La Justícia amb un Ull Obert

 Reflexions sobre un poder que ha deixat de ser imparcial

 Diuen que la Justícia és cega. Que porta una bena als ulls per garantir que no es deixi influenciar per qui té al davant. Que pesa amb balança, no amb emocions. Que actua amb la fredor d’un principi i la força d’un valor. Aquesta és la imatge que ens han gravat des de petits, sovint idealitzada, quasi sagrada.

Però potser ha arribat l’hora de mirar-la de prop. D’observar si realment duu la bena ben posada. I si la balança, encara, pesa amb justesa. Quan un s’hi acosta amb mirada neta, s’adona que potser la Justícia ja no és cega... sinó que espia per un ull obert. I aquest ull, sempre vigilant, no mira el poble, sinó el poder.

I la balança? Ja no és equilibrada. Un plat penja pesat, carregat d’interessos, privilegis i blindatges. L’altre, el de la ciutadania, es gronxa buit, gairebé simbòlic. Com si la igualtat davant la llei fos només una frase bonica per imprimir a la portada d’un llibre de dret constitucional.

 

📜 El somni de Montesquieu i la promesa trencada

Ens van explicar que la democràcia moderna s’aixeca sobre una arquitectura sòlida: la separació de poders. Un triangle harmònic format pel legislatiu, l’executiu i el judicial. Cadascun amb funcions pròpies, cadascun amb límits, cadascun amb el deure de controlar els altres.

En teoria, aquest equilibri hauria de ser la garantia contra els abusos. El fre a l’ambició, la contenció de la tirania. Però la teoria, com sovint passa, no resisteix el pes de la realitat.

A la pràctica, aquests poders ja no es controlen mútuament, sinó que es protegeixen. No es fiscalitzen, sinó que es donen la mà darrere el teló. I en lloc de garantir la llibertat, asseguren la supervivència del sistema que els sosté.

 

🇪🇸 Espanya: quan la Justícia desobeeix

Hi ha casos que parlen per si sols. A Espanya, el Tribunal Suprem s’ha permès negar-se a aplicar una llei d’amnistia aprovada pel legislatiu i avalada pel Tribunal Constitucional. És a dir: el poder judicial posa en dubte la legitimitat d’una norma emanada de les institucions democràtiques i ratificada pel màxim òrgan de garanties constitucionals.

Això, que hauria de provocar un terratrèmol institucional, es presenta amb naturalitat. Amb solemnitat. Amb robes negres i frases formals. Però en el fons, és una desobediència institucional en majúscules. Una mostra de fins a quin punt la Justícia pot actuar com un actor polític sense passar per cap urna ni rendir comptes a ningú.

 

🇧🇷 Brasil: una Justícia que decideix què es pot dir

A Brasil, el panorama tampoc és gaire millor. El STF (Supremo Tribunal Federal) ha assumit un paper que va més enllà de la interpretació de la llei: ara vol regular què es pot dir i què no a les xarxes socials. El pretext és la lluita contra la desinformació. Però, com acostuma a passar, la frontera entre protegir i censurar és molt prima... i fàcil de traspassar.

En paral·lel, el Congrés brasiler gestiona milers de milions de reals en "emendas parlamentares", uns fons públics que permeten als diputats executar projectes de forma directa. És a dir, el legislatiu actua com si fos executiu, en una mena de clientelisme institucionalitzat, que serveix més per comprar lleialtats que no pas per millorar la vida de la gent.

La separació de poders, aquí, s’ha convertit en un simple decorat. Una façana que tapa un sistema on tot es barreja i res no és realment independent.

 

🇺🇸 Els EUA: corts ideologitzades per dècades

Als Estats Units, el Tribunal Suprem està format per jutges que són nomenats pel president i ratificats pel Senat. La idea original era garantir una composició equilibrada i duradora. Però el que ha passat és que, a la pràctica, cada president intenta imposar la seva ideologia al màxim òrgan judicial del país.

Els jutges nomenats són de per vida. Això vol dir que una elecció concreta —potser influïda per la por, el populisme o la desinformació— pot deixar una empremta ideològica a la cort durant dècades. El resultat? Decisions profundament polítiques en temes com l’avortament, el control d’armes, la immigració o el finançament electoral.

Aquí, la Justícia no només té un ull obert, sinó que porta ulleres amb el color del partit que la va posar al poder.

 

🎭 El gran teatre institucional

Davant d’això, la pregunta inevitable és: com pot ser que la ciutadania no ho vegi? I la resposta és senzilla: perquè ens han muntat un gran teatre institucional. Un decorat on els poders sembla que es fiscalitzen, on les robes judicials amaguen interessos, on les rodes de premsa parlen de neutralitat mentre els despatxos cuinen estratègies.

És una obra ben assajada. Amb guions, actors i escenografia. Però és un teatre. I la realitat, que es viu fora del teatre, és molt més crua i menys equilibrada.

 

⚠️ Quan la Justícia es converteix en poder absolut

El gran perill no és només la manca d’independència. És que el poder judicial ha passat de ser un garant de drets a ser un poder sense contrapès. Quan un jutge pot fer caure una llei aprovada pel poble, censurar un mitjà, empresonar un dissident o protegir un corrupte... i tot això sense que ningú el pugui apartar, estem davant d’un poder absolut.

Un poder que no ha estat escollit. Que no respon davant l’electorat. Que no té oposició. I això, en qualsevol altre context, en diríem dictadura judicial.

 

🧭 I ara què?

Assumir això pot ser incòmode. Pot generar desencís. Però és imprescindible per començar a reconstruir la democràcia des de la veritat i no des de la ficció. Només si mirem amb ulls oberts podrem reclamar una justícia realment justa. I això vol dir:

·       Que els jutges siguin escollits per mèrit i transparència, no per afinitat política.

·       Que el poder judicial tingui mecanismes de control ciutadà.

·       Que la separació de poders sigui efectiva i no decorativa.

·       Que la llei serveixi per protegir, no per castigar selectivament.

 

🌱 Epíleg: la llavor de la consciència

Potser aquest text no canviarà el món. Però potser encén una espurna. Una llumeta que il·lumina un racó fosc d’aquest sistema que ens han venut com a perfecte. Si aconseguim, com a societat, mirar de cara la Justícia amb un sol ull obert i la balança inclinada, ja haurem fet un pas. Perquè la veritable democràcia no comença amb eleccions, sinó amb consciència crítica i voluntat de justícia real.

 

I això, encara, està a les nostres mans.

14 de juny de 2025 — 40 anys de Schengen

 EU: El gegant amb peus de fang

Quaranta anys enrere, Europa es descalçava. Deixava caure les botes pesants de les fronteres interiors i
s’imaginava avançant descalça, lliure, lleugera. El Tractat de Schengen, signat aquell 14 de juny de 1985, simbolitzava més que un acord: era una promesa de confiança, una declaració de futur. Es dibuixava una Europa que seria espai i no trinxera, pont i no barrera. I, per un temps, va semblar que realment avançava. Els passaports van perdre pes, els controls es van fer més discrets, i la idea d’un continent sense murs ni filats va començar a arrelar en l’imaginari de molts.

Però quaranta anys poden ser suficients per construir un gegant… o per descobrir que té peus de fang.

Avui, la Unió Europea mostra les esquerdes d’un projecte que ha perdut l’empenta, la claredat i fins i tot el relat. La seva estructura monumental es manté dreta, però es mou amb rigidesa, com si cada pas comportés l’amenaça de la fractura. I és que sota la solemnitat institucional i la retòrica dels valors comuns, s’amaga una realitat menys heroica, més terrenal: la de les tensions constants, els desacords eterns i el progressiu allunyament dels ciutadans.

La guerra d’Ucraïna, tot i ser externa a la Unió, l’ha afectada com si fos interna. No només per la proximitat geogràfica, sinó perquè ha obligat Europa a definir-se en termes que potser no estava preparada per assumir. Ja no n’hi ha prou amb la diplomàcia ni amb l’economia. Ara es parla obertament de crear un exèrcit europeu. No un símbol, no un gest: una realitat pressupostada amb 800.000 milions d’euros. El que havia estat un projecte de pau ha començat a parlar amb la veu de les armes. I ho fa mentre el vell continent es fragmenta en visions contraposades, ritmes desiguals i interessos divergents.

El Brexit no va ser un accident ni una extravagància anglesa. Va ser un cop de puny sobre la taula que encara ressona. Un poble va decidir marxar. Va preferir el desconegut a la inèrcia. I molts ciutadans, dins la Unió, no han deixat mai de mirar aquell gest amb una barreja d’incomprensió i enveja. No pel resultat, sinó per l’audàcia de poder escollir. Perquè la sensació de molts és que avui Europa no s’escull, simplement s’arrossega. Els seus dirigents no es coneixen, les decisions no es comprenen, i les institucions es perceben cada cop més com una superestructura hermètica, incapaç d’emocionar, incapaç de connectar.

Però potser el veritable trencament —el més profund, el més silenciós— ha arribat per la via de les migracions. L’Europa oberta de Schengen ha estat també una Europa exposada. Les grans onades migratòries han desbordat fronteres, sistemes d’acollida i consensos polítics. I allà on abans hi havia la promesa d’universalitat, ara hi creix la por, el replegament, i en molts casos, el ressentiment. Són molts els territoris que, de forma accelerada, han vist diluir-se el seu perfil demogràfic tradicional, i amb ell, la seva identitat cultural, la seva llengua, les seves formes de vida. Els governs europeus, incapaços de gestionar-ho amb una sola veu, han anat improvisant polítiques contradictòries, i entre estats que haurien de caminar junts, només hi ha divergència. Aquesta incapacitat d’articular una resposta comuna ha estat combustible per a moviments que fins fa poc eren marginals, i que avui entren amb força als parlaments, als debats, als governs.

Mentre la Unió intenta sobreviure a la seva pròpia paràlisi, el ciutadà europeu —el de peu, el real— mira cap a Europa sense veure-s’hi. No hi reconeix ni la veu ni la mirada. No hi sent orgull, ni pertinença, ni projecte. L’eurocràcia ha esdevingut una llengua estranya, dita amb veu plana i mirada perduda. Els valors fundacionals han esdevingut eslògans de convencions. I els somnis del passat no tenen successors.

El gegant es manté dret, sí. Però ja ningú li pregunta cap a on va.

Avui, quan celebrem quaranta anys de Schengen, potser caldria menys cerimònia i més veritat. Potser no caldria tornar al passat, sinó recuperar-ne la força. El que va fer gran el projecte europeu no va ser la seva arquitectura, sinó la seva intenció. El desig de deixar enrere l’horror i d’imaginar una altra manera de ser poble entre pobles. Potser encara hi som a temps. Però això només serà possible si es deixa de fingir que tot va bé, i es comença a mirar als ulls de qui ja fa temps que ha deixat de creure-hi.

Perquè Europa, si no sap escoltar la seva gent, si no sap entendre els seus límits, si no sap reconèixer les seves pors i anhels, no serà només un gegant amb peus de fang. Serà un gegant sol.
I un gegant sol no és perillós. És trist. I inútil.