Hi ha paraules que porten dins seu un pes històric i moral
immens. Una d’aquestes paraules és PATRIOTA. Dir d’algú que és patriota català
no és simplement reconèixer-li un sentiment, ni tampoc un mer desig: és
assenyalar una actitud vital, una manera de ser i d’actuar arrelada en la
consciència que els Països Catalans són una nació colonitzada, sotmesa i
espoliada, i que cal lluitar per posar fi a aquesta situació.
El patriota no és aquell que s’omple la boca de banderes o
proclames buides. El patriota és qui, amb coherència, coratge i compromís,
reconeix que vivim colonitzats i s’hi enfronta, cadascú a la seva manera i amb
les seves forces. Pot ser un militant actiu o un ciutadà anònim; pot actuar en
l’espai polític, en el cultural, en l’econòmic o en el social; pot resistir
parlant sempre en català o construint estructures alternatives. Però el que
defineix el patriota és, sobretot, la seva consciència i la seva determinació a
caminar cap a la llibertat.
Ara bé, davant d’aquesta realitat, hi ha qui no pot ser
considerat patriota. I no parlem d’etiquetar persones per caprici o per
venjança, sinó de fer evident que, en una nació sotmesa, hi ha una frontera que
separa aquells que volen la llibertat dels que, de manera voluntària o
involuntària, contribueixen a perpetuar la colonització.
Dins d’aquest camp dels NO PATRIOTES trobem tres perfils que
cal conèixer i entendre: els enemics, els traïdors i els mentalment
colonitzats.
Els enemics: la cara visible
de la dominació
Els enemics són fàcils d’identificar, perquè actuen a cara
descoberta. No amaguen el seu objectiu: volen Catalunya sotmesa i integrada a
Espanya o a França.
Ells són els qui neguen el dret a l’autodeterminació i
criminalitzen qualsevol intent d’exercir-lo. Són els qui redacten lleis i
sentències que retallen els nostres drets, que ataquen la llengua i la cultura
catalanes, que intenten convertir-nos en una comunitat folklòrica sense veu
pròpia. Són també els qui vesteixen toga o uniforme i utilitzen el poder
judicial o la força policial per reprimir, multar i empresonar catalans pel
simple fet de defensar la seva nació.
Però la seva acció no s’acaba aquí. Els enemics són també
els qui defensen i executen l’espoli econòmic que cada any drena desenes de
milers de milions d’euros de Catalunya cap a altres territoris. Són els qui
impulsen polítiques de substitució cultural i lingüística, fent del castellà o
del francès les llengües dominants i relegant el català a un paper secundari.
I, més enllà de tot això, són aquells que promouen polítiques migratòries
pensades no per integrar persones, sinó per diluir demogràficament la població
catalana fins a desdibuixar-la.
L’enemic no dissimula: et diu a la cara que no ets lliure i
que no tens dret a ser-ho.
Els traïdors: l’engany més
corrosiu
Més difícils de detectar, però sovint més perillosos, són
els traïdors. Perquè no es presenten com a enemics, sinó com a patriotes.
El traïdor parla d’independència, però sempre ambigüament.
Sempre és massa d’hora o massa tard. Sempre falta alguna condició abans
d’actuar. El traïdor proclama grans paraules mentre es dedica a gestionar
obedientment les institucions autonòmiques imposades pel colonitzador, com si
aquestes fossin sobirania real.
Ells són els que, en nom de la llibertat, han ofert al poble
fulls de ruta que mai no han conduït enlloc. Són els qui han pactat amb els
governs espanyols o francesos a canvi d’engrunes, d’uns pressupostos o d’unes
cadires. Són els qui, quan la repressió colpeja, miren cap a una altra banda o
redueixen el patiment dels represaliats a una anècdota.
El traïdor té un paper essencial per a l’enemic: és el que
manté viu l’autoengany. És qui aconsegueix que molts catalans creguin que la
llibertat és a tocar, mentre a la pràctica tot queda paralitzat. El traïdor és
l’engany fet persona: fa veure que és patriota, però treballa perquè mai no ho
siguem.
Els mentalment colonitzats: la
gàbia invisible
Finalment hi ha un tercer perfil, sovint més silenciós però
molt extens: els mentalment colonitzats. No són enemics declarats ni traïdors
que actuen amb mala fe, però tampoc poden ser considerats patriotes.
Són els qui han crescut dins el relat imposat per l’Estat i
l’han assumit com a normalitat. Veuen l’autonomia com un règim just i
suficient. Es defineixen com a espanyols o francesos sense qüestionar què hi ha
darrere d’aquestes identitats polítiques. Alguns parlen majoritàriament en
castellà o en francès, però també n’hi ha molts que parlen sempre en català i,
tot i així, no són conscients que viuen en un país colonitzat.
Aquest és un punt important: no cal parlar castellà per ser
mentalment colonitzat. Es pot parlar català cada dia i, alhora, acceptar la
colonització com si fos natural. El que defineix el colonitzat no és la llengua
que usa, sinó la manca de consciència.
El mentalment colonitzat viu dins una gàbia invisible. No
veu que l’Estat li pren recursos, li reprimeix la llengua i li nega el dret a
existir com a nació. Per això, no actua. Però hi ha un element esperançador: si
arriba a prendre consciència de la colonització, té tots els números per
esdevenir patriota.
No es tracta de catalogar,
sinó de despertar consciències
Ara bé, cal ser clars: l’objectiu d’aquesta reflexió no és
repartir carnets ni establir un registre fix que classifiqui catalans entre
bons i dolents. El propòsit és molt més profund i molt més noble: ajudar cada
persona a posar-se davant del mirall de la seva consciència i decidir en quin
costat vol estar.
Perquè la frontera que separa els patriotes dels no
patriotes no és un mur de pedra, sinó una línia moral i de consciència. I
cadascú té la llibertat de travessar-la.
El que volem és que tothom reflexioni:
- Ets conscient que vius en una nació colonitzada?
- Vols sortir d’aquesta situació o et conformes amb ella?
- Et reconeixes en el discurs dels enemics, en les promeses
buides dels traïdors o en la comoditat inconscient dels colonitzats?
- O bé vols ser part d’aquells que, amb totes les dificultats,
lluiten per la llibertat?
No es tracta de jutjar amb el dit acusador, sinó de
despertar consciències adormides.
La frontera decisiva
En definitiva, hi ha una frontera que defineix el nostre
futur com a poble: PATRIOTA o NO PATRIOTA.
- El patriota sap que els Països Catalans són colonitzats i
treballa per alliberar-los.
- El no patriota, sigui enemic, traïdor o mentalment
colonitzat, contribueix amb la seva acció o amb la seva inacció a mantenir la
cadena.
El repte que tenim no és només assenyalar enemics i
traïdors, sinó sobretot aconseguir que els mentalment colonitzats obrin els
ulls i facin el pas cap a la consciència. Perquè cada català que desperta i es
reconeix patriota és un graó més en el camí de la descolonització.
La independència no serà mai fruit de quatre líders, sinó
d’un poble sencer que sap qui és i què vol. I per això és tan important posar
en valor aquesta paraula: PATRIOTA. Perquè no hi ha major honor ni major
responsabilitat que ser-ho.
Conclusió
Catalunya no serà lliure mentre els enemics, els traïdors i
els mentalment colonitzats marquin el ritme de la nostra història. La llibertat
només arribarà quan els patriotes, conscients i decidits, siguin majoria i
actuïn amb fermesa.
Aquest article no vol condemnar ningú, sinó convidar a
tothom a fer-se una pregunta senzilla i alhora decisiva: on vols estar?
Vols viure còmode dins la colonització o vols lluitar, amb
dignitat, per sortir-ne?
La resposta a aquesta pregunta és la que ens definirà, com a
persones i com a nació.
