Entre la teoria i la supervivència d’un poble, cal triar.
Catalunya no necessita més discursos decolonials: necessita descolonitzar-se de
debò.Hi ha paraules que, de tan repetides, acaben esdevenint miralls bruts. Reflecteixen formes, però no deixen veure res. Decolonialisme és avui una d’aquestes paraules gastades: ha perdut la força de la veritat per convertir-se en una etiqueta acadèmica, còmoda per a qui vol parlar de l’opressió sense embrutar-se les mans amb la realitat.
Llegint l’article publicat a ParlemClar.cat sota el títol “Decolonialisme”, vaig reconèixer una d’aquelles mirades que intenten posar ordre en el caos conceptual. El text traça amb precisió la distància entre el vell anticolonialisme, que unia pobles contra tota opressió, i aquest decolonialisme contemporani, sovint reduït a una lectura racialitzada i simplista del món. L’autor té raó: aquesta mirada nova, més tancada que alliberadora, oblida que el colonialisme no té color ni continent; té poder, i el poder s’exerceix sempre sobre els més febles, siguin del to de pell que siguin.
Però, en acabar la lectura, vaig sentir la mateixa sensació que em recorre sempre que llegeixo articles ben escrits però insuficients: la buidor del diagnòstic sense acció. L’encert intel·lectual és innegable, però la realitat catalana no és un exercici teòric: és un crit.
Nosaltres no necessitem més reflexions des de la distància —necessitem mirar-nos al mirall de la nostra pròpia submissió i dir, sense eufemismes: Catalunya és un país colonitzat.
Ha canviat d’uniforme, però no d’ànima.
Avui no arriba amb soldats, sinó amb funcionaris, jutges, lleis, televisions i fluxos migratoris que desdibuixen el rostre del país fins a fer-lo irreconeixible.
És el que a la trilogia Catalunya Descolonitzada —
- · L’Assumpció i
Durant segles, el projecte castellà ha perseguit un únic objectiu: fer desaparèixer la catalanitat com a realitat política i cultural.
Primer, amb la força de les armes; després, amb la llei i amb la por; avui, amb la barreja i el desarrelament.
El resultat és un país que comença a no reconèixer-se: barris on el català és una curiositat, escoles on la llengua pròpia és l’excepció, institucions on la submissió s’ha disfressat de normalitat.
I el més greu és que molts dels qui s’autodenominen independentistes —o fins i tot decolonials— prefereixen continuar teoritzant, posant matisos i condicions, mentre la nació s’esvaeix sota els seus peus.
Massa sovint, les paraules dels intel·lectuals s’han convertit en cortines de fum.
S’escriu sobre “diversitat”, “interculturalitat” i “hegemonies narratives” mentre s’oculta el genocidi cultural més antic d’Europa.
Es parla d’un “pluralisme enriquidor” quan, en realitat, el que tenim és una substitució planificada.
S’anomena “espai compartit” el que no és res més que una pèrdua deliberada d’arrel.
Aquest és el veritable drama: no és només que l’enemic continuï treballant amb la tenacitat de sempre, sinó que nosaltres hem après a justificar la nostra derrota amb paraules boniques.
Hem convertit la submissió en convivència, la dilució en tolerància, i la mort lenta d’una llengua en diversitat cultural.
La descolonització que cal i la que no serveix
Hi ha qui creu que descolonitzar és deconstruir teories. Nosaltres sabem que descolonitzar és reconstruir una nació.
La descolonització catalana no serà mai un debat d’aula: serà una empresa d’amor i risc, un procés que comença per l’ànima i acaba en la llibertat.
No es farà amb congressos ni amb subvencions, sinó amb consciència i amb acció.
- Cal descolonitzar la llengua, retornant-li la seva autoritat natural.
- Cal descolonitzar l’economia, aturant l’espoli que ens arrabassa 20.000 milions d’euros cada any.
- Cal descolonitzar la demografia, defensant el dret dels catalans a continuar essent majoria al seu propi territori.
- Cal descolonitzar la ment, deixant enrere la por i la submissió moral.
- I, per damunt de tot, cal descolonitzar la voluntat, perquè només un poble que decideix existir pot arribar a ser lliure
El decolonialisme, com recorda amb lucidesa l’article de ParlemClar.cat, pot ser un instrument d’alliberament o una nova forma de narcòtic intel·lectual.
Als catalans, però, ja no ens calen més narcòtics.
Ens calen miralls nets, paraules clares i accions valentes.
Ens cal entendre que la llibertat no vindrà disfressada d’anàlisi, sinó d’alçament; que no es construeix amb congressos, sinó amb decisions.
El temps de les teories s’ha acabat.
Ara és l’hora de la descolonització real: aquella que es viu, que es lluita i que s’escriu amb els fets.
I només la consciència desperta dels qui encara les estimen pot salvar-les.
on s’explora amb profunditat el camí de la nostra
descolonització com a nació.
