Quo Vadis, Europa?

 Ens trobem en una situació esperpèntica al cor d’Europa. Després de dècades de compromís amb el tancament de les plantes nuclears, la guerra d’Ucraïna i el seguiment cec de les directrius dels Estats Units han conduït a una inesperada marxa enrere. Països com França i Alemanya han començat a reobrir o prorrogar el funcionament de velles instal·lacions nuclears que havien estat condemnades al tancament.

 Us en recordeu de l’eslògan “Nuclears NO, Gràcies” que va marcar les dècades dels 80 i 90? Curiosament, alguns dels que llavors van liderar aquell moviment avui miren cap a una altra banda. Una situació molt semblant a l’“OTAN, d’entrada NO”: grans proclames que acaben desdibuixades per decisions polítiques que, segons diuen, es prenen “pel bé comú.”

 A més, ara ja comencen a admetre que potser es van precipitar amb la normativa que fixava el 2035 com a data límit per la venda de vehicles amb motor de combustió. Ja es parla de revisar i endarrerir aquest cronograma, com si l’amenaça del canvi climàtic i l'esgotament de les reserves de petroli fossin qüestions fàcilment reversibles. Però no ho són. El canvi climàtic no s’ha aturat, i les reserves mundials de petroli no resistiran més enllà de la dècada del 2060 o 2070.

 Fins i tot avui, les dades de la Xina ens mostren una caiguda del consum de petroli d’un 7% anual. Mentre Europa debat, allà avancen cap a un nou model energètic. I mentrestant, aquí, a casa nostra, comencem a veure mesures proteccionistes per salvar una indústria europea que ha quedat obsoleta. Amb sectors com l’energia fotovoltaica, l’emmagatzematge d’energia o la producció de vehicles elèctrics, l’antiga Europa no pot competir en el mercat global. Una indústria acomodada en subvencions i ajuts, ha perdut l’empenta i la competitivitat que necessita per liderar el futur.

 I ara, deixo una pregunta a l’aire... Volem uns Països Catalans Lliures i Independents associats a aquesta Unió Europea?

 La resposta pot semblar senzilla, però haurem de reflexionar profundament. En pocs anys, els Països Catalans Lliures hauran de prendre decisions estratègiques vitals per al seu futur, un futur lliure de colonitzadors.

Carta oberta de resposta a @KRLS - President Carles Puigdemont

Aquesta es la meva resposta a la Carta del M.H. President Carles Puigdemont (@KRLS) publicada en el dia d’avui a Vilaweb.

Benvolgut Carles voldria aclarir alguns punts i fer algunes precisions que considero importants. No sé si hi han pocs o molts catalans que les comparteixin. Senzillament es la meva opinió, la visió que tinc jo i no voldria que ens desviéssim de la missió que ens hem encomanat un grup de catalans. Aquestes opinions son les meves.

Parles del conflicte entre Catalunya i Espanya, comencem malament el conflicte a que suposo et refereixes es el conflicte que hi ha des de fa mes de Tres-cents anys entre catalans del Països Catalans (PPCC) i els colonitzadors del que actualment en diem Espanya i França.

En la meva opinió no es té de parlar de res que no sigui de la independència, cosa que nomes s’aconseguirà el dia que es puguin expulsar els colonitzadors de tots el Països Catalans. Parlar d’objectius i èxits amb amnisties, indults i coses d’aquestes només es de traïdors i covards. No es va fer el 1O per guanyar indults i amnisties. Es va fer per guanyar la independència, la resta es desviar l’atenció d’un fracàs personal dels nostres polítics amb tu al davant.

Parlar d’internacionalització es molt maco i valuós pels qui nomes us mireu el melic, però el mon es molt gran i pots estar segur que, tot i els teus esforços per convèncer-nos del contrari, ara no hi ha cap país -tret d’Espanya i podria ser que França- que tingui alguna agenda amb la descolonització i alliberament dels Països Catalans.

Plega, ja has fet feina, no gaire bona ni exitosa però molta. Estàs envoltat de “vividors professionals de la política” que tot el que fan es embolicar tot el que te a veure amb la independència i descolonització del Països Catalans.

La decisió d’ERC de votar un president socialista anticatalà -i vergonyosament defensor del 155- es tant rastrera com la de l’any passat  de votar a un president a Espanya per assegurar-ne la governabilitat i deixant-te enganyar múltiples vegades amb falses promeses -de les que a dia d’avui no s’ha complert cap- seguides i tot per guanyar cadires i pagues. Egoistes !!!

La teva detenció a mi no em fa ni fred ni calor. Ets el paio que va entusiasmar els catalans de bona fe amb la possibilitat de la independència i després sense cap raó -com no sigui la teva covardia i traïció- ens vas negar tota possibilitat de veure aquest somni fet realitat, i el que es pitjor després d’haver estat apallissats i menyspreats per les forces d’ocupació. Això nomes té un nom: TRAICIÓ.

Estic segur que n’estàs penedit, però ja es tard, passaràs a la historia de Catalunya com el “traïdor president dels vergonyants 7 minuts d’independència”. Ho sento, parlen els fets i no hi ha retòrica que pugui modificar-los.

No et desitjo cap mal, però tampoc bellugaré un dit per tu. Només hi ha un objectiu prioritari i aquest es la independència i descolonització dels Països Catalans.

Et demano que no facis cap “numeret” que pugui fer-nos perdre el temps i distreure’ns del gran OBJECTIU que es la INDEPENDENCIA.

Com deia el meu avi: “la cabra pels seus pecats du els genolls pelats”, com la resta de humans aplica-t’ho.

Alguns anem per feina.

Apa siau!

 

P.D. Nosaltres anem per feina, no ens distreguis. Catalans, si algun dia esteu fora de qualsevol partit, podrem trobar-nos a la @XarxaNOCALLIS – Nosaltres els Patriotes Catalans Lliures. 

Llibertat, democràcia i ... petroli

Quin es el mon en què vivim i en el que la Nova Nació catalana tindrà de ubicar-se? Es important tenir això en consideració perquè ja vàrem passar recentment per la experiència de que algú pensava que el mon ens mirava i estava disposat a defensar la nostra veritat només perquè nosaltres ho dèiem, sense considerar que el mon real el dels estats establerts es belluga amb altres paràmetres no sempre explicitats -o mes ben dit gairebé sempre amagats- i que responen a interessos per dir-ho suaument força mesquins.

El mon ha canviat i segueix canviant a un ritme que en tota la historia coneguda no havia passat mai. Estem en la era de la immediatesa, el que avui es novetat demà està caducat, ja sigui en tecnologia, política, economia, lleis, polítics, esport, turisme, etc.

Estem en un període de conflictes que son o ideològics -Israel vs Palestina- o de tipus geo-econòmics – Ucraïna vs Rússia – o purament de tipus econòmics -reconeixement o no de Resultats de les eleccions de Veneçuela- encara que tots tenen en comú que son vestits de que son en defensa de llibertats, i democràcia i en contra de dictadures.

Llibertat, democràcia i dictadura

El mon està molt convuls i res es clar. Hi ha conceptes que, al meu entendre, estan totalment descafeïnats: llibertat, democràcia i dictadura. Tots els països i polítics els fan servir a la mesura dels seus interessos i de la seva visió del “negoci”.

Ara estem vivint el procés postelectoral de Veneçuela. Després de tres dies de les eleccions no s’ha vist publicada cap acta electoral ni cap resultat fora la definició per part de la CNE de que en Maduro havia guanyat amb un 51% dels vots. Es va anunciar cinc o sis hores després de tancades les urnes i des de aleshores no ha aparegut cap nova dada oficial, ni actes que puguin referendar alguna cosa semblant als resultats de victòria de Maduro. L’endemà al mati, menys de vint-i-quatre hores després de tancar els col·legis electorals, la junta electoral va proclamar formalment la victòria d’en Maduro i li va entregar el “diploma” com a guanyador de les eleccions.

Fins aquí els fets, o millor dit el resum dels fets, que ens situen en el que va passar a Veneçuela. No es objectiu d’aquest comentari en fer una valoració de Veneçuela i si de les reaccions de la majoria dels estats del mon i totes clarament basades en els seus interessos. Mai sabrem de veritat què es el que en pensen perquè el que diuen, fan i publiquen es en funció dels seus interessos. Això sí s’omplen la boca parlant de llibertat, democràcia i dictadura per recolzar o desqualificar el resultat de les eleccions de Veneçuela.

Ara bé aquests conceptes de llibertat, democràcia i dictadura sembla que son molt elàstics i adaptables a les necessitats, interessos i opinions  de cadascú, ja sigui persona, estat o col·lectiu.

Normalment hi ha alguns estats que tenen interessos clarament definits, normalment de indole econòmica i de objectius estratègics. Vestint la seva intervenció de defensa de la democràcia, dels drets humans i de la llibertat dels pobles actuen en contra del poder instituït en determinats països que estan en el seu objectiu. Quan això passa sempre hi ha una cort de altres països que segueixen les pautes marcades pels poderosos que dominen les operacions.

Quan les coses que passen son evidentment impresentables però afecta a algun “amic” la consigna sempre es “esperar i mantenir la cautela”. Dit d’altre manera cal que esperin les instruccions -o discretes senyals- del estat que lidera la cort i de moment el que fan es nadar i guardar la roba. Després, les condemnes seran mediatitzades depenent de les instruccions del líder.

Així funciona el mon a data d’avui.

Sembla que hi ha uns estats que son els que tenen la autoritat de definir quins son els criteris de llibertat, democràcia i dictadura donant o prenent la qualificació d'estat democràtic o dictadura, tanmateix també son els que defineixen si hi ha llibertat o no pels seus ciutadans.

A títol d’exemple podem veure el diferent tracte que reben països com Aràbia Saudita o ara mateix Veneçuela. El tracte es normal a Aràbia tot i la misogínia i el diferencia que hi ha depenent del gènere de les persones. En aquest grup podem posar-hi altres emirats de la península àrab com Qatar o Emirats Àrabs que estan rebent el recolzament de la majoria d’altres països al nivell de, fins i tot, haver pogut organitzar campionat del mon de futbol o rebre molts equips i campionats de països com Espanya que hi fa cada any el campionat de la “Supercopa de futbol”.

No es coneixen eleccions de cap tipus en aquests estats per la elecció dels seus governs. Però així i tot aquests països no son posats en dubte ni reben restriccions o penalitats per part del xerif del mon  ni , òbviament, per tota la claqué de estats que es belluguen al seu voltant.

Ara podem tornar al tema de Veneçuela... Rússia, Xina i algun altre estat han declarat el ple reconeixement del resultat de les eleccions i en canvi Estats Units, entre molts altres, no els reconeixen i també estan amenaçant. A data d'avui, no sé com acabarà la situació, però quelcom fa pudor de podrit.

Anem a pams. Aràbia Saudita es el segon país amb mes reserves comprovades de petroli en el mon i la proximitat estratègia de molts estats amb Aràbia i els altres emirats clarament dictatorials de la península aràbiga amb reserves de petroli es una clara prioritat per part de molts països . Aquesta amistat assegura als Estats Units l’aprovisionament per unes quantes dècades mentre desenvolupen fonts d’energies suficients per respondre a l’augment de consum que es produeix especialment als EEUU. Això fa que els Estats Units i tots els països de la seva orbita -aquest grup anomenat occident, que segueixen les seves directrius, Europa inclosa- mirin cap un altre costat quan es produeixen excessos per part d’aquests països. Cal recordar que els Estats Units té un creixement de consum de energia molt superior a pràcticament tots els països desenvolupats.

Veneçuela es el país amb mes reserves de petroli del mon. Aquest detall ajuda a entendre el gran interès que sota el paraigües de la llibertat, la democràcia i contra la dictadura els Estats Units estan liderant els països que volen un canvi diuen “democràtic” a Veneçuela. Rússia i la Xina ràpidament han reconegut els resultats de les eleccions. Rússia ha estat ajudant a Veneçuela durant les darreres dècades per superar les restriccions que els Estats Units han liderat l'aplicació a Veneçuela. Per raons estratègiques, clarament Rússia no vol que Estats Units i els seus estats “amics” controlin o tinguin incidència al govern de Veneçuela i els prengui el control de les reserves de petroli per les properes dècades. Estats Units ajudaran qualsevol moviment que pugui fer fora el actual govern de Veneçuela.

No estem ni pretenem fer cap judici de valor, nomes pretenem posar de manifest que a tot el mon es prenen decisions i s’incentiven moviments multinacionals per estabilitzar o desestabilitzar alguns d’aquest estats.

 Al problema es que tots plegats estan intentant vendre que es un problema de llibertat o de democràcia versus dictadura. Sis plau, prou d’intentar enganyar al mon.

 I ara pregunto jo, això no es un problema intern de la mateixa manera que el mon va decidir que ho era el tema de la validesa dels resultats de les eleccions americanes del 2020 tot i que el Trump en  denunciava la seva invalidesa, o tal com van decidir que les massacres fetes pel govern d’Espanya l’any 2017 amb els independentistes de Catalunya era un problema intern?... aleshores la llibertat, la democràcia o la dictadura sembla que es mesuraven de maneres diferents.

Estats Units té un problema molt gros

Si, els Estats Units tenen un problema molt gros a mig termini que està incidint plenament en moltes de les decisions que han portat a algunes de les situacions conflictives avui actives – a diferents nivells - arreu del mon. Aquest problema té un nom: Petroli - o millor podríem dir combustibles fòssils-.

Actualment el consum d’energia a tot el mon està creixent de forma exponencial debut entre altres coses al continu creixement del nombre de vehicles, l'increment de electrificació de l'activitat quotidiana i el creixement de la població, amb el conseqüent creixement del consum de energia “per capità”. 

Cal considerar que els combustibles fòssils no es regeneren al mateix ritme que es consumeixen. Així en els darrers dos-cents anys s’han consumit el 80% de les reserves que existien al començament de la revolució industrial allà pels voltants del any 1800. Recordem que per generar-se van ser necessaris aproximadament quatre-cents milions d’anys. O sigui que quan s’acabin s’han acabat, i això segons diferents estudis passarà en la segona meitat del segle XXI, o sigui d’aquí a quatre dies.

I què té veure aquest problema, que es un problema diguem-ne global, amb que Estats Units tingui un problema molt gros? Doncs molt senzill, el nivell de consum de petroli per Estats Units, si nomes consumis petroli procedent de les seves reserves comprovades i considerant el nivell d’aquestes reserves pròpies -cosa que no es així perquè en consumeix molt de petroli comprat a altres països-, gastaria totes les seves reserves comprovades en aproximadament vuit anys.

Aquest es el gran problema que tenen els Estats Units. Necessiten disposar de països “amics” amb reserves comprovades de petroli suficient per respondre a les seves necessitats de combustibles fòssils per unes quantes dècades mes fins a resoldre la disponibilitat de energies alternatives, que puguin substituir el petroli com a combustible.

En els gràfics adjunts mostrem els quinze països amb les majors reserves comprovades de tot el mon, els anys de disponibilitat de petroli si nomes consumeixen el petroli de les seves reserves, el consum anual de petroli en barrils per aquests països i finalment les reserves comprovades d’aquests països.

Analitzant aquests gràfics es poden percebre molts dels arguments “ocults” per involucrar-se en situacions d’altres països i vestir-los de llibertat, democràcia i denuncia de dictadures, o per mirar cap a un altre costat quan algun país amic amb “reserves” estigui involucrat en temes de falta de llibertat, inexistència de democràcia o una dictadura consolidada.

Com actuarien els Estats Units per exemple en vers Cuba si en lloc de tenir grans produccions de sucre i tabac tinguessin les majors reserves de petroli del mon, els deixarien amb aquesta pseudo-democràcia i tranquil·lament en l’orbita de Rússia o provocarien la inestabilitat amb l’objectiu de canviar el govern i posar-hi algú proper a ells que els afavorís amb els contractes i gestió de les reserves de petroli?

Occident... que es aquesta entelèquia? (text actualitzat)

 Fa temps que estic intrigat per la manera en què el món està dividit en Occident i "els altres". Tinc la sensació que algú, sentint-se superior, ha traçat una línia per diferenciar entre els bons i els dolents. Naturalment, qui va decidir fer aquesta divisió es col·loca a ell mateix no només al costat d'Occident, sinó com a líder d'Occident. Però anem a pams.

 

Qui està inclòs a Occident?

 Tradicionalment, Occident inclou els països de l'OTAN, les democràcies europees, els Estats Units, i alguns aliats més llunyans com Canadà, Austràlia, i Japó. És curiós com Japó, un país d'Àsia, es considera part d'Occident, cosa que demostra que aquest concepte va més enllà de la geografia i es basa en valors polítics, econòmics, i culturals compartits.

 

Per què s'utilitza aquest terme?

 Els Estats Units d'Amèrica, com el seu nom indica, estan a Amèrica (igual que Canadà), i han liderat aquest bloc amb la necessitat de crear un grup d'estats afins, la majoria a Europa. Però, com que aquests països no estan geogràficament junts, es va inventar aquest artefacte anomenat Occident. Aquesta etiqueta serveix per unir aquestes nacions sota una identitat comuna que sovint s'oposa a altres blocs, com Rússia o la Xina, etiquetats com a "l'altre".

 

I Àfrica?

 Quan pensem en Occident, sovint Àfrica no hi apareix, llevat potser de Sud-àfrica, que per raons històriques i econòmiques ha mantingut vincles estrets amb Europa i els Estats Units. No obstant això, la majoria dels països africans es veuen fora d'aquest grup, sovint relegats a l'etiqueta de "el Sud Global" o "els països en vies de desenvolupament". Aquesta exclusió suggereix una jerarquia global que reflecteix les desigualtats històriques i econòmiques, on Occident es veu com a superior.

 

I què passa amb Sud-amèrica?

 Sud-amèrica es troba en una posició ambigua respecte a Occident. Per una banda, molts països sud-americans comparteixen arrels culturals i religioses amb Europa a causa de la colonització, i estan estretament lligats als Estats Units en termes econòmics i polítics. No obstant això, també han estat sovint relegats a un segon pla dins d'Occident, veient-se més com a subordinats que com a iguals. Molts països sud-americans han estat tractats com a part del "patrimoni" d'Occident, en lloc de com a socis en peu d'igualtat, reflectint les dinàmiques de poder i influència que han marcat la història de la regió.

 

I els països asiàtics?

 Els països asiàtics tenen una relació complexa amb Occident. Nacions com Japó i Corea del Sud -i ara sembla que també Vietnam- han estat acceptades dins del bloc occidental gràcies a les seves aliances estratègiques amb els Estats Units i la seva adopció de models polítics i econòmics occidentals. Però la majoria dels països asiàtics, especialment la Xina i l'Índia, se situen fora d'Occident, sovint en oposició directa o en una posició de rivalitat. Aquest fet destaca que Occident és més un club selecte que un grup geogràfic o cultural homogeni, on l'adhesió depèn de factors polítics i econòmics més que de la proximitat geogràfica.

 

Conclusió

 La divisió del món entre Occident i els altres no és només una qüestió de geografia, sinó una construcció política i cultural que serveix per reforçar relacions de poder existents. Qui defineix aquesta divisió té la capacitat de dictar quins valors són considerats universals i quins països es consideren com a part del grup "bo". Així, aquesta divisió no és només una etiqueta, sinó una eina de control global, que perpetua desigualtats i dinàmiques de poder que continuen modelant les relacions internacionals.

La Xina treballa a llarg termini ... i occident?

 Últimament el mon dit Occidental està força revolucionat i especialment preocupat per la “competència” xinesa en alguns dels sectors estratègics pel futur immediat de la evolució de la societat en el nostre planeta.

Els sectors clau son els quatre pilars actuals de la estratègia xinesa com a base de futur: cotxes elèctrics, emmagatzematge de energia, generació de energia fotovoltaica, tecnologia de la informació (especialment xips).

No entraré aquí a analitzar específicament el sector armamentista que penso requereix un tractament específic.

Quan parlem de “competència” ho fem en els dos significats de la paraula:

Competència comercial respecte els productors europeus i americans ja que estan competint en el mercat global i darrerament en aquests quatre pilars els productes xinesos estan assolint unes quotes de mercat que fan trontollar els productors occidentals i específicament els seus comptes de resultats.

Competència estratègica en el que es refereix a la capacitat de produir amb una eficiència molt superior a la dels productors occidentals. Per exemple controlant tot el cicle de producció, començant en el control de les primeres matèries i processos optimitzats. Ara els fabricants xinesos dels quatre pilars estratègics estan començant a implantar unitats productives per tot el món competint amb el mateix cost del factor treball, i així i tot els seus costos de producció segueixen sent molt inferiors els de la majoria dels seus competidors occidentals.

Ens hem de preguntar perquè els xinesos poden aconseguir aquests resultats i els occidentals no.

Tot i que hi ha moltes variables que incideixen en el procés la clau de tot plegat esta en el “planejament a llarg termini” que els xinesos de manera homogènia i rigorosa estan aplicant com a forma quotidiana de treballar.

Es un fet que durant dècades han aprés mètodes, tecnologies i models de producció dels occidentals. Però amb això no n’hi ha prou, i han afegit rigor i perseverança mirant endavant a llarg termini i fent els plans estratègics a llarg, que convenien, i duent-los rigorosament a la practica, cosa que els occidentals no son capaços de fer.

A occident es fan plans a mig i llarg termini i normalment abans de que es compleixin els terminis, i sense resultats, els plans i les estratègies ja es canvien en funció de interessos de curt termini de grups econòmics de pressió, o polítiques oportunistes i inestables que afecten a la continuïtat de estratègies que permetin mantenir nivells de competitivitat.

Actualment la capacitat productiva de la Xina excedeix les necessitats de consum intern, cosa que li permet incrementar més encara la seva competitivitat.

Aquests darrers dies es parla molt d’aquesta situació, i vaig trobar especialment encertada l'afirmació apareguda en aquesta notícia publicada a Espanya en què es deia "La Xina compta amb un sistema polític que permet planificar i implementar programes econòmics i d'inversió a molt llarg termini, sense risc que un nou govern sortit d'unes eleccions paralitzi aquests programes d'inversions”.

Segur que aquest es un dels el factors principals, si no el principal, que genera el problema que té occident. Aleshores  el que cal començar a fer es treballar per intentar corregir-ho o el  model de societat no tindrà futur. Cal dir que corregir aquest tema no vol dir que defensi règims autoritaris, però si una mica de rigor en els governs per mantenir la estabilitat de decisions estratègiques a llarg termini sense que el ball de governs es converteixi en un factor de inestabilitat que obligui anar a remolc del que succeeix a cada moment i en conseqüència donar avantatge els competidors que sí tenen aquesta estabilitat. Segur que la heterogeneïtat de països, governs i cultures de Europa no faciliten aquest camí, però o es fa aquest esforç o Europa ho passarà malament, molt malament i els Estats Units també – menys això si, però també patiran-.

Cal començar a buscar solucions democràtiques a aquests problemes, damunt la base de participació ciutadana aplicant formules que facilitin aquesta necessària estabilitat en decisions estratègiques a llarg termini, que son IMPRESCINDIBLES.

Xina preparant-se per la involució demogràfica

Molt s’està parlant el mon occidental de la possible crisis en que està entrant la Xina a rel del important retrocés que està tenint el mercat immobiliari els darrers anys a la Xina que ha costat la caiguda de dues de les mes grans empreses immobiliàries del mon sense que el govern Xinés bellugues un dit per donar-los-hi oxigen econòmic per salvar la situació tal i com havia anat fent tradicionalment, en les darreres dècades cada cop en que apareixia algun símptoma de crisis al sector.

Però ara, tot indica que el Govern xines no s’importa mes si el sector immobiliari s’enfonsa, i no està gens nerviós pel assumpte, cosa que des de el mon occidental sorprèn en gran manera i se’ns explica com un pas enrere de la economia xinesa i del seu poder global.

Això no es cert. Xina, com altres països asiàtics i a diferencia del mon occidental, com a cultures mil·lenàries que son miren a llarg termini, estan mirant a l’horitzó molt llunya, no s’immuten amb la visió a curt termini de 10 o 20 anys en que es mira el mon occidental. Xina està mirant molt més enllà, està veient el mon a finals del segle XXI i l’entrada del Segle XXII.

En un altre aspecte el sector immobiliari ha estat un dels motors del mon occidental, però això serà sempre així? Es seguiran construint cada vegada mes cases, apartaments, oficines a tots els països inflant bombolles especulatives? Perquè no oblidem que el gran incentiu de la inversió immobiliària està en la estabilitat i creixement del valor del actiu debut al creixement continu de les necessitats de noves cases, apartaments, oficines i altres tipus d’actius immobiliaris.

La resposta es que arribarà un moment en que això no serà així, es a dir el creixement demogràfic tindrà una caiguda en molts dels països occidentals i a la pròpia Xina -Estats Units se’n lliurarà i seguirà tenint un creixement demogràfic, mes baix però creixement al cap i a la fi- com es pot veure en els gràfics adjunts desant-nos en les dades provinents dels estudis elaborats per les Nacions unides.

Aquesta situació, que de fet ja ha començat a produir-se en molts països, generarà unes tensions immenses per aquells països que no estiguin preparats. Doncs bé, ja som al cap del camí, Xina ja està treballant en aquesta direcció de deixar de costat el creixement econòmic basant-se en el sector immobiliari i adreçant-se a altres sectors que seran estratègics en les properes dècades com son: generació renovable (generadors fotovoltaics i eòlics), emmagatzemen d’energia (bateries) i transformació elèctrica (cotxes elèctrics i d’altres). Aquí podeu veure perquè aquesta es una visió estratègica que o bé occident no està veient o està mirant cap un altre costat per interessos inconfessables. 

Creixement econòmic i decreixement demogràfic?

Estem davant de l’inici dels processos d’envelliment de la població mundial i (unes dècades) de la estabilització de la població mundial. Òbviament aquests processos seran diferents en les diferents regions, països i territoris del planeta, encara que de diferents formes sí que afectarà a tots els països.

Aquesta evolució ens portarà a nous models de vida, tant en el que es refereix a nivell de necessitats de serveis, de disponibilitat econòmica, capacitats productives, competitivitat, generant-se nous fluxos migratoris, actualment imprevisibles, tot plegat provocant canvis transcendentals en les properes generacions, i fins i tot probablement canvis en els models polítics, socials i econòmics.

Veiem algunes de les conseqüències que aniran produint-se en les properes dècades en diferents sectors d’activitat quotidiana. Veiem alguns casos que salten a la vista.

• ·       El sector immobiliari, que ha estat -i està- la base del desenvolupament econòmic de molts països, caldrà que es reinventi perquè reduirà el seu pes en el PIB, quan avui te un pes considerable per les economies de molts països. Si bé el fet de que la població no segueixi creixent com ho ha fet durant el segle XX passat significa directament que el creixement del parc immobiliari es reduirà, també ho es que el fet de l’envelliment de la població generarà noves oportunitats de models de residencia així com de serveis. Es important que els països vagin adaptant les seves economies a aquestes noves circumstancies que es produeixen i que duran el segle XXI aniran reforçant-se.
• · L’envelliment de la població cal analitzar-la bé perquè no es nomes que hi hagi cada vegada mes gent gran (en la edat de plata com es diu ara), també hi incideix el descens de la natalitat, pel que la franja de edat que es considera activa -de 16 a 60 anys- va perdent pes respecte el total de la població. Això vol dir que per exemple en el cas d’Espanya si ara hi han 52.36 persones passives (Edat de plata + joves) per cada 100 en edat activa, a finals del segle XXI n’hi hauran 98.67, amb el detall que la població haurà caigut de 47 Milions a 31, raó per a que el numero de població activa passarà dels 31.2 milions actuals a uns 15.5 milions a la frontera del segle XXII.[i]  Cal notar que en el que denominem població en edat activa, no es considera quin índex real d’aquesta població es activa i quina es realment productiva (es a dir treient els servidors públics, que administren però no generen riquesa per la comunitat).
• 

  
  

  

• ·     La pèrdua de efectius en edat activa evidentment incidirà en les capacitats productives. Que es veuran reduïdes aproximadament en un 50% respecte del potencial de població productiva actual. Si bé es cert que els avanços tecnològics permetran optimitzar el rendiment d’aquest factor productiu. Aquí cal considerar l’aportació de la Intel·ligència Artificial i la Robòtica que reduiran l’impacte de la reducció demogràfica sobre la generació de riquesa.
• ·       La necessitat de nous serveis....
• ·       I la pregunta de milió, es realista mantenir polítiques de creixement econòmic de forma il·limitada amb l’escenari que es pot produir d’aquí unes dècades fins a finals de segle?.

Ara cal preparar la societat per aquesta nova situació que està venint i que afectarà clarament al jovent i a les noves generacions d’aquest segle. Alguns dels factors que poden jugar a favor per evitar una major gravetat per la situació plantejada per la evolució demogràfica d’aquí a finals del segle XXI.

---

[i] United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. World Population Prospects: The 2015 Revision. (Medium variant)

United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. World Population Prospects: The 2019 Revision. (Medium variant)

United Nations, Department of Economic and Social Affairs, Population Division. World Population Prospects: The 2022 Revision. (Medium variant)

United Nations, Department of Economic and Social Affairs (2013). Trends in International Migrant Stock: Migrants by Destination and Origin (United Nations database, POP/DB/MIG/Stock/Rev.2013