Tradueix

Algunes definicions

divendres, 8 d’agost del 2025

El Tarifasso de Trump: una revolució econòmica en marxa

Hi ha esdeveniments que aparenten ser una reacció visceral i, en canvi, són l’avantsala d’un canvi
estructural. El Tarifasso imposat per Donald Trump l’agost del 2025 és un d’aquests casos. Mentre la majoria de governs i mitjans internacionals s’afanyen a titllar les noves tarifes nord-americanes com una bogeria inflacionària o un gest electoralista, la realitat és molt més profunda i inquietant: estem assistint a una redefinició de l’ordre econòmic global impulsada per la potència que, paradoxalment, més s’hi havia beneficiat… i que ara decideix posar fi al joc amb les seves pròpies regles.

Amb aquest moviment, els Estats Units no només estan apujant tarifes: estan activant una estratègia de reindustrialització forçada, d’eficiència governamental, i d’hegemonia global per via econòmica, a expenses dels altres. El que sembla una barrera aranzelària és, en realitat, una porta giratòria dissenyada per fer entrar capital, producció i tecnologia dins del territori americà, obligant la resta del món a reposicionar-se.

🔸 El relat fals de la inflació

La reacció instintiva de molts analistes ha estat clara: aquestes tarifes —de fins al 50% en alguns casos, com el Brasil— portaran inflació interna i perjudicaran els consumidors nord-americans. Però aquesta anàlisi ignora una cosa essencial: el món no està aturat. I el mercat, quan vol, es mou.

Els consumidors americans poden adaptar els seus hàbits ràpidament. Molts dels productes importats tenen equivalents nacionals. Però el factor clau és un altre: els proveïdors estrangers poden —i de fet ja ho estan fent— reduir els seus marges per continuar sent competitius. Amb costos de producció baixos, i l’amenaça de perdre el mercat més gran del planeta, molts optaran per vendre menys car, acceptant menys beneficis per unitat a canvi de no desaparèixer del mapa.

Així, els EUA poden esquivar gran part de l’efecte inflacionari, mentre el cost real del Tarifasso el paga… l’altre. L’exportador. El país afectat. El treballador d’un país dependent del comerç exterior. La PIME que deixa de vendre als EUA. El govern que veu caure les seves exportacions.

🔸 Reacció estratègica dels EUA: menys dependència, més control

Amb aquesta política, els EUA inicien un procés de sobirania econòmica real, en què ja no volen ser el consumidor passiu de tot el món, sinó el centre actiu de producció, innovació i mercat. És un moviment que encaixa plenament amb la doctrina DOGE (Department of Government Efficiency), ja aplicada en altres àmbits del país.

Aquest no és el proteccionisme dels anys 30. No és aïllacionisme. És una reestructuració de les regles, per fer que la potència dominant recuperi les cadenes de valor, els llocs de treball i el control del seu futur industrial. I ho fa no per por, sinó des de la força.

Ja s’estan veient moviments concrets:

  • Multinacionals que comencen a relocalitzar producció als EUA
  • Empreses com Embraer, que malgrat estar exemptes de tarifes, inverteixen massivament als EUA (1.000 milions de dòlars, anunciats el mateix dia d’entrada en vigor del Tarifasso al Brasil) per evitar riscos futurs
  • Consumidors nord-americans que accepten pagar una mica més per productes nacionals, si això suposa més estabilitat i treball intern

🔸 L’impacte real: el món perd quota i veu perillar la seva posició

Els grans damnificats d’aquesta revolució no són els EUA, sinó els altres. Especialment aquells països que han construït el seu creixement basant-se en vendre als americans. Com Brasil, que ara veu com els seus productes tenen un aranzel del 50%. O l’Índia, penalitzada amb la mateixa tarifa per seguir comprant petroli a Rússia. O la Unió Europea, amb tarifes més baixes però igualment doloroses per a sectors clau com l’automoció, la maquinària o l’agroalimentació.

Alguns governs intenten reaccionar. El Brasil ja ha iniciat accions a l’OMC i busca una resposta conjunta amb l’Índia i la Xina. Però el consens és fràgil. La Xina, tot i ser el blanc original del Tarifasso de 2018, ha optat per una actitud pragmàtica i silenciosa. Sap que en aquest nou escenari multipolar, més li val resistir que confrontar.

A Europa, la resposta ha estat tímida. França i Alemanya tenen interessos divergents. El Regne Unit busca una aliança bilateral amb els EUA. I la resta simplement calla o espera. Com Espanya, que observa com el seu sector agroalimentari pot quedar arraconat, sense gairebé capacitat de resposta.

🔸 Proveïdors pressionats, marges sacrificats

Tota aquesta dinàmica genera una conseqüència poc comentada però fonamental: molts proveïdors estrangers —des d’empreses xineses fins a exportadors de cafè, maquinària o tèxtil— optaran per reduir els seus marges per no perdre quota als EUA.

És una carrera a la baixa on:

  • Els més petits poden quedar fora de joc
  • Els més forts poden sobreviure, però facturant menys
  • Els més intel·ligents buscaran maneres d’instal·lar-se als EUA o negociar aliances locals

Aquest mecanisme provoca una redistribució de la càrrega econòmica: mentre els EUA consoliden el seu poder, la resta s’empobreix lentament, a base de pressió comercial indirecta.

🔸 I si el món no reacciona?

Si els països afectats no cooperen i no articulen un front comú, el risc no és només perdre vendes. El risc és perdre influència estructural. Perdre capacitat de generar riquesa interna. Perdre sobirania. I, sobretot, perdre el tren d’una economia més eficient, menys burocratitzada i més orientada a resultats: la que promou el DOGE als EUA.

En aquest sentit, el Tarifasso pot ser l’inici de la Glovolution: una nova etapa en què els estats redueixen càrregues, optimitzen gestió pública, atreuen producció i redueixen dependències. I on, si no t’hi adaptes, et quedes enrere.

🔸 Un nou mapa econòmic global?

La pregunta ja no és si aquestes tarifes són justes o no. La pregunta és: què passarà si es consoliden?
I la resposta és incòmoda: es podria acabar imposant un model americà d’economia autosuficient i selectiva, mentre la resta del món s’esguerra per mantenir el seu accés a un mercat que ja no és tan obert ni tan passiu com abans.

S’ha trencat el pacte implícit que va definir la globalització dels últims 40 anys: “els EUA compren, la resta produeix”. Ara, els EUA volen produir, consumir i controlar. I els altres… hauran de redefinir el seu paper.

🔸 Possible escletxa per als catalans lliures

En aquest escenari multipolar que el Tarifasso està accelerant, fins i tot territoris sense estat propi poden trobar finestres d’oportunitat. Per als catalans lliures, la reconfiguració de blocs, la tendència a tractes directes entre regions potents i actors internacionals, i l’estrès fiscal i institucional d’estats ineficients com Espanya, poden obrir escletxes per guanyar reconeixement funcional, teixir aliances econòmiques i construir capacitat institucional pròpia malgrat l’oposició del propi govern autonòmic. Encara és aviat per saber si aquestes escletxes s’obriran prou com per accelerar el camí cap a la independència dels Països Catalans, però el nou context global fa més plausible que mai que l’eficiència, la utilitat estratègica i la connexió internacional puguin pesar més que la rigidesa dels estats actuals.

🔻 Conclusió

El Tarifasso no és un simple aranzel. És una declaració de poder.
Un cop sobre la taula global que obliga tothom a reordenar fitxes. Els Estats Units han decidit jugar a una altra lliga. I ho fan amb una barreja de força bruta, eficiència estratègica i pragmatisme calculat.

La resta del món només té dues opcions: adaptar-se i contraatacar de manera intel·ligent… o quedar relegat a la perifèria econòmica d’un nou ordre multipolar que ja s’està traçant.