetin mantenir nivells de competitivitat.

Actualment la capacitat productiva de la Xina excedeix les necessitats de consum intern, cosa que li permet incrementar més encara la seva competitivitat.

Aquests darrers dies es parla molt d’aquesta situació, i vaig trobar especialment encertada l'afirmació apareguda en aquesta notícia publicada a Espanya en què es deia "La Xina compta amb un sistema polític que permet planificar i implementar programes econòmics i d'inversió a molt llarg termini, sense risc que un nou govern sortit d'unes eleccions paralitzi aquests programes d'inversions”.

Segur que aquest es un dels el factors principals, si no el principal, que genera el problema que té occident. Aleshores  el que cal començar a fer es treballar per intentar corregir-ho o el  model de societat no tindrà futur. Cal dir que corregir aquest tema no vol dir que defensi règims autoritaris, però si una mica de rigor en els governs per mantenir la estabilitat de decisions estratègiques a llarg termini sense que el ball de governs es converteixi en un factor de inestabilitat que obligui anar a remolc del que succeeix a cada moment i en conseqüència donar avantatge els competidors que sí tenen aquesta estabilitat. Segur que la heterogeneïtat de països, governs i cultures de Europa no faciliten aquest camí, però o es fa aquest esforç o Europa ho passarà malament, molt malament i els Estats Units també – menys això si, però també patiran-.

Cal començar a buscar solucions democràtiques a aquests problemes, damunt la base de participació ciutadana aplicant formules que facilitin aquesta necessària estabilitat en decisions estratègiques a llarg termini, que son IMPRESCINDIBLES.