Fa uns anys, una decisió presa per X (l’antiga Twitter) va sacsejar l’opinió pública: eliminar pràcticament tots els seus equips de control de continguts. Aquesta mesura, justificada com un intent de preservar la llibertat d’expressió, va ser àmpliament criticada per suposar un terreny obert per a les fake news i els discursos d’odi. Ara, però, una nova polèmica s’ha encès amb Meta, propietària de gegants com Facebook, Instagram i WhatsApp, que també ha anunciat la desarticulació dels seus equips de moderació. La raó? La percepció que aquests equips estaven, en si mateixos, esbiaixats, perpetuant un sistema de censura subtil disfressat de neutralitat.
El que crida l’atenció no és només la decisió de Meta, sinó les reaccions que ha desencadenat. Governs de tot el món, especialment aquells que s’autodenominen progressistes i democràtics, han posat el crit al cel. Argumenten que aquesta mesura podria obrir la porta a una proliferació descontrolada de desinformació, però alhora, molts d’aquests mateixos governs estan dedicant esforços ingents a construir maquinàries de comunicació que busquen controlar narratives, projectar propaganda i assegurar-se un domini sobre l’opinió pública.
El cas de Brasil i Espanya
Un exemple clar el trobem al Brasil, on el president Lula da Silva ha convocat una reunió d’urgència amb el seu gabinet de ministres per abordar la decisió de Meta i explorar maneres de contrarestar-la. Aquesta resposta denota la preocupació dels governs pel possible impacte d’un espai comunicatiu menys regulat. Paradoxalment, el mateix govern brasiler ha invertit recentment en estratègies comunicatives altament centralitzades, dissenyades per reforçar el seu discurs i combatre narratives opositores.
A Espanya, la situació no és gaire diferent. Les institucions governamentals, sota la bandera de combatre les fake news, han construït veritables xarxes d’influència digital per disseminar missatges alineats amb les seves polítiques. En ambdós casos, sembla evident que els governs que més denuncien la manca de control són també els que treballen amb més intensitat per dirigir el discurs públic en benefici propi.
Un escenari de noves oportunitats
Fins ara, el control de la informació estava principalment en mans dels governs, que utilitzaven campanyes mediàtiques, subvencions i altres mecanismes per influir en l’opinió pública. Ara, però, s’obre un nou escenari —o més ben dit, es consolida— en què els ciutadans tenim una oportunitat sense precedents de fer sentir la nostra veu sense altres limitacions que les lleis establertes, com aquelles que regulen l’odi o la pornografia.
Aquest nou paradigma redefineix les regles del joc: no són només els poders fàctics qui poden crear i difondre missatges, sinó també individus amb accés a eines digitals. Les plataformes socials esdevenen, així, un espai on tothom pot contribuir al debat públic, desafiant narratives tradicionals i creant una diversitat de veus i perspectives mai vista abans.
Però aquest canvi també comporta riscos. La falta d’intermediació pot obrir la porta a la desinformació i a l’ús malintencionat de les xarxes per manipular emocions i decisions col·lectives. En aquest nou escenari, la responsabilitat individual i col·lectiva esdevé més crucial que mai.
Una reflexió necessària
Aquest relat de censura i control ideològic ens condueix a una reflexió més profunda sobre el futur de la democràcia en l’era digital. Les xarxes socials han transformat la manera com ens informem, debatem i prenem decisions. Però també han exposat la vulnerabilitat de la veritat en un món on les idees es poden fabricar i manipular a gran escala.
Aquest nou espai per als ciutadans pot ser una eina poderosa per equilibrar el joc democràtic, però només si es gestiona amb responsabilitat i si aprenem a navegar-lo sense caure en els extrems de la desinformació o la imposició ideològica.
La pregunta final és: estem preparats per assumir la responsabilitat que implica aquesta llibertat? El futur de la democràcia dependrà, en gran part, de com responguem a aquesta qüestió.